Partits i moviments a Catalunya (1900–1920): polítics i sindicats

Partit Radical i Alejandro Lerroux

Partit radical: partit republicà que va ser dirigit per A. Lerroux. Era un periodista andalús que va arribar a Catalunya i que va ingressar en la Unió Republicana. Es guanyava molt a les masses populars i va aconseguir èxits electorals. La seva ideologia era: radical, demagògica, anticatalanista, anticlerical i obrerista. Es considera el primer polític modern. Al 1908 va abandonar la Unió Republicana i va fundar el Partit Radical. Després de la Setmana Tràgica es trasllada a Madrid. El lerrouxisme perdrà força a Catalunya i Lerroux desenvoluparà la seva carrera política a Madrid.

Republicans catalans i coalicions

Republicans catalans: al 1910 van formar una coalició anomenada UFNR, que al 1914 va formar coalició en les eleccions; fracàs i junts menys diputats que per separat. La Unió Federal desapareixerà. Al 1917 apareix el Partit Republicà Català format per Layret i companys.

Carlinisme i requetes

Carlinisme: referència a les diverses successions carlines (esmentats com Carles V i Carles VI en la tradició). Mentre alguns carlins adoptaven el jaumisme, al 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, destaquen els germanòfils que donaven suport a Alemanya. Alguns carlins germanòfils van abandonar el partit i van fundar el Partit Catòlic Tradicionalista. Al 1931 hi ha una unió dels carlins: la Comunió Tradicionalista.

Requetes: unitats de soldats que actuaven com a força de xoc.

El PSOE i la UGT

Els partit i el sindicat socialistes: distingim el PSOE i la UGT.

PSOE: es va fundar a finals del segle XIX. Al primer terç del segle XX tindrà un fort creixement tant en afiliats com en votants. Va ser important a Madrid i al nord d’Espanya. Formava coalicions amb altres partits d’esquerra i al 1910 va formar coalició amb republicans; en aquesta etapa va sorgir una figura destacada del PSOE, Pablo Iglesias.

UGT: és un sindicat que creix molt, defensava la participació política i va ser important a Madrid i al nord d’Espanya. El principal dirigent citat és Largo Caballero.

CADCI i funcions sindicals

CADCI: és un sindicat catalanista (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria). Desenvolupa les funcions pròpies d’un sindicat, és a dir, la defensa dels treballadors, i també funcions de mutualisme: cooperatives de consum i activitats culturals i educatives.

Solidaritat Catalana: origen i èxit electoral

Solidaritat Catalana: l’origen de Solidaritat és un acudid publicat a la revista Cu-Cut! en què es ridiculitza l’exèrcit. L’exèrcit, en un sentiment molt exaltat, va assaltar les redaccions i tallers de la revista Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya. La societat civil catalana demana que es castigui els militars però el govern, en lloc de castigar-los, reacciona amb la Llei de Jurisdiccions (esmentada aquí al 1908). Aquesta llei passava les ofenses a la pàtria, a la bandera i a l’honor dels militars sota tribunals militars. A Catalunya aquesta llei va ser molt mal acceptada; la reacció final a Catalunya és la constitució de Solidaritat Catalana, una coalició que agrupava tots els partits de Catalunya, menys dinàstics i lerrouxistes.

Al 1906 es fa una manifestació multitudinària a favor de Solidaritat Catalana: republicans i carlins. L’èxit més important de Solidaritat Catalana va arribar al 1907 quan es presenta a les eleccions: de 44 escons obté 41; el seu programa electoral se’l coneix com el del Tívoli.

Anarcosindicalisme i la CNT

Anarcosindicalisme: Solidaritat Obrera es va crear al 1907; agrupava anarquistes i alguns socialistes i estava ubicada a Barcelona. L’any 1908 s’estén per tota Catalunya la Confederació Regional de Societats. Aquesta organització va impulsar al 1910 la creació de la CNT, que pretenia la unió de tots els sindicats d’Espanya, amb predomini de l’anarcosindicalisme. El sindicalisme era entès com a estratègia per aconseguir la revolució i la vaga general revolucionària. La confederació anarcosindicalista buscava la independència del proletariat, l’apol·líticisme i l’abstencionisme electoral. Defensaven la unitat sindical de tots els treballadors, l’enderrocament del capitalisme i la vaga general.

Al 1918 la CNT celebra un congrés a Catalunya conegut com el Congrés de Sants on l’acord més important va ser:

1. 1. Aprovació de la substitució dels sindicats d’ofici pels sindicats únics o d’indústria. (Agrupaven tots els treballadors d’una mateixa branca de producció.)
2. 2. Reafirmació en l’anarcosindicalisme.
3. 3. Negociació directa entre obrers i patrons.
4. 4. Apol·líticisme.

Els líders anarquistes del CNT eren: Salvador Seguí, Joan Peiró i Àngel Pestaña.

Setmana Tràgica (fets)

La Setmana Tràgica (juliol de 1909): republicans, anarquistes i socialistes van convocar una vaga general en contra de la guerra. La vaga es va convertir en revolta popular: als carrers van aparèixer barricades, trets i es van cremar molts convents i esglésies. Aquesta revolta va agafar un caràcter antimilitar i anticlerical amb influència de Lerroux. La revolta es va descontrolar i els dirigents van intentar buscar algú que es posés al capdavant per dirigir-la, però ningú es va voler fer càrrec. El govern va decretar Estat de Guerra, va treure més tropes al carrer i després va enviar més reforços de l’exèrcit, que al final va acabar controlant la situació; al cap d’una setmana tothom va tornar a la feina amb el resultat de 87 morts i molts ferits.

Conseqüències de la Setmana Tràgica

Conseqüències:

• En primer lloc, una forta repressió per part del govern amb el suport de les classes benestants.
• Va ser un desprestigi del govern davant del moviment obrer i la premsa estrangera.
• Maura va caure del govern.
• Es van celebrar 216 consells de guerra que van afectar 1.700 persones; van dictar 17 penes de mort i se’n van executar 5.
• Es va executar a Ferrer i Guàrdia, acusat de ser l’instigador de la revolta; se’l considera el fundador de l’Escola Moderna a Catalunya.
• Va desaparèixer Solidaritat Catalana i els obrers van abandonar el lerrouxisme orientant-se cap a l’anarcosindicalisme.
• Es van clausurar centres obrers, publicacions i escoles laiques.
• Es va acusar la Lliga d’haver donat suport a la repressió.