Pistolerisme i Vaga de La Canadenca: Conflicte Obrer a la Catalunya del 1920
Enviado por Comunidad Xuletas y clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,4 KB
El Pistolerisme a Catalunya (1919-1923)
Malgrat els acords, la patronal catalana i els poders públics, representats pel capità general de Catalunya Joaquim Milans del Bosch, no els van acceptar i van fundar els Sindicats Lliures (novembre de 1919). Els grups més joves i radicals de la CNT van reaccionar davant l'atemptat dels Sindicats Lliures amb l'acció armada. El resultat va ser una espiral de violència que va provocar nombrosos morts en tots els bàndols, un fet conegut amb el nom de pistolerisme.
L'acció dels Sindicats Lliures es va intensificar quan el general Severiano Martínez Anido va ser governador civil de Barcelona (1920-1922) amb l'aplicació de la Llei de Fugues. Aquesta llei permetia a la policia i la Guàrdia Civil disparar contra els detinguts que intentessin fugir. Entre els assassinats del bàndol obrer a Catalunya, destaquen el de Francesc Layret (1920) i el de Salvador Seguí, conegut com el "Noi del Sucre", assassinat el 1923, que havia encapçalat la Vaga de La Canadenca.
La burgesia industrial estava espantada perquè veia la possibilitat d'una revolució social. D'altra banda, la patronal catalana s'havia desvinculat del sistema polític de la Restauració i veia la necessitat d'una dictadura.
El Congrés de Sants (1918)
El 1918 es va celebrar el Congrés de Sants, on la CNT es va reorganitzar per enfortir-se. Els homes forts de la CNT en aquell moment van ser Salvador Seguí, Àngel Pestaña i Joan Peiró.
La Vaga de La Canadenca (1919)
La Vaga de La Canadenca es va iniciar el febrer de 1919 i va afectar algunes fàbriques del Pirineu, a les quals s'hi van afegir les de Barcelona. La CNT va declarar una vaga general a Barcelona que es va estendre a altres sectors com el tèxtil, etc. Barcelona va quedar gairebé paralitzada. El govern va decretar la militarització, però la CNT va aguantar la vaga.
Aleshores, la CNT (amb Salvador Seguí al capdavant) i la patronal van arribar a un preacord que incloïa:
- Readmissió dels treballadors acomiadats durant la vaga.
- Millores salarials.
- Proclamació de la jornada laboral de 8 hores.
Hi va haver sectors que van acceptar l'acord i alguns que no (molt pocs). Finalment, es va acceptar, però hi va haver un incompliment per part del govern: Martínez Anido es va fer enrere i no va alliberar tots els detinguts. Aleshores, es va tornar a la vaga i es va aplicar l'estat de guerra. Alguns membres de la patronal van ressuscitar els sometents (grups de civils armats que actuaven contra els vaguistes).
La vaga es va allargar fins a l'abril i va acabar amb la derrota dels treballadors. Els patrons van veure que hi havia un abans i un després del moviment obrer, i que això podia perjudicar-los greument. Per solucionar-ho, els patrons van recórrer al pistolerisme.
La Condició Femenina a Inicis del Segle XX
La finalitat prioritària de la dona es considerava la reproducció, la cura dels fills i la realització de tasques domèstiques. Això va comportar una absència de les dones en àmbits públics com la política, la cultura i el treball. Les primeres manifestacions d'una millora de la condició de la dona van aparèixer durant les primeres dècades del segle XX.