Crisi de la Restauració borbònica (1899-1923): reformes i conflictes

La Crisi de la Restauració Borbònica (1899-1923)

El Regeneracionisme de Silvela (1899)

Davant la crisi de 1898, la regent va cridar a formar govern el nou líder conservador Francisco Silvela. Aquest, després de convocar eleccions i formar govern amb el general Polavieja, va adoptar un discurs regeneracionista i va iniciar una política reformista. Les seves propostes incloïen un projecte de descentralització administrativa, la creació de nous impostos per fer front al deute i l'impuls de l'educació i la cultura.

Però, malgrat aquestes intencions, les protestes de la població per la introducció de nous impostos van provocar la dimissió dels ministres més renovadors. Això va fer que l'esperit "regeneracionista" de Silvela durés menys d'un any, retornant finalment al sistema de la Restauració previ.

Nous Lideratges: Maura i Canalejas

Va seguir llavors el sistema de bipartidisme i torn pacífic, amb nous líders: Antonio Maura pels conservadors i José Canalejas pels liberals. Ambdós van intentar dur a terme reformes regeneracionistes per salvar el sistema des de dins.

La "Revolució des de dalt" de Maura (1907-1909)

Antonio Maura va intentar la "revolució des de dalt" (1907-1909). El seu objectiu era disminuir la importància del caciquisme, guanyant-se el suport dels abstencionistes i les classes mitjanes. Per això, va impulsar una reforma electoral (1907) que intentava dificultar el frau, tot i que no va acabar ni amb la corrupció ni va democratitzar el sistema. També va dur a terme reformes socials com la Llei de descans dominical i la creació de l'Institut Nacional de Previsió. Finalment, Maura va intentar integrar el catalanisme, pactant amb la Lliga Regionalista (Francesc Cambó) la concessió de major autonomia a ajuntaments i diputacions, i el reconeixement de les regions.

Les Reformes Liberals de Canalejas (1910-1912)

José Canalejas, en canvi, va intentar una modernització política de caràcter liberal (1910-1912). Va voler reduir el poder de l'Església amb una reforma del finançament i la separació entre Església i Estat, creant la "Ley del Candado" (1910), que prohibia l'establiment de nous ordes religiosos. També va impulsar reformes socials per substituir l'impost de consums i la Llei de Lleves, que establia l'obligatorietat del servei militar en temps de guerra i posava fi a la redempció en metàl·lic. A més, va promoure lleis per millorar les condicions laborals, especialment el treball femení. Canalejas va ser assassinat per un anarquista el 1912, i els liberals es van dividir en diferents faccions, sense un líder clar. Hi va haver una forta oposició al sistema, amb la participació destacada de republicans, federals i radicals.

La Penetració al Marroc i la Setmana Tràgica

El 1906, Espanya va iniciar la seva penetració al nord d'Àfrica. La Conferència d'Algesires (1906) i el Tractat Hispanofrancès (1912) van comportar l'establiment d'un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya se li va concedir una franja al nord (el Rif) i un enclavament a la costa atlàntica (Ifni i Cap Juby).

La presència espanyola en aquesta zona afavoria tant els interessos econòmics com la voluntat política de restaurar el prestigi de l'exèrcit, que pretenia convertir Espanya en una nova potència colonial.

Causes i Esclat de la Setmana Tràgica (1909)

La presència espanyola a l'àrea va ser contestada per les tribus berbers. Els atacs continus dels rifenys van obligar a mantenir una forta presència militar espanyola, que es va intensificar a partir del 1909. En unes operacions militars destinades a assegurar la plaça de Melilla, els rifenys van infligir una dura derrota a les tropes espanyoles al Barranc del Llop, ocasionant múltiples baixes. Espanya va decidir llavors incrementar el nombre de soldats al Rif per evitar la caiguda de Melilla, per a la qual cosa el govern va enviar-hi tropes integrades per reservistes, molts d'ells casats. L'enviament d'aquest contingent de forces reservistes va provocar un important moviment de protesta popular a Barcelona, conegut com la Setmana Tràgica, que va tenir el suport d'anarquistes, socialistes i republicans. A més, el sistema de reclutament de quintes comportava que només els homes de les famílies humils, que no podien pagar el rescat, fossin reclutats per a la guerra.

