Plató i Descartes: idees clau sobre realitat, coneixement i mètode

Plató

1. Influència de Pitàgores, Heràclit i Parmènides

Explica com influeixen els pensaments de Pitàgores, d'Heràclit i de Parmènides en el pensament de Plató.

El pensament d'Heràclit fa veure a Plató que la realitat aparent (sensible) és canviant i que no en podem tenir un coneixement veritable. Això porta a preguntar-se: què podem conèixer del canvi? Què hi roman?

La influència de Pitàgores desperta en Plató la qüestió sobre la relació entre els objectes matemàtics i la realitat sensible: les veritats matemàtiques semblen més estables i poden apuntar a una realitat més fonamental.

El pensament de Parmènides influeix en la manera que té Plató de concebre el món intel·ligible. D'aquesta influència se'n deriven diverses idees claus:

• Només podem tenir certesa sobre allò que no canvia i que és purament pensament.
• Els sentits només ens aporten opinions, no certeses.
• La realitat veritable és l'ésser únic i immutable; els canvis que afirma Heràclit són aparences sensorials que la raó tendeix a negar.

- Plató

2. Què pensen els sofistes? Relació amb Plató

Els sofistes donaven importància a l'educació pràctica i a l'art de persuadir. Eren relativistes (cada persona té la seva opinió; guanya el que convenç l'altre) i escèptics respecte de moltes creences comunament acceptades. Defensaven que les coses no són en si mateixes intrínsecament bones o dolentes i sostenien la idea que l'home és la mesura de totes les coses.

Per als sofistes, el savi era aquell qui convencia els altres. Plató (i Sòcrates) es mostren crítics amb aquesta postura: rebutgen el relativisme moral i consideren que la veritat i la virtut són objectius racionals, no simples tècniques de persuasió. Els seus pensaments no eren similars als dels sofistes.

3. Què és l'intel·lectualisme socràtic?

L'intel·lectualisme socràtic afirma que qui fa el mal ho fa per desconeixement del bé. Sòcrates —i Plató heretant aquesta idea— rebutja el relativisme: si hom coneix el bé vertader actuaria en conseqüència i, per tant, el vici és producte de la ignorància.

4. Què és la maièutica socràtica?

La maièutica socràtica és el mètode socràtic que té per objectiu fer que la persona dubti de la seva afirmació per fer-li veure que s'equivoca i, així, ajudar-la a descobrir la veritat. Components clau:

• Destrucció: posar en evidència que allò que creus no està prou fonamentat.
• Escepticisme metòdic: no acceptar veritats comunament donades sense examen crític.
• Definició: construir definicions provisionals que es poden millorar amb la indagació.

5. Característiques del món sensible i del món de les idees

Explica les característiques generals del món sensible i del de les idees i com es vinculen els dos mons.

- El món sensible és el món físic que percebem amb els sentits (tacte, olor, vista...). En aquest món només hi pot haver opinions, no coneixements certs.

- El món de les idees és una realitat perfecta: les idees, les formes, les essències són eternes i immutables. Per exemple, una persona que no ha estudiat reconeix la figura d'un cercle, però no coneix l'idea del cercle en profunditat; estudiar permet apropar-se a la idea del cercle.

Els dos mons es vinculen perquè el món sensible és una còpia inperfecta del món de les idees: les coses particulars participen de les essències intel·ligibles.

6. Ontologia i epistemologia a partir del mite de la caverna

Explica l'ontologia i l'epistemologia platòniques a partir del mite de la caverna.

- L'epistemologia és la ciència del coneixement. En el mite, el coneixement vertader consisteix a sortir de la caverna i contemplar la realitat (les idees) en lloc de conformar-se amb les ombres.

- L'ontologia és la concepció de la realitat: hi ha una distinció entre la realitat sensible (aparent) i la realitat intel·ligible (autèntica). El coneixement sovint s'explica com una rememoració: l'ànima, que procedeix del món intel·ligible, recorda les idees quan s'hi torna a acostar.

7. Alegoria de la línia

En l'alegoria de la línia s'exposen les relacions entre el món sensible i el món de les idees. També s'assenyalen nivells de coneixement, i alhora suggereix el camí i la missió de la dialèctica. L'alegoria de la línia és fictícia, però s'assembla a la realitat.

En el món sensible es troben ZOA (animals, coses) i EIKONES (imatges).

8. Què és l'ésser humà segons Plató

Per a Plató l'home és el resultat de la unió accidental entre el cos i l'ànima. L'ànima s'uneix a un cos i aquest esdevé la seva presó. L'ànima, que prové del món intel·ligible, coneix totes les idees però, en ser empresonada en el cos, les oblida i les ha d'anar recordant a poc a poc (rememoració).

