Poesia Catalana del Segle XX: Anàlisi d'Oda a Espanya i La Balanguera

Oda a Espanya de Joan Maragall: Anàlisi i Context

Joan Maragall: Biografia i Obra

Oda a Espanya és un poema escrit per Joan Maragall (Barcelona, 1869-1911). Va ser el poeta més important del Modernisme català i una de les figures cabdals de la literatura catalana del segle XX. Va ser el traductor de Goethe i l'introductor de Friedrich Nietzsche a la península. La Vaca Cega, Cant Espiritual, entre d'altres, van ser obres seves reconegudes arreu del país. És un poeta que sempre ha utilitzat els temes més representatius de la poesia: l'amor, la natura i la llegenda.

Anàlisi del Poema "Oda a Espanya"

Crítica i Missatge Central

Al poema Oda a Espanya, Joan Maragall critica Espanya, perquè el castellà s'ha parlat massa a Catalunya i la llengua catalana s'ha deixat de banda. L'autor vol transmetre a través del poema el seu pensament que les coses han de canviar i s'ha de parlar més la llengua catalana, ja que és la llengua materna de la seva terra. Maragall adopta un diàleg amb Espanya, explicant amb una contínua personificació els motius de la seva queixa. Així doncs, el narrador és el propi poeta. El poeta creu que a Espanya s'ha donat massa importància a l'honor i per això s'ha vessat massa sang en va. L'autor segueix amb el tòpic literari "ubi sunt", preguntant-se: "On són els vaixells? On són els fills? On ets, Espanya?". Finalment, amb el vers "Adéu, Espanya!", fa referència a una buscada independència de Catalunya.

Mètrica i Estructura d'Oda a Espanya

La mètrica d'aquest poema consta de vuit estrofes, de versos octosíl·labs, amb cesura (4+4). La rima és assonant, i el seu esquema mètric és: --a a-. No es compleix en els sextets. La majoria són versos lliures.

L'estructura és la següent:

• Estrofes 1 a 3: Maragall afirma considerablement que és fill d'Espanya però no del castellà i es queixa del no ús del català a la seva terra.
• Estrofa 4a: Tracta les morts innecessàries causades per l'honor del país.
• Estrofes 5 a 8: Observem el tòpic "ubi sunt" amb les preguntes: "On són els vaixells, els fills i la mateixa Espanya?".
• Estrofa 7: Maragall demana a Espanya que s'adoni del bé de la seva modernització.
• Última estrofa (8): S'acomiada d'Espanya amb una possible independència com a símbol.

Context i Significat del Poema

És un poema que fa referència a la crisi de finals de segle XIX, abordant directament el tema nacionalista amb la perspectiva política generada a principis de segle, i amb un plantejament d'independència en cas contrari. Maragall ens mostra tot el sentiment per la seva llengua i tota la importància que té per a ell.

El Modernisme Català: Característiques i Tendències

Orígens i Context del Modernisme

Pels volts del 1880, comencen a aparèixer a Catalunya un conjunt d'actituds culturals noves caracteritzades, totes elles, per una voluntat clara de modernització.

El Modernisme és sobretot una reacció contra el passat; sorgeix com a moviment a l'entorn del 1892, quan un conjunt de grups renovadors, que actuen en el món de l'art, la literatura, la música, etc., s'articulen al voltant d'un mateix programa. La revista L'Avenç n'és la plataforma més influent, al costat de les exposicions de Rusiñol i Ramon Casas, les Festes Modernistes de Sitges, i els articles de Maragall i de Raimon Casellas, a més de les manifestacions artístiques de Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, entre d'altres.

Principals Característiques del Modernisme

Els modernistes mostren la voluntat de posar-se al dia i d'aconseguir una cultura amb llengua pròpia però amb esperit cosmopolita. Tots coincideixen en el rebuig de la seva societat i plantegen una concepció de l'artista com a ésser superior i privilegiat.

Tendències del Modernisme Català

El Modernisme català va ser un moviment heterogeni; en el seu si van conviure dues tendències:

• El Regeneracionisme: moviment que pretenia regenerar la societat (socialment, políticament i culturalment) a través de l'art. Per això, intenta una mena de compromís entre l'artista i la societat. Jaume Brossa en va ser un dels màxims representants.
• L'Esteticisme: moviment que preconitzava l'art per l'art, és a dir, que l'art ha de tenir valor per ell mateix, per la seva bellesa. L'art és vist com una religió. L'artista és un ésser superior totalment oposat a la burgesia i al proletariat. Santiago Rusiñol en va ser un representant destacat.

Fi del Modernisme

La irrupció del grup noucentista precipità gradualment la fi del Modernisme, que acostuma a situar-se el 1911.