Tots aquests incidents van començar el 18 de juliol durant l'embarcament de les tropes al port de Barcelona. Aquesta revolta es va allargar durant una setmana i va donar lloc a un moviment que va adquirir un fort component antimilitarista i de rebuig a l'hegemonia social i cultural de l'Església. Als carrers hi va haver barricades, enfrontaments amb les forces de l'ordre i incendis de més de 80 establiments religiosos.

Repressió i Conseqüències de la Setmana Tràgica

Les autoritats van acabar declarant l'estat de guerra i enviant reforços per reprimir les manifestacions. Hi va haver una gran quantitat de morts i ferits, i el moviment es va radicalitzar. Centenars de persones van ser detingudes, moltes més sotmeses a consells de guerra i es van dictar diverses condemnes a mort. Entre els afusellats hi va haver Francesc Ferrer i Guàrdia, un lliurepensador i fundador de l'Escola Moderna.

Les conseqüències polítiques van ser la caiguda del govern de Maura, el rei va dissoldre les Corts i va encarregar el govern a Canalejas. Hi va haver una forta inestabilitat permanent al Partit Liberal i la reorganització de l'oposició va propiciar la creació del Partit Reformista i l'augment de la influència del catalanisme republicà.

Espanya i la Gran Guerra (1914-1918)

La Neutralitat Espanyola

El juliol de 1914 va esclatar el conflicte de la Gran Guerra. Ràpidament, el govern espanyol va aprovar el Decret de neutralitat i no-intervenció. Entre les raons d'aquesta decisió podem destacar:

• La política d'aïllament i sense objectius clars heretada del segle anterior i agreujada després del Desastre del 98.
• El convenciment de la pròpia debilitat diplomàtica, econòmica i militar davant les potències europees.

Espanya es declarava neutral no en funció d'una decisió lliure i reflexiva, sinó a causa de la pròpia debilitat i com a única decisió possible.

Impacte Econòmic i Social de la Guerra

Les conseqüències econòmiques van ser que la no-bel·ligerància va proporcionar una oportunitat única per al desenvolupament econòmic d'Espanya. Les exportacions es van disparar, la indústria va créixer i els beneficis obtinguts van permetre dos anys d'eufòria. Però, a partir de 1917, es van manifestar els primers signes del desigual repartiment de la riquesa.

Les conseqüències socials van ser molt negatives. La Gran Guerra va provocar un augment de les diferències de classes. Qualsevol intent del govern per controlar la situació xocava amb els interessos dels industrials i els terratinents. Com a resultat de tot això, es va produir un creixement de les associacions obreres.

La Crisi de 1917: Triple Revolució

La crisi de 1917 es va compondre d'una triple revolució que es va desenvolupar de manera consecutiva, però que no es van connectar entre si:

• La revolució dels militars.
• La de la burgesia.
• La del proletariat.

La Revolta Militar: Juntes de Defensa

El juny de 1917, els soldats de la península es van mostrar molestos pel sistema d'ascensos que beneficiava els soldats africanistes. A més, desconfiaven dels partits polítics imperants i reclamaven un augment de sou. Tot això va tenir com a resultat la creació de diferents Juntes de Defensa que es van dedicar a pressionar el govern.

La Revolta Burgesa: Assemblea de Parlamentaris

El govern, davant la inestabilitat, va decidir tancar les Corts, deixant la Constitució sense garanties. Seguidament, al juliol, es va crear l'Assemblea Nacional de Parlamentaris, una iniciativa bàsicament catalana que va intentar tornar a obrir les Corts, amb caràcter constituent, per tal de redactar una constitució que pogués contemplar el concepte d'autonomia. Però va ser detinguda després de la segona reunió.

La Revolta Obrera: Vaga General de 1917

Llavors hi va haver una vaga general, ja que els beneficis de la Guerra no afavorien tothom, perquè van pujar els preus però no els salaris.

