Orígens del catalanisme: de la Renaixença a la Lliga Regionalista

La Renaixença: Fonaments Culturals

La Renaixença va ser un moviment cultural i literari amb l'objectiu de recuperar l'ús de la llengua i els senyals d'identitat catalans.

La majoria de la població mantenia el català com a llengua pròpia, encara que el castellà era l'única llengua oficial. En aquest context, la societat catalana va crear:

• Entitats culturals i cíviques d'afiliació voluntària (editorials, centres excursionistes).
• Revistes i publicacions: Organitzaven campanyes per defensar la llengua i recuperar la història i les tradicions culturals.

La reivindicació de l'ús del català va venir de part de la societat civil catalana (el poble) i no del món oficial (ajuntaments o diputacions).

Inicis i consolidació

El començament de la Renaixença se situa amb la publicació de l'oda La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau. A partir d'aquí, s'agrupen intel·lectuals i erudits que investiguen les arrels de la literatura, la història, el dret i el folklore catalans per recuperar i reivindicar la identitat pròpia.

Els Jocs Florals de 1858

Aquest concurs literari tenia com a objectiu promoure i difondre la llengua catalana i estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Gràcies als Jocs Florals, els escriptors es van preocupar per crear un model de llengua literària culta.

Entre els escriptors destacats trobem Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. Paral·lelament, hi havia autors que defensaven l'ús del "català que ara es parla":

• Frederic Soler (pseudònim de Serafí Pitarra): Autor de Don Jaume el Conquistador.
• Josep Anselm Clavé: Creava música per pacificar i dignificar els treballadors.
• Abdó Terradas: Autor d'El rei Micomicó.
• Valentí Almirall: Autor de Lo catalanisme.

Els Primers Moviments Anticentralistes

A Espanya, l'estat liberal es va configurar com una nació única amb una forta centralització política, econòmica, administrativa, jurídica i militar.

Entre 1835 i 1843, les Bullangues (moviments populars) van mostrar el descontentament i l'oposició al centralisme. Durant la insurrecció de Barcelona i La Jamància (1843), es van realitzar projectes de reforma de l'Estat amb un contingut anticentralista, federal i popular.

Amb la Dècada Moderada (1844), va augmentar el centralisme i es va declarar l'estat de guerra a Catalunya, fet que va provocar la reivindicació del particularisme català. Intel·lectuals com Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer i Manuel Duran i Bas van defensar la descentralització.

El Carlisme i el Federalisme

El Carlisme va tenir una forta adaptació a Catalunya, especialment a les zones rurals, defensant principis absolutistes i tradicionalistes. D'altra banda, el 1868 va aparèixer el Partit Republicà Democràtic Federal.

Les idees federals es van escampar políticament, sobretot en els medis urbans. El líder federalista Pi i Margall defensava que:

• Espanya ha de garantir la participació dels ciutadans, les llibertats, la protecció de drets i la igualtat jurídica.
• L'Estat federal espanyol ha de ser el resultat de la unió voluntària dels pobles del país.

El 1869 es va signar el Pacte Federal de Tortosa per impulsar un Estat federal, amb la signatura de catalans com Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé. Tot i això, el fracàs de la República i la Restauració van fer perdre influència al republicanisme. El 1883, Josep M. Vallès i Ribot va proposar un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola.

El Catalanisme Polític Progressista

Valentí Almirall va ser el principal impulsor del catalanisme polític. Va promoure el Primer Congrés Catalanista, una organització interclassista per unir tots els corrents del catalanisme i intervenir en les eleccions.

El 1881 va fundar el partit Centre Català. El 1883, aquesta entitat va convocar el Segon Congrés Catalanista, on es va demanar no votar els partits que no fessin política exclusivament a Catalunya. El congrés va quedar inacabat per les diferències ideològiques.

Per què va fracassar el projecte d'Almirall?

1. Representava un catalanisme massa republicà que no atraia la burgesia.
2. No remarcava prou el contingut social per atraure les bases populars.
3. Membres del Centre Català discrepaven de l'orientació progressista d'Almirall.

La Lliga de Catalunya

El 1887 neix la Lliga de Catalunya, amb figures com Narcís Verdaguer, Lluís Domènech i Montaner, Enric Prat de la Riba i Àngel Guimerà. Tenia un caràcter més conservador per connectar amb la burgesia. Les seves reivindicacions eren:

• L'oficialitat de la llengua catalana.
• La defensa del dret civil català.
• El proteccionisme econòmic.
• Una política exclusivament catalana.

Van enviar el Missatge a la Reina Regent (Maria Cristina) demanant l'autonomia i van aconseguir una victòria clau en la defensa del dret civil català.

El Catalanisme Conservador

El 1890, el Vigatanisme va tenir un paper rellevant. Era un moviment cultural impulsat per membres de l'Església a Vic, destacant el bisbe Josep Torras i Bages, qui defensava un catalanisme d'arrels cristianes.

L'acostament del clero al catalanisme conservador va ser liderat per Jaume Colell i Josep Morgades, intentant cristianitzar un moviment que havia començat des de posicions laiques. A través de la publicació La Veu del Montserrat i el llibre La tradició catalana, defensaven que l'esperit de Catalunya reposava en la família, la propietat i la religió.

La Unió Catalanista i les Bases de Manresa

La Unió Catalanista va ser creada per Narcís Verdaguer per coordinar tots els grups catalanistes. El 1892 es van aprovar les Bases de Manresa, un document de 17 articles que demanava:

• La plena sobirania de Catalunya.
• L'oficialitat de la llengua catalana.
• Restablir les antigues institucions.
• Que els càrrecs públics fossin exercits només per catalans.
• El servei militar voluntari.

El Catalanisme com a Regeneracionisme

La crisi de 1898 va afavorir el catalanisme. Es va crear la Lliga Regionalista, que va significar la irrupció definitiva del catalanisme en la vida política amb un programa d'autonomia política i administrativa.

Paral·lelament, el grup del diari La Veu de Catalunya (Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner) va fundar el Centre Nacional Català per intervenir en la política per la via electoral.

La Candidatura dels Quatre Presidents

El 1901, la Unió Regionalista i el Centre Nacional van presentar una candidatura unitària coneguda com la "Candidatura dels quatre presidents" (Albert Rusiñol, Bartomeu Robert, Lluís Domènech i Montaner i Sebastià Torres). Van triomfar a Barcelona, superant els partits dinàstics.

Aquest èxit va portar a la fusió dels dos grups en la Lliga Regionalista. Aquest nou partit:

• Va consolidar la força electoral del catalanisme.
• Va posar fi a la corrupció electoral de la Restauració.
• Va establir una organització moderna i eficaç.
• Va aplegar els sectors benestants a favor d'un reformisme polític i l'autonomia de Catalunya.