La Mancomunitat de Catalunya i la crisi de la Restauració (1914-1923)

La Mancomunitat de Catalunya: Origen i Creació

La Mancomunitat de Catalunya va ser la primera gran realització del catalanisme en l'àmbit polític i administratiu. Els historiadors la consideren un veritable govern regional degut a la seva actuació i visió de conjunt, tot i que aquest organisme no tenia cap atribució política pròpia.

El catalanisme reivindicava un organisme que abastés tot el territori català, denominat Diputació Única. Aquesta havia de regir la seva província única, però la idea no es va concretar fins al 1907, quan Antonio Maura va presentar a les Corts un projecte de llei d'administracions locals per tal de:

• Superar els efectes de la crisi colonial.
• Modernitzar l'administració.
• Promoure més interès popular en el govern.

Els catalanistes es van interessar en el projecte perquè hi veien la possibilitat d'unir diverses províncies (mancomunar). La crisi política posterior a la Setmana Tràgica va comportar la caiguda de Maura i l'endarreriment de la iniciativa.

El Rellançament de la Reivindicació (1911-1913)

Quan la Lliga Regionalista es va recuperar (1911), el punt central del seu programa va ser la reivindicació de la Mancomunitat. Aquesta fase va coincidir amb el govern liberal de José Canalejas, una personalitat d'idees avançades que s'havia aprofitat de l'aliança parlamentària amb Cambó per emprendre la seva obra modernitzadora de l'Estat.

Aprofitant aquesta conjuntura, les forces polítiques catalanes, excepte els lerrouxistes, van redactar el projecte de bases d'una Mancomunitat i el van presentar al govern (desembre de 1911). Malgrat les discussions al Congrés dels Diputats i les fortes oposicions, el projecte va ser aprovat. Abans de la ratificació de la llei, Canalejas va ser assassinat per Manuel Pardiñas (12 de novembre de 1912), i el procés es va ajornar. Finalment, després de fortes pressions polítiques, el rei Alfons XIII va signar el Reial Decret que permetia crear la Mancomunitat de Catalunya (18 de desembre de 1913).

Trajectòria Institucional i Obra de Govern

La trajectòria de la institució es divideix en tres períodes determinats per les presidències:

1. Primera Presidència (1914-1917): Encapçalada per l'impulsor principal, Enric Prat de la Riba. Va acabar a causa de la seva mort prematura.
2. Segona Presidència (1917-1923): Liderada per Josep Puig i Cadafalch. Va acabar a causa del cop d'estat de Primo de Rivera.
3. Tercera Presidència (1923-1925): La institució va ser intervinguda per la dictadura, sota la presidència d'Alfons Sala i Argemí. A principis de 1925, la Mancomunitat fou abolida i va desaparèixer.

Dificultats Econòmiques i Context Històric

La situació econòmica de la Mancomunitat era precària. Fins al 1918 no va rebre els primers pressupostos propis. La seva posada en marxa va coincidir amb l'inici de la Gran Guerra, un període d'agitació política i social, i la profunda crisi dels anys posteriors al gran conflicte.

Malgrat les dificultats, els responsables de la Mancomunitat van ser capaços d'impulsar iniciatives encaminades a la reforma i modernització de les infraestructures i els serveis educatius i culturals catalans.

Eixos d'Actuació i Modernització

Infraestructures i Món Agrari

• Programa de creació de carreteres, camins i ferrocarrils secundaris per connectar internament tot el territori.
• Modernització del món agrari català: dessecació de zones pantanoses, creació d'una granja experimental per millorar la tècnica de les explotacions i una escola d'agricultura.
• Foment del cooperativisme agrari i facilitats per a la construcció d'edificis de les cooperatives.

Cultura i Educació

La Mancomunitat va multiplicar els esforços per dotar Catalunya de bons equipaments culturals. La política educativa va ser un camp preferent de la seva obra, coordinada amb la de l'Ajuntament barceloní.

• Creació de biblioteques populars i del Servei de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona.
• Servei de coordinació d'orfeons de Catalunya i creació d'institucions especialitzades.
• Creació d'una Comissió d'Educació General.

La tasca d'alfabetització de la població va ser una obra de primer ordre coordinada pel Consell de Pedagogia, que va afectar tots els àmbits de l’educació. Es va crear l'Escola de Mestres i es van introduir sistemes pedagògics més avançats, com el mètode Montessori.

La innovació més important en el camp de l'ensenyament tècnic va ser l'Escola del Treball. Prat de la Riba va posar el destacat socialista Rafael Campalans al capdavant, amb l'objectiu de capacitar la mà d'obra i augmentar el seu nivell cultural per evitar que continuessin dominats. Es van crear moltes escoles professionals (d'administració pública, d'infermeres, de bibliotecàries, etc.).

La Crisi de la Restauració i el Context Polític (1913-1917)

El 1913, la situació política espanyola era delicada. El conservador Eduardo Dato va ocupar la presidència (1913-1915) i va aprovar la declaració de neutralitat d'Espanya en la Gran Guerra.

La Lluita Fiscal i l'Oposició de la Perifèria

Després de l'assassinat de Canalejas (1912), el nou home fort del Partido Liberal va ser el comte de Romanones. L'ala més progressista del partit estava capitanejada per Santiago Alba, que el 1916, com a ministre d'Hisenda, va emprendre un programa de modernització de l'economia espanyola i de millora de les infraestructures. Va crear un nou impost sobre els beneficis extraordinaris obtinguts durant els anys de bonança del període bèl·lic.