Aquest camí de coneixement (anomenat dialèctica) permetrà a l'ànima retornar al seu món, però només quan se separi del cos, és a dir, quan aquest mori. L'ànima és també l'instrument que ens porta al veritable coneixement perquè ens permet conèixer les idees que s'amaguen darrere les aparences de les coses.

9. Mite del carro alat

Explica el mite del carro alat.

(No s'inclou la resposta en el document original.)

10. Què és la reminiscència?

El coneixement s'explica com un record o una reminiscència (anàmnèsi). Conèixer és reconèixer. La part més excel·lent de l'ànima aspira a la saviesa perfecta, característica pròpia dels déus. L'ànima prové del món de les idees: hi ha estat en contacte i, per recordar-les, ha de fer un procés d'espiritualització.

L'ànima té la capacitat d'arribar a conèixer les idees, però aquesta capacitat està emboirada pel cos; quan l'ànima s'encarna oblida el món suprasensible (es pot dir que 'dorm'). Per això cal despertar-la mitjançant la pràctica de la virtut i del coneixement intel·lectual.

11. Dos principis de l'estat ideal platònic

Quins són els dos principis de l'estat ideal platònic?

• El bé comú està per sobre del bé individual.
• L'estat just és aquell en què cadascú fa allò que se li dóna bé i ho fa de manera excel·lent.

12. Tres classes socials i formació del governant

Quines tres classes socials hi ha i quines característiques tenen? De què dependrà que pertanyis a una o altra classe social?

Les tres classes socials segons Plató són: el poble productor (pagesos, artesans), els guardians (soldats) i els governants-filòsofs. La pertinença depèn, segons Plató, de les capacitats naturals i de la formació: cadascú ocupa la funció per a què està més ben dotat.

Quina ha de ser la formació del governant? Per quin motiu actuarà de manera justa?

El governant haurà d'estudiar matemàtiques, astronomia, harmonia, dialèctica i la ciència del Bé; alhora ha de tenir les qualitats d'un guardià coratjós i disposicions intel·lectuals (memòria, gust pels estudis).

La formació descrita és llarga i ordenada: cal iniciar la matemàtica de jove, sense forçar-la, com si fos un joc, per tal de distingir més fàcilment els més ben dotats. Un cop acabats els dos o tres anys obligatoris de gimnàstica, als vint anys es trien els més preparats i se'ls presenten els estudis matemàtics de manera sintètica. Als trenta anys, els qui raonen millor i no fan un ús sofístic dels seus coneixements podran practicar la dialèctica durant cinc anys. Després cal que facin quinze anys més d'exercicis militars, per no perdre l'experiència.

Finalment, a l'edat de cinquanta anys, els millors, aquells que s'hauran distingit pel seu amor al coneixement, s'elevaran fins a la ciència del Bé. Tindran sempre el Bé com a model i finalitat per governar la ciutat. Quan morin, seran venerats com déus. Aquest procés dialèctic des dels objectes fins a les idees permetrà conèixer la idea del bé i, per tant, actuar justament i correctament tant en la vida pública com en la privada.

14. Què és un estat just segons Plató?

Segons Plató, un estat just és aquell on cadascú fa les coses per a les quals està més capacitat i les fa bé.

Descartes

1. Fets històrics que van influir Descartes

Digues dos fets històrics remarcables que hagin influït en el pensament de Descartes. Per què hi han influït?

La vida de Descartes va estar marcada per un context històrico-cultural convuls i canviant que va afavorir la formulació de noves idees. Dos fets destacables són:

• La revolució científica: l'evolució de la ciència iniciada amb Copèrnic i continuada amb Galileu va canviar el model explicatiu del món (de geocentrisme a heliocentrisme) i va qüestionar l'autoritat de la religió com a únic model interpretatiu de la realitat.
• La divisió religiosa d'Europa i les tensions: la ruptura de la unitat religiosa (protestants, anglicans i catòlics) i episodis com la condemna de Giordano Bruno (cremat el 1600) i el procés contra Galileu (1633) van mostrar el conflicte entre la llibertat de pensament i les institucions establertes.

Aquests factors van marcar el context intel·lectual i polític en què Descartes va desenvolupar la seva recerca de fonaments segurs per al saber.

2. Característiques del racionalisme

Principals característiques del racionalisme:

• Primacia de la raó en l'origen del coneixement, davant dels sentits o l'experiència.
• Existència d'idees innates o veritats que estan en la ment i s'activen amb l'experiència.
• Rebuig de l'autoritat com a criteri de veritat: la raó individual és la font de justificació.
• Model matemàtic de coneixement: la claredat i la precisió de les matemàtiques serveixen d'exemple per al coneixement filosòfic.

