Anàlisi de la República de Plató: Símil de les Lletres, Justícia i Teoria de les Idees

Plató: Símil de les Lletres (Llibre II)

Igual que no podem llegir bé les lletres petites d’un text i, en canvi, si les veiem en gran no tenim problema per llegir-les, Plató considera que entendrem bé què és un individu just si abans aclarim què és una comunitat justa.

Fundació de la Polis

Segons el text, els individus s’ajunten per formar una polis a causa de les seves necessitats. La primera necessitat és la provisió de queviures per poder existir i viure, juntament amb “l’habitatge, el vestit, i altres coses per l’estil”.

Principi de Divisió del Treball o Especialització

Plató es pregunta si cadascun dels treballadors faria el treball de la seva especialitat tot sol per als quatre, si es repartirien la feina o si cadascú faria les coses per a un mateix sense compartir. Finalment, conclou que el pagès treballaria només de pagès perquè és allò que se li dona bé, igual que als altres oficis.

Justificació de l’Especialització

El principi d’especialització es justifica per un enfocament teòric i pràctic, amb una forta base humanitària, cultural i social que permet guiar-se per la planificació, disseny, implementació, execució i avaluació de processos que reflecteixin la realitat. És fonamental per a una formació integral de professionals qualificats.

La Diferència Individual

Que “no hi ha cap de nosaltres que sigui exactament igual a un altre, diferim en la naturalesa, i a cadascú li escau una feina diferent” significa que ningú és igual i tots tenim propòsits diferents, que no poden ser exactament com els dels altres, ja que tots tenim coses diferents i iguals alhora.

Necessitat del Luxe

La necessitat del luxe apareix possiblement relacionada amb la concepció platònica de l’ésser humà, especialment pel que fa a la qüestió de l’esclavatge dels plaers per part del cos. No ens conformem a satisfer necessitats bàsiques: el cos sempre demana més, i no pot trobar l’equilibri per si sol, ja que els plaers sempre volen augmentar (Antífont). Tenim una tendència natural a la desmesura.

• Apareix nova necessitat aparellada al luxe: la necessitat de més territori, ja que caldran més riqueses per:
  • Mantenir nous oficis no productius (serveis): actors, poetes, músics, criats, metges…
  • Garantir el benestar que reclama la població.
• Per aconseguir més territori caldrà prendre’l als veïns: d’aquí sorgirà la necessitat de la guerra i, per tant, d’un exèrcit per atacar i defensar-se de les invasions, que ha de ser professional (pel principi d’especialització).

Els Soldats

La tasca dels soldats és diferent de la resta d’oficis, ja que la seva feina suposa totes les altres, ja que les ha de protegir.

• Tenen un paper essencial per al pas a la forma final de ciutat i establiran un grup apart d’on sortiran els governants (una forma especial de guardià de la ciutat).
• En la ciutat original, cadascú busca el seu propi interès, però els soldats-guardians treballen per l’interès de la ciutat en la seva totalitat.

Qualitats del Guardià: Símil del Gos

Sobretot han de ser valents. Tindran qualitats contraposades: pacífics amb els qui coneixen, irascibles amb els estranys. Necessiten un cert coneixement del que és bo per escollir a qui atacar. Els guardians ja apunten una certa natura filosòfica, que serà important més endavant per a la selecció dels filòsofs entre els guardians més excel·lents.

Dues Categories de Guardians

Quan Plató desenvolupa el concepte dels guardians, els dividirà en dos grups: els guardians perfectes o magistrats, i els guardians a seques (auxiliars), que els han d’obeir. Fins a aquest moment del desenvolupament de la polis, ningú mana sobre ningú. Ara hi haurà un grup la funció del qual és mantenir la unitat de tota la polis de forma conscient i intencionada.

Llibre IV: Les Tres Classes de l’Estat

La polis s’organitza en 3 classes socials (productors, guerrers i governants), cadascuna de les quals ha de desenvolupar una virtut pròpia: la moderació o temperança, el coratge o valentia, i la saviesa o prudència. S’organitza pel principi de divisió de classes: amb diferents funcions respecte al tot, amb els seus drets i obligacions: uns individus manen (filòsofs), altres defensen (guardians) i altres produeixen i comercien (artesans).

La Justícia en l’Estat

Un cop trobades les 3 virtuts necessàries en la polis, apareixerà la justícia, entesa com la necessitat que cada classe social faci allò que li és propi, sense barrejar funcions. Si entenem què és la justícia en l’estat podrem entendre què és la justícia en l’individu, tancant el símil de les lletres.

