Orígens de la filosofia presocràtica: Heràclit, Parmènides i altres

Orígens de la filosofia a Milet

La filosofia apareix al segle VI a. C. en una colònia grega d'Àsia Menor anomenada Milet, un port comercial on anava gent de tots els països. La filosofia apareix a Grècia perquè:

• Als centres polítics i culturals grecs (polis) hi havia ciutadans lliures i existia llibertat de pensament.
• L'esclavisme, en la societat grega, permetia que alguns ciutadans disposessin d'oci per a l'activitat filosòfica.
• L'absència de dogmatismes religiosos rígids va possibilitar l'aparició del pensament racional.
• Ciutats amb cultures diverses i contacte amb altres pobles fomentaven l'intercanvi d'idees.

Els primers filòsofs (també anomenats milesis, per sorgir a Milet, o presocràtics, per ser anteriors a Sòcrates) vivien en colònies allunyades d'Atenes i se centraven en l'estudi de la natura (physis), buscant el principi últim i etern de tota realitat (arjé o arkhé). Només ens han arribat fragments de les seves obres escrites.

Els presocràtics i la mitologia

Els presocràtics van ser els primers filòsofs de la història i amb ells comença la filosofia. Adoptant una actitud activa i reflexiva, es van començar a plantejar la causa de tot allò que els envoltava i els provocava admiració.

Abans de l'aparició dels presocràtics, la realitat se solia explicar mitjançant la mitologia i els mites. Els mites van ser les primeres explicacions que es donaven a Grècia per respondre preguntes existencials com "Com és l'origen de l'univers?". A partir d'això es creaven mites per explicar el cosmos mitjançant déus i herois; per tant, també es coneixien com a cosmogonies. És per això que es creaven herois i déus que eren producte de la imaginació col·lectiva.

Del mite a la raó

Precisament, molts savis van començar a adoptar una postura crítica i radical i van intentar explicar, a través de la raó i la veritat, els fenòmens de la naturalesa. Va ser un procés lent, en el qual molts filòsofs barrejaven explicacions mitològiques amb explicacions racionals.

Heràclit i el foc com arjé

Heràclit: segons Heràclit, la substància primordial o l'arjé no és l'aigua ni l'apeiron, sinó el foc, que per essència és moviment i canvi. Heràclit afirma que el fonament de tot està en el canvi incessant. L'ésser esdevé i tot es transforma en un procés continu de naixement i destrucció al qual res s'escapa.

El foc és la metàfora que expressa els seus pensaments: totes les coses són flames d'un gran foc. Les flames, sempre en moviment, són processos o moments; però el foc, l'arkhé o principi de tot, perdura. De la mateixa forma, sota els elements contraris en lluita constant s'amaga una llei, un logos, que és justícia.

Si no hi ha lluita d'oposats, hi ha injustícia, perquè un element s'imposa sobre un altre. Per tant, la justícia és confrontament, guerra, polèmica.

Parmènides: l'ésser i la veritat

Parmènides (540-470 a. C.). El pensament de Parmènides converteix la cosmologia en un estudi de l'ésser i de les seves propietats, en una ontologia, i desenvolupa alhora un estudi sobre el coneixement, que distingeix entre el coneixement sensible i el coneixement racional, entre la veritat i l'aparença.

L'originalitat de Parmènides no està tant en distingir els plans de la realitat i del coneixement, sinó en haver fet d'aquesta distinció una teoria sobre l'ésser i sobre el conèixer.

L'ésser és allò que es pot pensar i on no es produeix matèria; en el buit hi ha el no-ésser. La raó és tot allò no percebut pels sentits (els sentits enganyen i porten cap al camí de l'opinió).

La via de la veritat

Les afirmacions fonamentals de Parmènides —«l'ésser és i no pot no ser», «el no-ser no és i no pot conèixer-se ni expressar-se en paraules» i «el pensar i l'ésser són una i la mateixa cosa»— anticipen els principis de la lògica d'Aristòtil: el d'identitat (l'ésser és), el de no contradicció (l'ésser no pot no ser) i el del tercer exclòs (si alguna cosa és veritable, el seu oposat és fals i viceversa). Des d'aquests principis, i utilitzant el mètode de la demostració per reducció a l'absurd, Parmènides dedueix les característiques de l'ésser.

Argumenta que només hi ha un ésser: si existís un altre, hauria d'existir alguna cosa que els separés; si no, serien el mateix ésser. Aquesta «alguna cosa» seria o bé un altre ésser o bé un no-ser. Si fos un altra vegada un ésser, això conduiria a una regressió infinita; si fos un no-ser, no podria existir. Per tant, hi ha un sol ésser.

L'ésser és etern: si no hagués existit sempre, hauria hagut un moment en què no hauria estat, però el no-ser és contradictori amb l'ésser. L'ésser és immòbil: no es pot entendre el moviment sense l'existència d'una cosa en la qual l'ésser es mogui, però com que només existeix l'ésser, aquest és immòbil. L'ésser és complet, i resulta inconcebible un límit diferent de si mateix; «sent igual a si mateix pertot arreu, està uniformement dins dels seus límits.»

Parmènides sosté que els físics precedents havien afrontat el problema de l'arjé de manera errònia, perquè era necessari pensar que algunes coses deixen de ser el que són. Combate les tesis sobre la multiplicitat i el moviment de l'ésser, utilitzant arguments que redueixen aquestes tesis a l'absurd i que acaben en una aporia o proposició contradictòria.