Joan Alcover i "La Balanguera": Anàlisi Poètica

Joan Alcover: Vida i Obra

Joan Alcover i Maspons va néixer a Palma (Mallorca) l'any 1854 i va morir el 1926. Fins al 1903 va ser un escriptor bilingüe i, a partir d'aquesta data, la seva producció va ser íntegrament en català. Es va dedicar a la poesia i a l'assaig literari, on va defensar tendències clàssiques i la pràctica de l'actitud moral dels romàntics. La seva obra Cap al tard, concretament a la primera part anomenada Cançons de la Serra, és on trobem La Balanguera. Donant una visió idíl·lica i agradable del camp mallorquí, de la gent, del paisatge i les llegendes. Són temes de la seva poesia: la vida com a drama, el temps destructor i la mort.

L'Escola Mallorquina i Alcover

Joan Alcover va ser un dels màxims representants de l'Escola Mallorquina. El concepte va ser aplicat pels noucentistes a un grup de poetes mallorquins de principis del segle XX, amb un model de llengua subtil i refinat. Va estar caracteritzada pel classicisme, l'assumpció d'arrel cristiana i una inclinació conservadora. A partir del 1906, alguns representants de l'Escola es van apropar al Noucentisme.

"La Balanguera": Tema i Estructura

El poema La Balanguera el trobem al llibre, a la pàgina 123.

El tema del poema és l'al·legoria de la vida: el pas de la vida que acaba en la mort, la qual arriba per a tothom. La Balanguera és una filadora que treu el fil de la nostra vida. El temps passa molt ràpid i la gent que ara viu feliç, canta i riu, aviat morirà. Sense parar de filar, fa passar el dia, la nit i les estacions, així com la vida de joves i vells.

El poema es pot dividir en cinc parts, que són les cinc estrofes de sis versos octosíl·labs:

• La primera part se'ns presenta La Balanguera com una aranya que fila el fil de la nostra vida.
• La segona ens parla que coneix el passat i el futur.
• La tercera ens demostra que el temps passa molt ràpid i que la felicitat s'acaba amb la mort.
• A la quarta part, La Balanguera s'emociona en veure la seva pàtria, i en la nit del país veu una nova albada.
• Finalment, la cinquena ens parla d'esperances en el jovent i en els infants que pugen.

Recursos Estilístics i Simbolisme

La Balanguera té forma de cançó. Té rima consonàntica encadenada i alterna la masculina i la femenina. Té també tres refranys o tornades. Té un esquema de sextina: 8A, 8B, 8A, 8B, 8C, 8C, 8C, 8C / 8D, 8E, 8D, 8E, 8C, 8C, 8C, 8C...

Es tracta d'un poema amb jo poètic. El punt de vista de l'autor és subjectiu, com ho és en general tota la seva producció poètica.

Tot el poema és una metàfora, ja que la Balanguera significa una filadora que va filant la nostra vida fins que s'acaba el fil i arriba la mort. També hi ha dues comparacions quan diu que La Balanguera treballa com una aranya, perquè les aranyes fan les teranyines i La Balanguera no para de filar, no deixa de fer tela. També diu que treballa com una parca, perquè aquestes controlen el fil de la vida des del naixement fins la mort, igual que ella. En els versos dos i cinc, i en el vint i el vint-i-u, hi ha una anàfora: "com una.../com una..." i "els que.../els que...". Hi ha alguns hipèrbatons, per exemple en els versos onze i dotze, i en el vint-i-sis: "i de la nova primavera", "sap on s'amaga la llavor" i "de la pàtria la visió". En els versos trenta-set i trenta-vuit hi trobem un paral·lelisme: "de la infantesa i la vellesa", ja que es contradiuen. En el vers cinc apareix una personificació perquè dóna qualitats humanes a un fet com la mort: "com una parca bé cavil·la". També trobem un dialecte mallorquí: "tix", que és "teixeix".

Trobem un tòpic, "tempus fugit", en els versos disset, divuit, dinou i vint.

Hi ha un personatge únic en tot el poema: La Balanguera. L'autor ens en fa un tractament subjectiu, ja que dona una visió personal a una dansa i una cançó anomenada La Balanguera. També li dóna una evocació imaginària, ja que no és un personatge real i té molta càrrega simbòlica com a figura de la mort i del pas del temps.

Llegat de "La Balanguera"

Aquesta composició aprofita una vella cançó mallorquina per escriure un poema que es convertirà en l'himne de l'illa de Mallorca l'any 1996, interpretat per Maria del Mar Bonet. Fa servir paisatges i vocabulari propis de la seva terra per demostrar la fugacitat de la vida i l'esperança en el futur.