Plató vs. Nietzsche: Anàlisi Comparativa i Crítiques a Plató

Plató vs. Nietzsche: Anàlisi Comparativa

Plató:

1. Estil: Obra extensa, escrita en forma de diàleg. Per fer-se entendre, sovint va recórrer al mite i la metàfora.
2. Tendència filosòfica: Idealista i racionalista.
3. Sòcrates: Mestre admirat per Plató, a qui va dedicar tota la seva teoria, convertint-lo en el protagonista de tots els seus diàlegs.
4. Concepció de la realitat: Dualista. Existeixen dues realitats: el Món Intel·ligible (el vertader) i el Món Sensible, que és una còpia del primer.
5. Coneixement: Els sentits només serveixen pel coneixement de l’aparença. La raó és la que ens condueix al món intel·ligible. Es pot arribar al coneixement de les veritats universals.
6. Déu: El representant de la divinitat en la filosofia platònica, més que el demiürg (que és una metàfora), seria la Idea de Bé, que és el fonament de la resta d’Idees.
7. Ètica: Intel·lectualisme moral. El coneixement (de les idees ètiques) s’identifica amb la virtut. S’han de controlar i reprimir els desitjos i impulsos sensibles.
8. Antropologia: Parteix d’una antropologia dual: l’home és una unió antinatural d’ànima i cos. Diu que el cos és la tomba de l’ànima.
9. Ésser superior: El filòsof abandona el món sensible i és capaç de conèixer la Veritat (el presoner alliberat de les cadenes de la ignorància en el Mite de la Caverna).
10. Política: El més important és aconseguir el bé comú dins de la República, i això s’aconsegueix amb governants justos, els filòsofs, els savis. Defensa d’una idea de política per la comunitat.

Nietzsche:

1. Estil: Utilitza un estil provocador, que no només pretén desacreditar allò que critica, sinó que també busca ridiculitzar-ho.
2. Tendència filosòfica: Vitalista.
3. Sòcrates: El corruptor, el culpable de la inversió de valors de tota la filosofia i la moral occidental.
4. Concepció de la realitat: Critica la concepció de les Idees com a “ésser vertader”. Només existeix un món, el de la vida: la realitat és pur devenir.
5. Coneixement: Confia plenament en els sentits com a font de coneixement. La Veritat és una il·lusió. La realitat és devenir i sempre és interpretació; no valen els conceptes (que l’ofeguen), només la podem captar mitjançant metàfores.
6. Déu: Nega l’existència de Déu, de les Idees platòniques i de tots els valors, lleis o conceptes associats a un món superior intangible que domina sobre el de la vida.
7. Ètica: L’ètica occidental (origen: Sòcrates) reprimeix els instints i és la formulació de la moral dels esclaus, que ha domesticat els impulsos vitals dels homes.
8. Antropologia: Monisme antropològic: no hi ha divisió entre cos i ànima, el cos com a essència de l’ésser humà.
9. Ésser superior: El superhome (metafòricament el nen) s’ha alliberat dels valors de la moral i tradició occidental. Té una voluntat lliure, creadora, no sotmesa a cap valor aliena a la vida.
10. Política: Defensa l’individualisme, tant en allò ètic com en allò polític, i rebutja l’Estat, catalogant-lo com “el monstre més fred” que ens menteix dient-nos “jo sóc el poble”.

Crítiques a Plató

Crítica al realisme de les Idees

Al final de la seva vida, el mateix Plató va revisar la teoria de les idees. S’ha d’assenyalar que mai va arribar a negar-la, però sí que va reconèixer els problemes que comportava. Alguns estudiosos són partidaris de considerar que aquesta autorevisió va ser potenciada per la influència del seu deixeble Aristòtil, ja que en els seus diàlegs de vellesa apareixen crítiques molt semblants a les proposades pel primer a la Metafísica.

Al diàleg Parmènides (o de les Idees), les revisions afecten sobretot a les relacions entre els dos móns (Món Intel·ligible i Món Sensible). Una de les característiques del Món de les Idees és que es troba radicalment separat d’allò sensible; si és tan diferent i està tan separat del Món Sensible, les Idees no poden ser la justificació de l’existència de les coses. Plató, anteriorment, havia dit que les Idees existeixen i per demostrar-ho recorria al fet que es poden conèixer (mitjançant els nivells de coneixement), però com és possible que la veritat i l’existència de les Idees es basi en la possibilitat de coneixement d’aquestes? Aristòtil va exposar el seu punt de vista sobre el problema amb l’argument del tercer home: si necessitem la idea d’home per explicar la semblança entre els homes concrets del Món Sensible, també necessitem un tercer model d’home per explicar la semblança entre aquests homes concrets i la Idea d’home; l’únic que aconseguim fent això és una cadena infinita d’idees d’idees i això no ens explica res, al contrari, ens condueix cap a l’absurd; Plató, en el seu intent d’explicar la realitat, la va duplicar, va postular l’existència de dos móns, amb la qual cosa, la dificultat també es duplica perquè ara també necessitem explicar l’altre món; el dualisme, per tant, no només no justifica res sinó que crea problemes. Podem considerar la possibilitat que gnoseològicament (a nivell de coneixement) existeixin dos móns, però no ontològicament (a nivell de veritat, d’ésser). Està clar, però, que el problema és que aquesta afirmació implica que les Idees no són veritats immutables sinó simples conceptes mentals.