Correspondència entre la Justícia en l’Estat i en l’Individu

Plató mostra, pel mètode d’introspecció, que com passava en la polis, també en l’individu hi ha diferents aspectes que no poden entrar en conflicte entre si, perquè l’individu és un. El conflicte es dissol desenvolupant, sota guia racional, la virtut pròpia de cada aspecte de la nostra ànima. En cada persona hi ha un aspecte dominant de forma innata, però cal extreure’n el millor despertant la seva virtut pròpia.

Llibre VII: Teoria de les Idees

Definició d’Idea i Jerarquia de les Idees

Les idees són els principis metafísics i ètics de Plató.

• Són realitats abstractes (immaterials), transcendents (fora del món físic) i extramentals (independents del nostre pensament, existeixen en si mateixes no només per a nosaltres).
• Les idees són perfectes (expressen el major grau de perfecció de cada cosa) i bones (són valuoses, valors).
• Es troben en el món intel·ligible, un món invisible als sentits i que només pot conèixer la raó.
• El món intel·ligible és un ordre jeràrquic de les realitats abstractes d’acord amb el seu grau d’ésser (criteris de Parmènides) i bondat (més o menys valuoses). La idea suprema és la idea de Bé.

Com es Relacionen el Món Intel·ligible i el Món Sensible?

La Relació de les Idees amb les Coses

Un dels grans problemes de la Teoria de Plató és com relacionar el món sensible i el món intel·ligible, les coses i les seves idees, ja que són realitats molt diferents entre elles: com pot ser una idea abstracta el principi d’un objecte material?

Teoria de la Participació

Plató ho intenta explicar amb la Teoria de la participació: les coses participen de les idees. Les coses són còpies, exemplars, imitacions físiques dels objectes ideals (perfectes) que representen les idees. Com millor sigui la còpia, millors qualitats tindrà l’objecte: anirà millor, durarà més, etc., tot gràcies a la idea. Podem dir que les idees determinen l’essència o naturalesa de les coses, allò que les coses són, i en aquest sentit són el principi de les coses físiques.

Relació Idea-Cosa (I)

Plató defensa que no hi ha idees de coses imperfectes (ex. hi ha una idea del Bé però no una idea del mal), ja que les idees són precisament perfeccions. Únicament a partir del model perfecte d’una cosa podem entendre quan aquella cosa és imperfecta, no a l’inrevés. Per exemple, entenem que algú està malalt perquè no compleix la idea de cos amb un funcionament saludable, que és el model (falla aquí, falla allà...). La imperfecció resulta de la dificultat del món físic per imitar les idees; és, per tant, un problema del món físic, no una realitat abstracta.

Relació Idea-Cosa (III)

Les idees són més úniques que les coses que les imiten: per a cada idea hi ha molts objectes que en són còpies físiques (idea de taula / taules; idea d’unitat / uns). La idea estableix l’essència comuna a un conjunt d’objectes que mostren així semblança entre ells.

D’altra banda, les idees són immutables (acròniques, eternes perquè es troben fora del temps) i una cosa física passa a ser el que és i és la mateixa al llarg del temps mentre la puguem relacionar amb la/les mateixa/es idea/es.

El Món Sensible

El món de les coses és el món sensible, el món secundari o de les aparences. Els nostres ulls físics ens permeten accedir al seu coneixement. Quines són les qualitats o característiques dels objectes d’aquest món? Doncs aquestes: són objectes engendrats i mutables, que són perceptibles pels sentits, i que són tots imitació d’una altra realitat superior.

La Hipòtesi del Demiürg

Com pot la matèria informe i canviant del món físic arribar a reflectir el món abstracte de les idees? Plató no té una resposta racional definitiva. En aquests casos sol plantejar hipòtesis sovint en forma de mites. Una possible explicació és l’existència d’una mena de déu-artesà, el Demiürg, que fa de mitjancer entre els dos mons: amb la seva raó coneix els arquetips ideals i, amb la seva força divina, els plasma en l’inestable matèria física. En relació a aquesta qüestió, reflexiona sobre les preguntes:

Al Món Intel·ligible li cal el Món Físic per Poder Existir?

El món intel·ligible és el món de les idees, que només pot ser conegut per la raó, per oposició al món sensible que és conegut a través dels sentits. Per a Plató, el món intel·ligible és la veritable realitat, que atorga intel·ligibilitat al món sensible o material i és el que dóna a allò existent la característica de cosmos, ja que ordena tot allò existent. El món sensible és el de la mera aparença. Plató efectua un paral·lelisme entre aquesta divisió ontològica i els graus del coneixement, afirmant que l'autèntic coneixement és del món intel·ligible, i el coneixement propi del món sensible és només opinió o doxa. La relació entre aquests mons és una relació de participació o methexis, de presència i imitació. El món material o sensible és una representació del món immutable de les idees (representa el sentit més espacial i el més temporal).