La CNT va dur a terme una campanya per l'abaratiment dels preus el 1916. Poc després, va signar un pacte d'Aliança Revolucionària amb la UGT, i van organitzar el desembre de 1916 una vaga general de 24 hores que va ser un èxit. Això va encoratjar més vagues sectorials a la construcció, al tèxtil i al ram de l'aigua.

Aquests èxits van encoratjar ambdós sindicats a preparar una vaga general revolucionària, que va ser precipitada per la vaga de ferroviaris de la Companyia del Nord, a València, el juliol de 1917. El 13 d'agost es va proclamar la vaga general revolucionària, que va rebre el suport polític del PSOE i dels partits republicans, els quals van exigir la constitució d'un govern provisional que preparés eleccions constituents i emprengués una reforma de la Constitució. Es va formar un comitè de vaga a nivell estatal presidit per Francisco Largo Caballero i Daniel Anguiano Munguito (UGT), i Julián Besteiro i Andrés Saborit Colomer (PSOE).

Al rerefons de la vaga hi havia l'esperança que l'exèrcit es posés al costat dels vaguistes, seguint l'exemple del que havia passat cinc mesos abans a Petrograd en iniciar-se la Revolució Russa. Però l'exèrcit va reprimir amb duresa les manifestacions, produint-se, en els cinc dies que va durar la vaga, un elevat nombre de morts, ferits i empresonats. A Catalunya, la repressió sobre el moviment obrer va començar amb l'empresonament del comitè de vaga (entre d'altres, Francisco Miranda, Ángel Pestaña i Salvador Seguí) i es va estendre sobre molts dirigents sindicals.

El fracàs de la vaga, degut en part a l'abandó dels polítics en el moment més cru de la revolta, va confirmar la CNT en la seva posició d'apoliticisme i en la seva confiança en l'acció sindical directa davant els empresaris.

Inestabilitat Política i Social (1918-1923)

Crisi Institucional i Fragmentació Política

Entre el 1918 i el 1923, el país va conèixer un elevat nombre de canvis de govern. Tot i recórrer al frau electoral, cap partit dinàstic no va reunir la majoria parlamentària necessària per governar, i va ser constant el recurs a mesures d'excepció, a la suspensió de les garanties constitucionals i a la clausura del Parlament.

En aquest context de crisi institucional, l'exèrcit va prendre un protagonisme cada vegada més gran en la vida política, convertint-se en el principal agent repressor dels episodis revolucionaris i presentant-se com una solució de força capaç de salvar la monarquia.

Els partits de l'oposició, republicans i socialistes, no van aconseguir refermar un programa alternatiu i una posició de força avalada per un consens electoral important. El Partit Radical d'Alejandro Lerroux va retrocedir electoralment i va anar evolucionant cap a posicions més conservadores.

El Partit Reformista es va acostar a l'esquerra dinàstica. La resta de l'oposició republicana va seguir molt fragmentada i sense un lideratge útil.

El Partit Socialista (PSOE) va incrementar la seva filiació i la seva força electoral, i el 1920 va obtenir 578 regidors a les eleccions municipals. Els seus nous dirigents es van mostrar clarament partidaris del parlamentarisme i d'una pràctica política reformista i moderada. Davant la falta d'entesa amb la resta del partit, influïda per la Revolució Russa, el 1921, un sector va decidir abandonar el PSOE i fundar el Partit Comunista d'Espanya (PCE).

El Pistolerisme a Barcelona

Entre el 1919 i el 1922, Espanya va viure sota un estat d'excepció permanent, amb les garanties constitucionals suspeses.

Alguns grups anarquistes van practicar un activisme violent i van atemptar contra les autoritats, els patrons i les forces de l'ordre. Alhora, empresaris i patrons van crear la Federació Patronal, que pretenia aturar la força dels sindicats obrers. També van contractar pistolers a sou per assassinar els dirigents obrers i van recórrer, sovint, al lockout (tancament d'empreses) per frenar les reivindicacions obreres. A més, van fomentar la creació del Sindicat Lliure per contrarestar la força cenetista.

