L'Ésser Humà en la Filosofia: Visions d'Aristòtil, Epicur i Estoics
Enviado por Comunidad Xuletas y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en
catalán con un tamaño de 4,59 KB
Antropologia Filosòfica: Preguntes Clau
Per comprendre la complexitat de l'ésser humà des d'una perspectiva filosòfica, és fonamental abordar les següents qüestions:
- Què és l'ésser humà?
- Quina relació existeix entre el cos i l'ànima?
- Com es conceben aquests elements? (Són materials o immaterials? Mortals o immortals? Dependents o independents?)
- Quina funció se'ls assigna?
- Quina valoració en reben?
Aristòtil: La Unitat Hilemòrfica de l'Ésser Humà
Segons Aristòtil, l’ésser humà és una unitat substancial, no accidental. Això significa que cos i ànima no poden existir separadament i es necessiten mútuament per ser. Podem dir que és un compost hilemòrfic, un organisme viu complet en què el cos funciona com a matèria i potència, i l’ànima com a forma i acte.
La relació entre el cos i l’ànima és molt clara: són dos elements d’una única substància, l’ésser humà. Consegüentment, per poder existir, tant l'un com l'altre no poden existir separats; es necessiten mútuament, ja que cada un depèn de l’altre. És a dir, sense un d’ells no existeix l’altre.
Pel que fa a les seves característiques, tant el cos com l’ànima són materials, dependents (si no existeix un, no existeix l’altre) i mortals (incloent-hi l’ànima).
Referent a la funció que tenen, en Aristòtil depèn de la perfecció de l’ànima. Podem distingir tres tipus d’ànimes i les seves funcions associades:
- L’ànima vegetativa: La seva funció és la nutritiva, que inclou l’alimentació, el creixement i la reproducció.
- L’ànima sensitiva: Les seves funcions són les apetències, els desigs, les percepcions sensibles i el moviment local.
- L’ànima racional (o intel·lectiva): Les seves funcions són pensar i entendre (racionalitat). La funció de la raó inclou la voluntat per decidir com s’ha d’actuar a partir de l’hàbit.
Finalment, si parlem de la valoració, en comparació amb Plató —per a qui l’ànima, que representava el món de les idees (món intel·ligible), era superior al cos, que representava les coses (món sensible)—, per a Aristòtil, en canvi, cos i ànima tenen la mateixa importància. Ja que sense un no existeix l’altre, tots dos han de ser igual d’importants, essent elements d’una única substància: l’ésser humà.
Epicur: L'Ésser Humà com a Compost Material
Per a Epicur, l’ésser humà és purament matèria, un compost d’àtoms (una barreja dels quatre elements). Tant el cos com l’ànima són materials; l’única diferència és que l’ànima està formada per àtoms esfèrics.
La relació entre cos i ànima és de mútua necessitat: en haver-hi una sola substància, l’ésser humà, els dos es necessiten mútuament per poder existir. Per tant, per tal que un d'ells existeixi, l'altre també ha d'existir.
Pel que fa a les seves característiques, tant el cos com l’ànima són materials, mortals i dependents, ja que sense un no existeix l’altre.
La funció de l’ésser humà, per naturalesa, és buscar el plaer i fugir del dolor. La finalitat última de l’ésser humà és la felicitat (eudaimonia).
Finalment, pel que fa a la valoració, passa el mateix que amb Aristòtil: cos i ànima tenen la mateixa importància, ja que depenen l'un de l'altre. Això contrasta amb Plató, que, com hem comentat anteriorment, atorgava molt més valor a l’ànima (el món de les idees) que al cos (una còpia del món de les idees).
Estoics: L'Ànima Racional com a Principi Actiu
Per als estoics, l’ésser humà era considerat un microcosmos compost de dos principis bàsics presents en la naturalesa: un de passiu, el cos, i un altre d’actiu, l’ànima racional.
Respecte a la relació entre ànima i cos, els estoics sostenen que són independents, ja que l’un pot prescindir de l’altre, atorgant més importància a l’ànima.
Quant a les seves característiques, el cos és material i mortal, mentre que l’ànima és immaterial i immortal. Consegüentment, són independents.
La funció principal de l’ànima és autogovernar i autodirigir el cos en cerca de la felicitat, rebutjant les passions mitjançant l’ús de la raó.
Finalment, els estoics prenen exemple de Plató, ja que tots dos donen més importància a l’ànima que al cos. Cal destacar que, per als estoics, quan el cos mor, l’ànima continua vivint.