Teoria de la Reminiscència

Un cop hem establert que el vertader coneixement només el trobem investigant les realitats superiors o idees i que les idees pertanyen a un món diferent del nostre, el problema que s’està plantejant és com pot conèixer-les l’ànima humana? Aquesta pregunta és la que Plató respon amb la teoria de la reminiscència o anàmnesi. Conèixer = recordar. L’ànima prové del món de les idees, per la qual cosa ja les ha contemplades. En entrar al món sensible (quan l’ànima s’ha encarnat en un cos), ha oblidat les idees i tan sols en queda la seva empremta confusa. Aprendre equivaldrà a recordar.

Anàmnesi = Defensa de l’Innatisme del Coneixement

Plató mateix afirma que els mites no s’han de prendre al peu de la lletra perquè no tenen la força d’arguments racionals. Per això, no hem d’atribuir molt de pes a la doctrina de la preexistència de l’ànima. El que sí defensa Plató és l’innatisme del coneixement. En l’ànima de cada home existeixen, des del naixement, certs coneixements i nocions innates respecte a les Idees, però són coneixements confusos que s’han d’aclarir amb l’educació i la contemplació de les Idees.

La Dialèctica

És el saber superior que ha de dominar un filòsof, ja que li permet l’accés directe a les idees, gràcies al seu record en l’ànima. La superioritat de la dialèctica respecte a les matemàtiques, un saber important però introductori, és que no es dona res per suposat ja que s’arriba a l’explicació última de tot: les idees. La dialèctica és el resultat de tot un procés intel·lectual, que consisteix primer a apartar-se del món sensible i de l’opinió que és l’únic que pot sorgir de fixar-nos en ell; alliberats ja del sensible, caldrà moure’s entre les abstraccions del món intel·ligible, movent-se primer entre els objectes matemàtics i, posteriorment, entre les idees. Aquest és el procés conegut com a Dialèctica Ascendent. El seguirà un procés de Dialèctica Descendent, consistent a aplicar el coneixement de les idees al govern de la polis.

Aquests diferents nivells de coneixement, Plató els explica en el Símil de la Línia, que és el rerefons del Mite de la Caverna.

Mite de la Caverna

Introducció

L'home està tancat en una “ignorància” de la qual no ha pogut despertar fàcilment. La idea de la presentació següent és que vostè pugui veure la veritat a la qual està lligat.

Resum

En una cova, les persones estan lligades des del naixement i només poden veure les ombres de determinats objectes. Un dels homes aconsegueix alliberar-se i per primera vegada sap què és real. Cec per la llum del sol, no pot distingir entre el que és veritat i el que creu que és veritat. Mitjançant el pensament lògic és capaç de distingir entre la idea que té de les coses i el que són realment. En aquest diàleg amb Glaucó, Plató fa una “analogia metafòrica”: els presoners lligats representen persones en estat d'ignorància; les ombres projectades són les aparences del que creiem que són, el món sensible; allò que surt de la cova, la llum (el sol) és el veritable coneixement. El presoner alliberat representa el filòsof, el savi, el qual ha de raonar els ignorants perquè assoleixin el veritable coneixement.

Conclusió

Estem lligats per la ignorància i moltes vegades tenim coneixement però no fem res per canviar aquesta situació, creiem que tot el que veiem està bé i és molt difícil trobar allò que és veritat per a nosaltres. Sabem que no ens agraden les coses, no estudiem, no lluitem. Quan algú intenta treure’ns aquest desconeixement, no escoltem, preferim seguir com estem perquè sabem que passar del desconeixement al màxim coneixement no és fàcil per a ningú; preferim quedar-nos fent un espai social, entre altres coses per llegir un llibre. Hem estat de gira durant molts anys i l’única manera de canviar això és si decidim quin camí prendre.

Elaboració Mítica del Símil de la Línia

Plató explica els diferents nivells de coneixement per on passa la raó en el procés dialèctic que va de la ignorància al saber. Aquests nivells de coneixement es corresponen a diferents graus de realitat.

En l’al·legoria de la línia hi ha 4 elements (imaginació / creença en el món sensible – enteniment / raó en el món intel·ligible) que no es corresponen exactament, tot i que s’hi acosten, als 4 elements del mite: les ombres projectades sobre un mur, els objectes de la caverna, els reflexos de la llum a l’exterior i els objectes del món extern. En tots dos casos es vol subratllar, però, que el coneixement del Bé és un esforç de perfeccionament de l'ànima i que es demana un esforç racional per passar de l’opinió (sensible) a les Idees (intel·ligible).

