Normalització i normativització del valencià: història i procés

La normalització lingüística

És el procés que recondueix una situació de conflicte lingüístic entre dues llengües de manera que la llengua minoritzada recupera àmbits d'ús i resulta vàlida per a qualsevol funció, tant per a les cultes i prestigiades socialment com per a les familiars i quotidianes. És a dir, és el procés mitjançant el qual s’aconsegueix que l’ús d’una llengua siga normal en tots els seus àmbits d’ús.

Dates importants a recordar:

• 1978: Constitució Espanyola.
• 1982: Estatut d'Autonomia.
• 1983: Llei d'ús i ensenyament del valencià: Llei de normalització.
• 2006: Reforma de l'Estatut.

La situació actual del valencià

La Llei d'ús i ensenyament del valencià (1983) no és una veritable llei de normalització: la llei es basa en el bilingüisme passiu, amb el perill de l'extinció de la llengua més feble. En els últims anys, s'ha experimentat un augment de l'alfabetització en valencià. Però es manté la diglòssia, a l'empara del mite del bilingüisme. El fenomen de la immigració, fins al 2008, va fer que la vitalitat de l'ús del valencià descendira, sobretot en les grans urbs de València i Alacant. Tampoc sembla suficient la presència del valencià en la universitat, en la investigació i en la difusió científica.

L’autoodi

És un fenomen social que es basa en la percepció que la població valencianoparlant abandona la transmissió de la seua llengua perquè la perceben com un estigma que assimila al parlant amb la incultura, l'endarreriment, el localisme o la manca de modernitat.

La lleialtat lingüística

És el conjunt de les activitats d'orgull envers la nostra llengua (és la situació contrària a l’autoodi).

La normativització

És el procés mitjançant el qual es dota una llengua de normativa oficial (gramatical, ortogràfica...). Procés en què entrarem mitjançant la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en el 2001.

Cal tindre en compte els següents moments importants en aquest procés tant del català com del valencià i tant en la normalització com en la normativització i que impliquen la recuperació de la llengua després del procés de decadència que s’havia viscut des de l’Edat mitjana.

Normativització i normalització

S. XVIII (1764)

Els primers autors en demanar aquesta recuperació:

• Carles Ros publica un diccionari de 350 pàgines amb la intenció de “moure el animo para que altres valencians se encoratgen a estenderlo” aquest va ser el primer antecedent de normativització del valencià.
• Altres autors que també treballaren en aquest sentit: Lluís Galiana, Marc Antoni Ortí...

Finals del segle XIX

• Constantí Llombart reclamarà la restauració del valencià en el pròleg de la seua antologia “Els fills de la Morta-Viva”.
• Restauració dels Jocs Florals (Romanticisme).
• L’Avenç i els intents de normalització.

Segle XX

• 1900: Comencen els treballs redacció del “diccionari Català-Valencià-Balear” que culminà amb la sistematització de més de 100.000 fitxes lexicogràfiques. Autors: Antoni Maria Alcover (l’iniciarà) i Francesc de Borja Moll (continuarà el diccionari).
• 1913: Adopció de les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra: Gramàtica.
• 1913: Lluís Fullana: “Gramàtica elemental de la llengua valenciana”.
• 1915: Es va crear el “Centre de Cultura Valenciana Pompeu Fabra” que era un correlat de l’Institut d’Estudis Catalans creat a Catalunya.
• Josep M. Bayarri propugnà un sistema ortogràfic que s’havia inventat però no tindrà cap repercussió.
• 1932: S’aproven les Normes de Castelló. Aquesta normativa partia de les normes implantades per al català de Pompeu Fabra.
• 1932: Pompeu Fabra va publicar el seu Diccionari general.

Després de la Guerra Civil, Carles Salvador fundà els cursos de llengua valenciana de “Lo Rat Penat” i publicà la seua Gramàtica valenciana. Hem de destacar també els següents autors que destaquen en l’estudi de la llengua:

• Enric Valor: “Aprenda valenciano en 15 días” “La flexió verbal”.
• D. Manuel Sanchís Guarner: La llengua dels valencians Gramàtica.
• 1978: Normes del Puig: Després d’haver signat la normativa de Castelló, Lluís Fullana rebutjà aquestes normes, cosa que va ser aprofitada per alguns lingüistes de lo Rat Penat per a afirmar que el valencià no era un dialecte del català (secessionisme) i demanar una normativa independent (que no partira de la gramàtica de Fabra). Aquesta normativa no va tindre pràcticament repercussions i a més sigué definitivament bandejada amb l’aprovació i l’acceptació de l’Acadèmia.
• 1983: Es promulga la “Llei d’ús i Ensenyament del valencià.
• Publicació del diccionari d’Alcover i Moll: D. Manuel Sanchis Guarner l’acaba del tot i el publica.
• 1998: Es proposa la creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua.
• 2001: Es posa en funcionament l’Acadèmia.

Lingüistes actuals

Maria Conca i Josep Guia: publiquen estudis i reculls sobre la llengua popular i posen de manifest la vitalitat creativa del valencià. Vicent Pitarch: Es preocupa per: El procés de normalització, Control lingüístic i La història de la normalització a València... Altres estudiosos que hi han contribuït des d’altres especialitats a l’estudi de la llengua són Joan Solà (morfosintaxi), Francesc Vallverdú, Lluís Aracil, Rafael Ninyoles (sociolingüística), Josep Giner i Francesc Ferrer Pastor (lexicografia).