Aquest impost va generar fortes reaccions i va mobilitzar les forces conservadores. Maura va defensar els interessos industrials i navals bascos, i Francesc Cambó va defensar els interessos industrials catalans. L'argument era que la pressió fiscal discriminatòria perjudicava els interessos industrials i beneficiava els grans propietaris rurals. Es va utilitzar l'argument de la vella lluita del centre endarrerit i rural contra la perifèria industrial i moderna.

Cambó i el regionalisme català van sobresortir en la petició d'un canvi que modifiqués el vell sistema de la Restauració. La política de la Restauració no tenia instruments per integrar les masses, sobretot el moviment obrer.

Els Tres Grans Fronts de la Crisi de 1917

Els desequilibris es van fer evidents el 1917, obrint-se tres grans fronts de crisi que van estar a punt d'ensorrar el vell sistema canovista. Hi havia una idea generalitzada que s’estava a les portes d'un període de grans canvis. Es demanava una reforma constitucional. El panorama internacional va ajudar en aquesta suggestió revolucionària (la Revolució Russa i la caiguda dels tsars).

La triple crisi de 1917 no va liquidar el sistema polític de la Restauració, però en va posar de manifest les mancances.

1. La Crisi Militar: Les Juntes de Defensa

Els problemes van ser causats per la mobilització militar. Inicialment, no tenien connotació política ni revolucionària, sinó que eren un reflex d'inquietud interna corporativa. Per això es van crear les Juntes Militars de Defensa, conegudes com el “Sindicato de la Espada”.

L'exèrcit de guarnició (un dels blocs diferencials de l'exèrcit) vivia amb salaris reduïts, i el seu poder adquisitiu es reduïa dia a dia. Els militars no disposaven de cap estructura protectora que defensés els seus interessos salarials. A finals de 1916, es va notar la mobilització dels més perjudicats per la crisi: els oficials de baixa graduació de l'arma d'infanteria.

Les primeres juntes es van organitzar a Barcelona i es van estendre per Espanya. Criticaven la corrupció creixent i els vicis polítics, i demanaven una reacció nacional forta. Van escriure proclames i manifestos, creant un clima radicalitzat on es pensava que els militars donarien suport a un moviment subversiu per a un canvi polític profund.

El govern va actuar amb contundència, empresonant alguns caps juntistes, cosa que va radicalitzar els militars. No obstant això, quan es van produir les grans vagues obreres, els militars van donar suport al govern i van reprimir les mobilitzacions socials. El govern va aprovar la reforma del reglament militar amb la introducció de l'escalafó (ascens de graduació i salari corresponent per raó d'antiguitat).

2. La Crisi Parlamentària: L'Assemblea de Parlamentaris

Alguns polítics, com Francesc Cambó, van llançar la idea de la necessitat de modernitzar la política espanyola. El 6 de juliol de 1917, es va demanar la reobertura urgent de les Corts. En no produir-se, es va convocar l'Assemblea de Parlamentaris a Barcelona. Es va proposar l'obertura d'un procés constituent i la creació d'un govern d'emergència.

Aquest moviment es va dissoldre ràpidament perquè els parlamentaris conservadors es van espantar davant la revolució obrera i es van retirar.

3. La Crisi Social: El Conflicte Sindicalista

Les masses necessitaven una estructura protectora que assegurés feina i salari: els sindicats. Les mobilitzacions van tenir un gran ressò social i van adquirir una dimensió política. L'estiu de 1917 es va reproduir l'acord sindical, amb participació d'elements polítics. La vaga revolucionària va esclatar el 13 d'agost. La repressió va ser duríssima a Astúries, el País Basc i Catalunya.

Radicalització i Guerra Social (1918-1923)

El fracàs de les mobilitzacions i la repressió governamental van generar la radicalització de l'obrerisme. Sota l'impuls de la Internacional Comunista, es va crear el Partit Comunista d'Espanya (PCE). La CNT, per fer front al creixement d'afiliats, va convocar el Congrés de Sants, on es van crear els sindicats únics d'indústria.

La primera vaga important de la CNT va ser la Vaga de la Canadenca (1919), una protesta dirigida per Salvador Seguí que es va estendre pels principals sectors de Barcelona. El govern va emprendre la repressió contra l'obrerisme, l'associacionisme popular i els partits d'esquerra.

El 1919 es va agrupar la Federació Patronal de Barcelona, la majoria de la qual era partidària de l'enfrontament armat i obert contra l'obrerisme. Es va parlar d'una guerra social que va afectar Barcelona entre 1918 i 1923.

El Desastre d'Annual i la Caiguda Final

Antonio Maura va formar un govern de concentració nacional el 1918 amb polítics conservadors, liberals i amb el regionalista Francesc Cambó. Aquest govern volia la modernització parlamentària, la reforma de l'exèrcit, l'amnistia social per apaivagar l'obrerisme i l'aprovació d'un pressupost que impulsés la modernització del país. Aquest govern va entrar en crisi i va fracassar, i el país va entrar en una nova fase d'inestabilitat governamental.

L'intervencionisme polític i militar d'Alfons XIII va fer que es planifiqués una gran operació al Marroc per pacificar la zona. El cap de l'exèrcit de Melilla, el general Fernández Silvestre, va organitzar una ofensiva a la zona d'Abarrán, però la improvisació va deixar altres zones desprotegides. Això va facilitar la contraofensiva de les tropes liderades pel cabdill Abd el-Krim a la zona d'Annual (1921).

La desfeta espanyola va ser total. L'impacte en l'opinió pública espanyola va ser molt important i va agreujar la crisi de magnitud. El ministre de Guerra, el general Picasso, va crear la comissió de responsabilitats.