Ordenament Jurídic i Sistema de Fonts del Dret Espanyol

Ordenament Jurídic i Sistema de Fonts

1. Introducció

La convivència en una comunitat estatal es regeix per normes jurídiques, i l'Estat és l'encarregat de fer-les complir. L'ordenament jurídic (OJ) es refereix al conjunt de normes a les quals l'Estat espanyol atorga validesa, tant internes com externes. Aquesta concepció s'aproxima a la de Hans Kelsen, que entenia l'ordre jurídic com un sistema normatiu.

2. L'Ordenament Jurídic Espanyol

Per al dret positiu espanyol, els conceptes d'OJ i sistema jurídic fan referència a la mateixa realitat: el conjunt de normes jurídiques com una estructura regida per principis que busquen evitar contradiccions i promoure la unitat.

L'article 9 de la Constitució Espanyola (CE) estableix principis que han de ser objecte de protecció. Aquests principis operen dins el marc establert per l'article 1.1 CE. Així, l'OJ espanyol es configura com un conjunt integrat per la Constitució i les normes la validesa de les quals deriva de la pròpia Constitució.

L'article 9.3 CE conté principis que articulen l'OJ:

• Principi de jerarquia: la norma inferior no pot contradir la superior.
• Principi de seguretat jurídica: l'OJ ha de ser coneixible, i s'aplica la irretroactivitat de les normes no favorables.
• Principi de legalitat: els poders públics han d'actuar conforme a l'OJ.

Les fonts del dret són les categories en què es classifiquen les normes. Els tipus normatius inclouen: Constitució, llei, norma amb força de llei, tractat internacional, reglament, costum, jurisprudència i principis generals del dret. A Espanya, existeixen tres versions de l'Estat: central, de les comunitats autònomes (CCAA) i com a membre de la UE.

3. Principis Generals de l'OJ

Els principis generals de l'OJ són la coherència, la unitat i la completesa. Els principis estructurals que distribueixen les normes dins l'OJ són:

• Jerarquia.
• Competència: les normes són vàlides perquè les ha creat la institució competent.
• Funció constitucional: marca la proximitat de les normes a la Constitució.

Aquests principis atorguen coherència interna i unitat a l'OJ, amb la intenció de ser complet.

3.1. Coherència

La coherència implica l'absència de contradicció interna i es manifesta en els principis estructurals. El principi de jerarquia, sorgit amb l'Estat liberal, estableix que les normes estatals tenen el mateix rang que l'òrgan que les crea. El principi de funció estableix que com més funcions constitucionals desenvolupi una norma, més a prop estarà de la normativa constitucional.

Dins d'un ordenament simple, cal distingir entre l'habilitació (capacitat dels òrgans per produir normes) i la reserva (necessitat que determinades matèries siguin regulades per un tipus específic de norma).

El principi de competència opera en la relació entre els ordenaments de les CCAA amb l'Estat central o entre si. Des de 1978, Espanya és un estat compost amb tres esferes normatives: general estatal, estatal central i autonòmica. A aquestes tres, s'hi suma l'ordenament jurídic de la UE. Aquestes esferes no representen tres ordenaments diferents, sinó un de sol integrat per diversos.

3.2. Unitat

El centre d'imputació normatiu és la Constitució, i des del punt de vista organitzatiu/institucional és l'Estat. La unitat de l'OJ espanyol es predica a tres nivells: ordenament de cada CCAA, ordenament de l'Estat central i ordenament general de l'Estat.

3.3. Completesa

Durant l'etapa liberal, es creia que l'ordenament preveia totes les relacions jurídiques i socials, sense buits normatius. Les llacunes són conseqüència de deficiències tècniques o canvis socials no previstos. El jutge ha de resoldre els casos sense norma aplicable. Els mecanismes d'autointegració són l'analogia (aplicació d'una norma similar) i la supletorietat (aplicació d'una norma d'un sector a un altre).

Altres formes de completar un ordenament són la recepció i el reenvio (adopció del text d'una norma d'un altre ordenament).

4. Relacions entre Normes i Ordenaments

Les col·lisions entre normes es produeixen en l'aplicació, tant en ordenaments simples com complexos. La Constitució, com a norma suprema, especifica les categories normatives, introdueix els subjectes i els procediments de producció de normes.

La validesa de les normes pot ser formal (capacitat de produir efectes jurídics) o material (respecte dels principis de jerarquia i competència). La nul·litat pot ser originària (no és una norma) o derivada (una norma vàlida deixa de ser-ho per l'aparició d'una superior).