3. El mètode cartesià i l'evidència

El mètode es basa en la confiança en la raó. L'evidència és un criteri racional: una idea clara i distinta que la raó reconeix com a indubtable. Investigar és raonar correctament per arribar a aquestes idees clares i distingides. Descartes pretén fer de la filosofia una ciència fonamentada com les matemàtiques.

4. Característiques del dubte cartesià

El dubte cartesià no és escèptic per escepticisme; és un dubte metòdic, ordenat, que avança pas a pas fins a trobar una veritat indubtable. Serveix per descartar tot allò que no es presenti amb claredat i distinció. Regla del dubte: si trobo el més mínim motiu per dubtar d'una opinió, l'elimino temporalment, per tal d'arribar a quelcom que no pugui ser dubtat.

Causes i finalitats del dubte:

• Dubte dels sentits: els sentits enganyen (miratges, percepcions contradictòries).
• Dubte del món extern: no podem distingir sempre el somni de la vigília; per això la realitat sensible és dubtosa.
• Dubte del geni maligne: hipòtesi d'un enganyador molt poderós que podria fer-nos creure veritats falses; és una hipòtesi extrema que porta a posar en qüestió fins i tot les matemàtiques en teoria.

Descartes aplica aquests nivells de dubte per arribar a la primera veritat indubtable.

5. Arguments del dubte: què permeten i què no?

Els arguments del dubte permeten qüestionar els sentits, la realitat externa i la distinció entre somni i vigília. No obstant això, no permeten dubtar de certs fets que s'imposen com a evidents des del pensament mateix, com ara els principis matemàtics, llevat que acceptem la hipòtesi del geni maligne. En resum: dubtem dels sentits i de la percepció sensible; no dubtem, inicialment, de les veritats que es presenten com clares i distinctes, excepte si postulem el geni maligne.

6. Com es demostra el "penso, per tant existeixo"?

Descartes cerca una veritat indubtable i la troba en la seva pròpia existència com a subjecte pensant: encara que dubti de tot, el fet de dubtar implica que alguna cosa pensa. Així, la forma més simple és: si dubto, penso; si penso, existeixo. Aquesta veritat (cogito) és la primera certesa i serveix de fonament per reconstruir el coneixement.

Consequències immediates: la certesa del cogito estableix un criteri d'evidència: tot allò que es presenti a la ment de manera clara i distinta es pot acceptar com a veritable. Això permet a Descartes avanzar cap a la demostració d'altres veritats.

7. Tipus d'idees segons l'origen

Segons Descartes, hi ha tres tipus d'idees:

• Innates: idees «nascudes amb mi», com la idea de veritat, Déu o les idees matemàtiques; existeixen a la ment sense ser adquirides pels sentits.
• Adventícies: idees originades per la intervenció dels sentits (p. ex. so, calor, llum).
• Factícies: idees inventades per la meva imaginació per composició o combinació d'altres impressions.

Problema de les idees adventícies: posen en qüestió el principi cartesià segons el qual l'únic que existeix realment són els continguts de la ment, perquè podrien provenir d'una causa externa. Per això Descartes ha de justificar que les idees adventícies tenen un origen fiable, cosa que condueix a les seves demostracions de l'existència de Déu i a la distinció entre percepció i realitat.

8. Què és el solipsisme? Com l'evita Descartes?

El solipsisme és la doctrina segons la qual només existeix el jo i les meves idees. Descartes busca sortir del solipsisme demostrant l'existència d'una causa garanteix de la veritat de les idees clares i distintes: Déu. La idea de Déu funciona com a pont per sortir del solipsisme: si hi ha un Déu perfecte i veritable, no és enganyador i podem confiar en les idees clares i distintes que ell no permetria que fossin enganyoses.

9. Les tres demostracions de l'existència de Déu

Descartes ofereix diverses demostracions de l'existència de Déu:

1. Argument de l'idea de l'infinit: la idea d'infinit o perfecció no pot provenir de mi, que sóc finít; per tant, aquesta idea ha d'originar-se en un ésser infinit i perfecte: Déu.
2. Argument causal: hi ha una relació de causa a efecte entre la idea de Déu i la meva existència; la causa ha de ser al menys tan real com l'efecte, i per això la causa de la idea de Déu ha de ser Déu mateix.
3. Argument ontològic (5a meditació): una versió de l'argument ontològic sosté que l'essència de Déu inclou la perfecció, i la perfecció implica existència; per tant, Déu existeix.

(Fi del document original corregit.)