Com que la Federació Patronal barcelonina exigia mesures de força, el general Severiano Martínez Anido va ser nomenat governador civil de Barcelona. Aquest va protagonitzar una política de protecció dels pistolers de la Patronal; va exercir una dura repressió contra els sindicalistes i va posar en pràctica la Llei de Fugues, segons la qual la policia podia disparar contra els detinguts en cas d'intent de fugida. Tot això va originar l'època coneguda com el 'pistolerisme', durant la qual van tenir lloc més de 800 atemptats en què van morir moltes persones, entre elles coneguts empresaris i dirigents sindicals.

La Guerra del Rif i el Desastre d'Annual

El protectorat espanyol al Marroc era una zona de valor econòmic escàs i amb una orografia difícil, que dificultava l'ocupació efectiva del territori per l'exèrcit espanyol.

L'empresa africana només comptava amb el suport d'alguns grups empresarials, tot i que aviat van perdre el seu interès en confirmar-se l'escàs rendiment econòmic que es podia obtenir del Protectorat. Les classes populars, dels efectius de les quals sortien les tropes que havien de defensar la colònia, estaven totalment en contra d'una nova guerra colonial. A més, els polítics no tenien objectius clars i instaven els militars a evitar qualsevol enfrontament, criticant els fracassos bèl·lics quan es produïen. L'exèrcit també estava dividit, ja que el problema dels ascensos per mèrits de guerra enfrontava l'exèrcit peninsular amb l'instal·lat a l'Àfrica.

El Desastre d'Annual (1921)

Durant la Primera Guerra Mundial, el protectorat va estar en calma. Però, acabat el conflicte i sota la pressió que suposava la represa de l'intervencionisme francès a la zona, les autoritats espanyoles van decidir reprendre les accions militars per consolidar el control del territori. La intervenció va tenir èxit a la zona occidental, amb base a Ceuta i Tetuan, però no a l'oriental. El juliol de 1921, el general Manuel Fernández Silvestre va iniciar una campanya amb l'objectiu d'estendre el control espanyol al voltant de Melilla, endinsant-se al cor del Rif sense haver protegit prou la seva rereguarda ni haver assegurat els abastaments.

La reacció dels rifenys no es va fer esperar i van atacar per sorpresa el lloc espanyol d'Annual, provocant una gran desbandada entre les tropes espanyoles, que van perdre tot el territori ocupat i van patir moltes baixes. El Desastre d'Annual va posar en evidència l'organització deficient de l'exèrcit i, encara que l'arribada de tropes de reforç va permetre recuperar fàcilment les posicions perdudes, va tenir conseqüències importants per a l'estabilitat del sistema polític.

Conseqüències Polítiques i l'Expedient Picasso

La premsa i els contraris a la intervenció colonial van culpar de la derrota el govern i l'exèrcit, i es va accentuar el distanciament entre els militars i la classe política. El govern va dimitir i es va formar un govern de concentració, presidit per Antonio Maura, del qual van formar part tots els grups polítics de la Restauració. També es va iniciar un procés parlamentari encaminat a indagar les responsabilitats militars i polítiques d'Annual. A aquest efecte, es va nomenar una comissió al Congrés encarregada d'elaborar un informe sobre els fets, que havia de ser presentat a les Corts.

Aquest informe, conegut com l'Expedient Picasso, va provocar forts debats a les Corts i va comptar amb l'oposició de l'exèrcit, que volia frenar l'assumpte, ja que se'n podien derivar responsabilitats dels comandaments militars i arribar a implicar la mateixa monarquia en el desastre. Pel que sembla, i a causa de la seva amistat amb Alfons XIII, partidari de l'expansió marroquina, el general Silvestre es va sentir impulsat pel monarca a començar la seva ofensiva sense haver pres les precaucions necessàries. Es va iniciar un debat parlamentari agitat i la minoria socialista, amb el suport dels republicans, va exigir mesures dràstiques que apuntaven directament a l'exèrcit i al Rei.

Així, la qüestió del Marroc es va convertir en un factor de crisi política, i el debat al voltant de les responsabilitats va ser un element decisiu que va portar els militars a optar per una decisió de força. Però l'expedient no va arribar mai a les Corts, ja que dies abans de la data prevista per a la discussió es va produir el cop d'Estat de Primo de Rivera.