Heràclit: l'obscur i el canvi

Heràclit, conegut com «l'obscur» per la dificultat d'interpretar els seus fragments, expressa la passió per la filosofia i explica com entén ell el naixement de les coses. Segons Heràclit, la substància primordial o l'arjé no és l'aigua ni l'apeiron, sinó el foc, que per essència és moviment i canvi, regulat pel logos (ordre i equilibri).

Heràclit afirma que l'ens esdevé perquè tot es transforma en un procés continu de naixement i destrucció al qual res s'escapa. Recórrer al foc és la imatge de l'esdevenir: el foc viu de la destrucció d'altres coses i està canviant contínuament. El foc simbolitza la lluita dels elements, la vida i la mort: pot ser creador i, alhora, destructor.

Etern retorn: per a Heràclit, una de les moltes harmonies de la physis és l'etern retorn. No té a veure amb un petit cosmos sinó amb el general: ell l'anomena el gran any i concep el temps com a cíclic. A través de la discòrdia busca una unitat d'expansió i en la concòrdia busca la pluralitat unitària.

Els pluralistes

Si els físics de Milet havien explicat els processos de generació i corrupció recorrent a canvis qualitatius d'una sola substància, en els filòsofs següents serà l'associació de diferents elements la que expliqui la generació de l'univers en la seva varietat.

Empèdocles i els quatre elements

Empèdocles (484-421 a. C.) va abordar els dos problemes fonamentals de la physis, sintetitzant tot el saber anterior.

Segons Empèdocles, l'arjé no està constituït per un sol element, sinó per quatre: aire, aigua, terra i foc. Així codifica, fins a la revolució científica, els quatre elements fonamentals de la física grega.

Per a conciliar la permanència de l'ésser establerta per Parmènides amb l'esdevenir, Empèdocles afirma que la generació sorgeix per la mescla dels quatre elements immutables i la corrupció és la separació d'aquests. Per què aquests elements s'uneixen i es separen? Per a Empèdocles existeixen dues forces còsmiques: l'amor i l'odi, que constitueixen el principi d'associació i separació dels elements, respectivament.

Definir un arkhé (aigua, apeiron, aire, nombres, canvi...) com a origen de totes les coses de la physis. Acceptar que en la physis (natura) hi ha canvi (moviment, creació i destrucció, etc.).

Explicar com es produeix aquell canvi: lluita de dues forces (justícia-injustícia, condensació-rarefacció, senars-parells, concòrdia-discòrdia), una tendent a la unitat, l'altra tendent a la multiplicitat.

Anaxàgores a Atenes

Anaxàgores (500-428 a. C.) va portar l'interès per la filosofia a Atenes.

Anaxàgores pretén sintetitzar el pensament dels físics de Milet amb l'ésser eleàtic i l'esdevenir d'Heràclit. Per a això, analitzant el procés de generació i corrupció, va postular l'existència de múltiples elements o principis que, barrejant-se i disgregant-se, donaven origen al néixer i al morir.

Aquests principis que es barregen i es disocien Anaxàgores els va anomenar "llavors". Aristòtil posteriorment els va cridar homeomerías (parts similars). Les coses són infinites en número i tenen cadascuna diferents qualitats: forma, color, gust. Són infinitament divisibles, de manera que mai arribem al no-ser. En cada ésser conviuen llavors de totes les coses, però cada ésser és el que és perquè en ell predominen les llavors corresponents.

Atomistes: Leucip i Demòcrit

Demòcrit: es va basar en Leucip i en el pensament anterior per intentar resoldre els problemes plantejats per Parmènides i Heràclit.

Els atomistes Leucip i Demòcrit (procedent d'Abdera) consideren que la realitat bàsica està integrada per una infinitat de petits objectes durs, invisibles, eterns i inalterables: els àtoms, que es mouen lliurement per l'acció de l'atzar. Totes les coses del món són un conglomerat d'àtoms; els canvis no serien més que reconfiguracions d'aquest conglomerat. Això és possible gràcies al buit, l'espai entre àtom i àtom.

Sobre l'àtom i el buit

Per tant, per a ells, néixer és agregar-se. L'univers està constituït per dos elements: el ple (ésser) i el buit (no-ésser), que és el que permet el moviment.

El buit és preservat per la intel·ligència; diuen que si s'atura el moviment constant veurem l'apeiron.

• L'àtom necessita el buit (no-ésser) perquè hi hagi moviment.
• Els àtoms són eterns; l'ànima és considerada, en alguns autors, com un tipus d'àtom o com a pneuma.

Justícia còsmica i pneumàtica

Injustícia còsmica: el continu engendrar fa que algunes coses dominin sobre unes altres, cosa que es considera una injustícia còsmica.

Es produeix la individuació i la diferenciació de contraris. Diversificació dels elements: calent (foc) - fred (terra), humit (aigua) - sec (aire).

Justícia còsmica (equilibri): pneumàtic còsmic (un alè o principi animador que personifica el cosmos), llei còsmica de la lluita de contraris. La justícia còsmica comporta el retorn a l'inici, a l'apeiron, restableix l'equilibri, compensa les desigualtats i elimina la injustícia. Exemple: canvi d'estacions (hivern -> primavera -> estiu).

Nota: He mantingut el contingut original però corregint l'ortografia, la gramàtica i l'ús de majúscules i minúscules, i he afegit estructuració amb encapçalaments, llistes i èmfasi per millorar la llegibilitat i l'optimització SEO.