Vocabulari clau de la Restauració Borbònica (1875-1931): partits, caciquisme i regeneracionisme

Vocabulari Clau de la Restauració Borbònica

Restauració Borbònica (1875-1931)

Període de la història d’Espanya que comença l’any 1875, després del fracàs de la I República i del Sexenni Democràtic, i s'estén fins al 1931, abans del començament de la Segona República. Aquest període es va compondre bàsicament de dos regnats borbònics:

• La tornada d’Alfons XII (fill d’Isabel II) després del pronunciament militar del general Martínez Campos.
• La regència de la reina Maria Cristina (1886), durant la minoria d’edat d’Alfons XIII.
• El regnat d’Alfons XIII (consolidat des del 1898 fins al 1931).

Durant aquesta etapa, es va establir el torn entre els dos partits dinàstics (conservadors i liberals). Van sorgir problemes com la Guerra dels Deu Anys a Cuba, les Guerres Carlines i el desenvolupament de nous moviments, com el moviment obrer i el catalanisme. L’objectiu principal era mantenir l’ordre polític i social amb una certa estabilitat econòmica. La pèrdua de les últimes colònies d’ultramar va desencadenar el Desastre de 1898. El regnat d'Alfons XIII va portar finalment al col·lapse del sistema de la Restauració.

Torn Pacífic de Partits

Sistema electoral dissenyat per Cánovas del Castillo, vigent durant gran part de la Restauració Borbònica (1875 fins a la dictadura de Primo de Rivera el 1923). Estava regit pels coneguts partits dinàstics:

• El Partit Conservador, dirigit per Cánovas del Castillo.
• El Partit Liberal, dirigit per Sagasta.

L’objectiu principal era garantir l’estabilitat política i superar els problemes heretats del mandat d’Isabel II. No obstant això, aquest torn va deixar fora altres formacions polítiques, com els republicans, els carlins o els partits del moviment obrer. Aquest sistema electoral va estar marcat durant tot el període per alteracions com el frau electoral i el caciquisme, evidenciant que no garantia una democràcia plena.

Els Partits Dinàstics

Partit Conservador

Partit polític sorgit a principis de la Restauració, creat i dirigit per Cánovas del Castillo fins al seu assassinat (1897). Substituïa l’antic Partit Moderat i estava format principalment per antics moderats, unionistes i alguns sectors del carlisme.

Les seves idees eren conservadores:

• Defensa del sufragi censatari.
• Restricció de l’ampliació de drets i llibertats.
• Defensa d’un estat confessional amb suport de l’Església.

Estava recolzat per les classes altes (alta burgesia i antiga aristocràcia) i per personatges eclesiàstics. Accions destacades inclouen la creació de la Constitució de 1876 i la defensa del Torn Pacífic.

Partit Liberal o Fusionista

Partit polític fundat el 1880 i desenvolupat durant la Restauració Borbònica, dirigit per Sagasta. Tenia idees més aviat progressistes, adaptant ideals del Sexenni Democràtic al sistema de la Restauració. Estava format principalment per antics progressistes, demòcrates i alguns republicans moderats.

Ideals liberals:

• Defensa del sufragi universal.
• Gran reformisme social i ampliació de drets i llibertats.
• Reconeixement d'una societat laica i separada de l’Església.

Rebia el suport de la burgesia mitjana i la classe mitjana amb un cert poder adquisitiu. Durant els seus governs, va destacar la creació de lleis importants, com la Llei d’Associació (1887), que reconeixia el dret d’associació, i l’aprovació del sufragi universal masculí.

Partits Republicans

Dins del moviment republicà, van destacar diverses tendències:

Partit Republicà Possibilista

Tendència més moderada, dirigida per Emilio Castelar. Es va acabar integrant al Partit Liberal.

Partit Republicà Progressista

Dirigit per Ruiz-Zorrilla. Era partidari de la insurrecció per obtenir el poder mitjançant l'exèrcit.

Partit Republicà Centralista

Va sorgir del Partit Republicà Progressista i estava dirigit per Nicolás Salmerón.

Partit Republicà Federal

Dirigit per Pi i Margall. Era el més nombrós, recolzat i amb més força dins del republicanisme. Tenia un suport important a Catalunya, tot i patir diverses escissions, com la part catalanista de Valentí Almirall.

Unió Republicana

Coalició de candidatures republicanes formada a partir de l’establiment del sufragi universal (1890). Incloïa republicans federals, unitaris i progressistes. Gràcies a aquesta unió, van aconseguir una petita representació a les Corts després de les eleccions de 1893, tot i ser constantment desfavorits pel frau electoral.

Comunió Tradicionalista

Partit polític carlí sorgit el 1890, fruit d’una renovació del moviment carlí amb l’objectiu d’esdevenir un partit de masses. S’organitzava mitjançant assemblees locals arreu del país, conegudes com a cercles carlins.

Juntament amb les forces republicanes, va esdevenir una força d’oposició important contra els partits dinàstics. El 1896 van aconseguir 10 diputats al Congrés.

Mecanismes de Frau Electoral

Caciquisme

Acció il·legal duta a terme pels cacics: persones amb gran poder adquisitiu i propietats (terrenys), que exercien una gran influència tant en el món rural com en l'urbà. Donat el seu poder, podien influir en el comportament dels electors amb menys coneixement i poder.

Els cacics amenaçaven els electors perquè votessin el partit desitjat, a canvi de la garantia de feina i favors. Si els electors s'hi negaven, perdien la feina i qualsevol suport o ajuda.

Tupinada

Conjunt de trampes i manipulacions que adulteraven els resultats electorals. Aquestes accions incloïen:

• El frau electoral general.
• El vot de persones mortes o l'impediment de votar a determinats electors.
• El recompte erroni o el recompte de vots falsos.
• Les amenaces a l’electorat.

Aquestes pràctiques asseguraven que els resultats electorals fossin sempre els esperats pels partits dinàstics.

Encasellat

Procés de preparació de les eleccions durant el sistema de la Restauració. El Ministeri de Governació emplenava les caselles corresponents als districtes electorals amb els noms dels candidats que el govern tenia previst que fossin elegits.

Posteriorment, el governador de cada província buscava l’acord amb els cacics locals per ajustar els resultats electorals a les instruccions rebudes del Ministeri.

Regeneracionisme

Corrent cultural i social sorgit arran de la pèrdua de les colònies espanyoles d’ultramar (Cuba, Filipines i Puerto Rico), un esdeveniment conegut com el Desastre del 1898. Aquest impacte va generar un gran pessimisme en la societat espanyola.

A partir d’aquest desastre, va sorgir la Generació del 98, un grup d’autors que defensaven la necessitat d’una renovació i regeneració profunda del país. El Desastre de 1898 va evidenciar les febleses del sistema de la Restauració i del sistema electoral.

El moviment regeneracionista es va crear per aquesta necessitat de renovació política i social, i es va encarregar principalment de denunciar els defectes estructurals del sistema de la Restauració Borbònica.