Una altra crítica d’Aristòtil va dirigida a la justificació de la relació entre Idees i coses. Plató havia intentat demostrar l’existència dels dos móns a partir de la relació d’imitació (o participació) entre les coses i les Idees, però tampoc va arribar mai a concretar en què consistia exactament la “imitació”. Sembla que l’única justificació d’aquesta teoria sigui l’exposició del mite de la caverna (on ens diu que les coses són com les ombres de les Idees), però una al·legoria no es pot considerar un argument consistent. Segons Aristòtil, dir que les Idees són els models dels quals participen les demés coses és el mateix que pronunciar paraules buides i formular metàfores poètiques.

Finalment, Aristòtil també critica la teoria de les idees per la seva incapacitat d’explicar el canvi. Un dels motius pels quals Plató havia elaborat la teoria era per intentar solucionar el problema del canvi i la permanència (els presocràtics ja havien donat algunes respostes sense cap resultat satisfactori); ell va optar per establir un dualisme metafísic, va postular l’existència d’una realitat on tot era permanent i immutable (el Món Intel·ligible) i va afirmar que la realitat quotidiana (Món Sensible), sotmesa al canvi, era una còpia imperfecte del món vertader. Ara bé, segons Aristòtil, aquesta teoria no soluciona el problema inicial: si les idees són immòbils i invariables i les coses en són una còpia, aleshores les coses també haurien de ser immòbils i invariables; com que les coses, de fet no, no són invariables, sinó que canvien, no s’entén d’on prové el canvi (perquè està clar que no pot provenir de les Idees).

Crítiques a la teoria de l’ànima

Plató ens diu que l’ànima té una naturalesa divina, pertany al Món Intel·ligible, però cau al Món Sensible i queda atrapada en un cos; Plató evidentment havia d’explicar aquesta caiguda i ho fa amb el Mite del Carro Alat (Fedre). El mite diu que l’ànima és com un carro de cavalls alats (un blanc i l’altre negre) conduits per una auriga. L’auriga condueix els dos cavalls pel Món de les Idees, però aquesta conducció és dificultosa perquè els cavalls són diferents: el cavall blanc és bo i bell i el negre és tot el contrari. En un moment determinat, l’auriga és incapaç de controlar els dos cavalls i cau el carro al Món Sensible dominada pel cavall negre. L’auriga representa la part racional de l’ànima, el cavall blanc les tendències nobles i el cavall negre les tendències materials. Plató en aquest mite ens explica com l’ànima (que és divina i és perfecte) cau atrapada en un cos. L’home seria el fruit d’aquesta unió antinatural i accidental entre ànima (espiritual) i cos (material). Com que el Món Sensible és defectuós, totes les coses que pertanyen a aquest també ho són i, per tant, el cos també és imperfecte. Plató desprestigia al cos, per a aquest, l’ànima és el reflex de l’home i arribarà a dir que el cos és la tomba de l’ànima.

El problema d’aquesta teoria és que no s’entén com l’ànima, que en teoria és tota divina i té tots els atributs del Món Intel·ligible, pugui tenir una part amb tendències materials. Sembla que Plató va establir la tripartició de l’ànima per donar sentit al fet que es troba empresonada en un cos i per legitimar la divisió de classes socials de la República (depenent de quina part de l’ànima ens domina pertanyem a una classe o altre). Tot i això, la teoria de l’ànima de Plató és problemàtica ja d’entrada. Ens podem preguntar, si l’ànima és tota ella divina i perfecte, per què cau? I si cau perquè també té tendències materials, ens podem preguntar d’on sorgeixen aquestes tendències? Com és possible que alguna entitat del Món Intel·ligible sigui imperfecte?

En diàlegs com El Banquet o el Fedó, Plató desenvoluparà més la qüestió de la naturalesa de l’ànima i elaborarà arguments per demostrar la seva immortalitat, fins i tot en algun arriba a comentar que l’única part de l’ànima immortal és el nous, la part racional, però igualment, això tampoc acaba de resoldre la qüestió de que en el Món de les Idees hi hagi una ànima amb tendències materials.

Crítiques a l’intel·lectualisme moral

Aquesta és una doctrina que Plató va heretar de Sòcrates (el qual creia que tots tenim, en el nostre interior, els valors morals) implica una identificació entre el coneixement i la virtut. El savi no pot fer mal i qui fa el mal és per ignorància. A partir d’aquest convenciment, Plató lliga aquesta teoria a la política, justificant, d’aquesta manera, el paper dels savis/filòsofs en el govern de la República: si els que coneixen la justícia obren en conseqüència, els més virtuosos són els filòsofs i són els més indicats per dirigir l’Estat. Aristòtil va criticar aquesta concepció ètica argumentant que la voluntat i el desig no tenen perquè obeir la raó i és possible obrar injustament sent-ne perfectament conscient, qui fa el mal no té perquè ser un ignorant. En la línia d’aquestes consideracions, podem trobar nombrosos casos que contradirien la teoria socràtico-platònica, com per exemple, els casos de pederàstia comesos per homes de l’Església extremadament cultes. Per altra banda, és important assenyalar que, tot i que les concepcions ètiques actuals estan bastant allunyades de l’intel·lectualisme moral, sovint es tendeix a pensar que fer el mal va unit a la ignorància dels individus, ja que es cometrien menys crims si alguns delinqüents poguessin accedir a una bona educació.