5. Fonts del Dret

L'expressió "fonts del dret" es va crear al segle XIX per referir-se a l'origen del dret. Abans, el centre era el Parlament, però ara és la Constitució. La font determina el règim jurídic de les normes. Els sistemes de fonts s'analitzen en tres cercles: estatal, autonòmic i europeu.

La Funció Normativa de la Constitució

1. Introducció

La Constitució de 1978 és de caràcter normatiu i conté normes materials i formals. La seva supremacia és garantida pel Tribunal Constitucional (TC) mitjançant el control de constitucionalitat. La Constitució és font de fonts i determina la pluralitat de fonts.

2. Derogació i Control

La derogació implica la pèrdua de vigència de les normes anteriors no conformes amb la Constitució. La norma antiga desapareix per l'entrada d'una de rang igual o superior (principi de temporalitat). La derogació correspon al poder judicial.

El control d'adequació d'una norma a la Constitució correspon a les diferents jurisdiccions segons el rang de la norma impugnada. Aquest control abasta qüestions materials (contradiccions amb la Constitució) i formals (incompliment del procediment d'elaboració).

3. Reforma Constitucional

La Constitució es caracteritza per la seva estabilitat, però permet la modificació del seu contingut. Els procediments de reforma es regulen en el Títol X (arts. 166-169 CE):

• Iniciativa: correspon al Govern, les Corts Generals i les CCAA (art. 166 CE, en relació amb l'art. 87 CE).
• Procediment ordinari: s'aplica a reformes no generals ni que afectin preceptes del procediment especial. Requereix majoria de tres cinquenes parts del Congrés i el Senat.
• Procediment especial: per a principis bàsics, drets fonamentals i la Corona. Requereix dos terços del Congrés i Senat, convocatòria d'eleccions, nova aprovació per dos terços de cada cambra i referèndum vinculant.

Límits de la reforma: tots els preceptes són modificables amb el procediment adequat. L'art. 169 CE estableix límits no materials.

Control de la reforma: no hi ha garantia jurisdiccional durant el procés, ni control posterior, excepte pels requisits formals de la tramitació parlamentària.

La Llei

1. Introducció

La Constitució no defineix la llei, però continua sent la font bàsica de l'OJ espanyol. La Constitució estableix els subjectes amb potestat legislativa (Corts Generals, art. 66.2 CE), el procediment d'elaboració (Títol III, Capítol II CE) i la seva posició preferent en el sistema normatiu.

El concepte de llei és formal, basat en l'òrgan i el procediment legislatiu, compatible amb diversos tipus legislatius i amb una posició central en l'OJ.

El sometiment formal implica que la Constitució defineix els subjectes amb capacitat legislativa, aspectes procedimentals i matèries regulables per tipus de lleis. El sometiment material implica que el legislador ha de respectar els manaments de la Constitució.

El rang de llei significa que les lleis són superiors als reglaments. La força de llei implica que una llei només pot ser modificada per una altra llei (lex posterior derogat priori).

2. Procediment Legislatiu

El procediment legislatiu comprèn els actes necessaris per a la formació de la llei, des de la presentació del text fins a la publicació al BOE. La Constitució estableix aspectes bàsics en el Capítol II del Títol III.

Fases del procediment legislatiu:

• Iniciativa: els subjectes habilitats proposen un text.
• Constitutiva: tramitació i aprovació al Congrés i Senat.
• Formalització: sanció, promulgació i publicació.

2.1. Iniciativa Legislativa (arts. 87-89 CE)

• Iniciativa governamental: la més freqüent, es materialitza en projectes de llei aprovats pel Consell de Ministres.
• Iniciativa parlamentària: es materialitza en proposicions de llei presentades per grups parlamentaris o 15 diputats/25 senadors.
• Iniciativa de les CCAA: poden sol·licitar al Govern un projecte de llei o remetre una proposició de llei a la Mesa del Congrés (art. 87.2 CE).

2.2. Tramitació al Congrés

Els projectes/proposicions es presenten a la Mesa, que els qualifica i ordena la seva publicació al Butlletí Oficial del Congrés dels Diputats, obrint un termini de 15 dies per a esmenes. Després, es nomena una ponència per redactar un informe. Un cop aprovat el text per majoria simple, es remet al Senat.

2.3. Tramitació al Senat

El Senat pot aprovar el text, introduir esmenes per majoria simple o vetar-lo per majoria absoluta.