Coneixement Aplicat a la Polis

La complexitat d’interpretació d’aquest fragment, tradicionalment considerat el nucli de La República, prové del fet que constitueix un resum de l’ontologia, de l’antropologia, de l’epistemologia, de l’ètica i de la política platòniques. Hi ha tant una exposició de la metafísica com una lliçó sobre l’obligació del filòsof a l’hora d’implicar-se en els problemes de la ciutat.

1. Ontològicament, el mite ens explica què és l’ésser i la seva perfecció (la Idea de Bé).
2. Epistemològicament, se’ns descriu com coneixem l’ésser (per un perfeccionament de l’ànima) que progressa del sensible a l’intel·ligible.
3. Antropològicament, en el mite se’ns presenta el sentit últim de la vida humana com un procés de perfeccionament del coneixement i de purificació, d’alliberament de l’ànima.
4. Èticament se’ns mostra la superioritat de la Idea de Bé (representada pel Sol) com a guia i sentit orientador de l’acció humana.
5. Políticament es justifica el deure del filòsof (que ha conegut la Idea pura) per vincular-se a la governació de la ciutat, retornant a la caverna. L’al·legoria acaba amb una lliçó de valor (el savi que ha tornat a la Caverna és mort pels presoners que prefereixen les ombres a la llum), en què és fàcil reconèixer un homenatge a Sòcrates.

El Sol com a Imatge de la Importància de la Idea del Bé

Funció Epistemològica

La Idea de Bé permet comprendre la resta de les Idees, com la llum del sol fa visibles les coses del món sensible. La Idea de Bé és pràcticament incognoscible (com el Sol, que il·lumina totes les coses, però... què il·lumina el Sol?).

Funció Ontològica

• El bé representa el màxim grau de realitat.
• És la causa de l’ésser de les restants Idees i la causa també de les coses del món material (perquè totes les Idees participen de la Idea de Bé i les coses sensibles participen de les Idees). Res no seria positiu si no intentés ser un reflex de la Idea del Bé: la Idea de valentia, per exemple, no seria valuosa si no estigués orientada a la consecució del Bé. Una persona en el món sensible serà bona si la seva acció també és un reflex de la Idea de Bé.

Funció Ètica i Política

• El coneixement del Bé és necessari per conduir-se rectament en la vida privada (per distingir el bo del dolent).
• El bon governant necessita haver vist el Bé en si per tenir una visió clara del bé de l’Estat (el coneixement del Bé en si és la meta última de l’educació del governant).

Influència dels Presocràtics en Plató

A Diferència dels Milesis…

• Plató considerarà que l’objecte d’estudi no pot ser la natura o l’univers físic i canviant, tal i com es presenta als nostres sentits.
• Perquè no pot haver-hi coneixement vertader del que canvia, del que neix i mor. D’aquí només sorgiran opinions, no ciència.

A Diferència d’Heràclit...

• Plató accepta d’Heràclit que la realitat està en permanent canvi, però ho accepta referit només a les realitats físiques, sensibles, no referit a les Idees (que Plató considera realitats intangibles).

Amb Parmènides...

• Accepta l’oposició entre el coneixement enganyós que ofereixen els sentits i el coneixement vertader que ofereix la raó.
• Accepta la distinció entre la via de l’opinió i la via de la veritat (equivalent a la distinció platònica entre el coneixement científic i l’opinió).
• Plató atribuirà a les Idees les característiques que Parmènides atribueix a l’Èsser (eternes, immutables...).
• Plató considera que la veritat és quelcom universal i absolut.

Amb els Pitagòrics...

• Plató desenvolupa una Teoria de l’ànima que s’inspira en ells: l’ànima és immortal i el cos és la presó de la qual cal alliberar-se.
• Menyspreu del cos i dels sentits com a via per assolir la veritat.
• Importància de les matemàtiques i del coneixement abstracte i racional.

A Diferència dels Sofistes...

• Plató rebutja el relativisme i l’escepticisme.
• Rebutja l’empirisme polític dels sofistes.
• Rebutja la seva forma d’entendre i practicar l’educació.

Amb Sòcrates...

• Plató defensa que la veritat no és subjectiva, relativa al que cadascú pensi o al que dicti una societat. Hi ha veritats objectives, universals, que són accessibles a la raó i a la reflexió filosòfica.
• Plató defensa que el mètode educatiu sigui el diàleg (o dialèctica), l’intercanvi entre mestre i deixeble per assolir la veritat.
• Plató acceptarà l’intel·lectualisme moral de Sòcrates, aplicant-lo a la política (un Estat just necessita, per ser-ho, que el seu governant conegui el que és el Bé).