2.4. Formalització (art. 91 CE)

• Sanció i promulgació: funcions del monarca necessàries per a la validesa i eficàcia de la llei.
• Publicació: inserció de la llei al BOE. S'inicia la vacatio legis de 20 dies fins a l'entrada en vigor.

Normes del Govern amb Rang de Llei

1. Introducció

El govern té dues formes de producció normativa amb rang de llei: decrets llei i decrets legislatius. Els decrets llei sorgeixen per la necessitat de resposta immediata en situacions d'urgència. La delegació legislativa respon a la sobrecàrrega de funcions parlamentàries i la regulació tècnica, permetent al Parlament delegar la potestat legislativa al Govern.

2. Decret Llei (art. 86 CE)

És una disposició legislativa provisional i excepcional del Govern, que requereix la convalidació del Congrés en 30 dies per a la seva vigència indefinida. Té força de llei, però amb límits constitucionals: no pot afectar l'ordenament de les institucions bàsiques de l'Estat, els drets fonamentals, el règim de les CCAA ni el dret electoral general. El TC també ha negat la seva utilització per autoritzar tractats internacionals.

Entra en vigor el mateix dia de la seva publicació i pot ser objecte de control de constitucionalitat pel TC.

3. Decret Legislatiu (arts. 82-85 CE)

És una norma amb rang de llei dictada pel Govern per delegació del Parlament. La llei de delegació pot ser de bases (per elaborar nova normativa) o ordinària (per sistematitzar normativa existent). La delegació es fa sempre per llei ordinària.

La CE estableix límits a la delegació per evitar una habilitació en blanc al Govern. El decret legislatiu ha de ser publicat al BOE amb la denominació "decret legislatiu".

El control parlamentari està previst a l'art. 82.6 CE. El control jurisdiccional correspon al TC, que pot declarar la nul·litat del decret legislatiu o de la llei de delegació.

Control de Constitucionalitat de les Normes amb Força de Llei

1. Introducció

El control de constitucionalitat és un judici sobre la validesa constitucional de les normes amb força de llei, funció que la Constitució assigna al TC. Hi ha dos mecanismes: recurs d'inconstitucionalitat i qüestió d'inconstitucionalitat.

2. Recurs d'Inconstitucionalitat

És un control abstracte de les normes amb força de llei. Permet valorar la llei en abstracte, sense tenir en compte la seva aplicació. El TC només considera la Constitució i el bloc de constitucionalitat.

Estan legitimats per presentar-lo: el president del Govern, el Defensor del Poble, 50 diputats, 50 senadors, els òrgans col·legiats executius de les CCAA i les seves assemblees (art. 162.1.a CE).

El termini per presentar-lo és de tres mesos des de la publicació oficial (arts. 31 i 33 LOTC). L'admissió a tràmit no suspèn la vigència de la llei, excepte si el Govern impugna lleis de les CCAA (art. 161.2 CE).

Intervenen com a parts el Congrés, el Senat i el Govern estatal. Si la norma és autonòmica, també el Govern i el Parlament de la CCAA. El procés sol finalitzar amb una sentència que estima o desestima la inconstitucionalitat.

3. Qüestió d'Inconstitucionalitat

Permet a un jutge elevar al TC el dubte sobre la validesa d'una llei que ha d'aplicar. És un procediment d'origen concret, però el control del TC és abstracte. Garanteix la supremacia de la Constitució i permet als jutges conciliar la submissió a la llei i a la Constitució.

La legitimació activa correspon a l'òrgan judicial que considera que una norma aplicable al cas pot ser inconstitucional (art. 163 CE). La decisió és exclusiva del jutge, sense intervenció de les parts.

El procediment:

• Absència de termini: es pot plantejar en qualsevol moment de l'aplicació de la llei.
• Fase prèvia a la instància judicial ordinària: es planteja entre la finalització del procés i la sentència.
• Tràmit d'admissió: el TC decideix sobre l'admissió, examinant la rellevància de la llei, el tràmit d'audiència i la raonabilitat del dubte. La suspensió del procés judicial es manté fins que el TC resol.
• Parts del procés constitucional: Congrés, Senat, Govern, Fiscal General de l'Estat i, si la llei és autonòmica, el Parlament i Govern de la CCAA.
• Sentències: declaren la inconstitucionalitat o la constitucionalitat de la norma.
• Valor i efecte de les sentències: tenen valor de cosa jutjada, vinculen tots els poders públics i tenen efectes generals des de la seva publicació al BOE (art. 164 CE).