Fenòmens Fonètics del Català: Guia de Pronunciació i Assimilació

Enviado por Comunidad Xuletas y clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 9,45 KB

1. Elisió

L'elisió es sol produir quan coincideixen dues vocals iguals. La vocal elidida és àtona. Ex: una hora sona [unOra].

2. Ensordiment

S'anomena ensordiment al fenomen fonètic contrari a la sonorització, pel qual un so sonor (en el qual vibren les cordes vocals) es torna sord, per l'acció del so o dels sons contigus.

Casos d'Ensordiment en Català

  • Dins d'una paraula: Quan una oclusiva sonora o una fricativa sonora van seguides d'una consonant sorda. Ex: absolució (la b sona [p] sorda).
  • Oclusives a final de paraula:
    • Quan van seguides d'una paraula que comença per una consonant sorda. Ex: fred (la d sona [t] sorda).
    • Quan van seguides d'una paraula que comença per una vocal. Ex: fred àrtic (la d sona [t] sorda).
  • Fricatives a final de paraula: Quan no van seguides d'una paraula que comença per una consonant sonora o una vocal. Ex: la mosca brunz tot el dia (la z sona [s] sorda); però la mosca brunz mentre dormo (la z sona [z] sonora).
  • Dialectes balears: Es donen més casos, com arxiv tots els fitxers (la v sona [f] sorda); però arxiv els fitxers (la v sona [v] sonora.

Exemples generals: Fred [fret], club → [clup]. És a dir: b > p, d > t, g > k.

Excepcions a l'Ensordiment

  • Oclusives: A final de paraula, seguides de vocal, sempre són sordes. Ex: Drap apedaçat [p], estic espantat [k].
  • Fricatives: A final de paraula, davant vocal, es sonoritzen: buf intens, escalf amorós, país antic.

3. Sonorització

  1. Assimilació de sonoritat a final de síl·laba

    Una consonant sorda a final de síl·laba assimila la sonoritat d’una altra de sonora en contacte, tant enmig de mot com a final de mot. Trobem els següents canvis:

    • p > b: tip d’esperar [tíbdesperà]
    • t > d: tot baixant [tódbaixan]
    • k > g: mànec llarg [mànegllarg]
    • f > v: baf bullent [bavbullent]
    • s > z: els dies [elzdíes]
    • ix > z: condueix bé

  2. Sonoritzacions davant de vocal

    En el cas dels sons sords fricatius (f, s, ix), aquesta sonorització s’esdevé també en posició final de mot si el mot següent comença en vocal:

    • f > v: baf humit [bàvumít]
    • s > z: les ales [lezàles]
    • ix > z: baix o alt, ofereix ous

4. Labialització

El fonema /n/ és pronunciat [m] en el cas que vagi seguit d’un so labial (m, f, v, p, b), tant enmig de paraula com a final. Exemples:

  • canviar: /n/ > [m]: [kambià]
  • infermera: /n/ > [m]: [imferméra]
  • Sant Pere: /n/ > [m]: [Sampére]
  • un pic [umpik]

5. Palatalització

Aquest fenomen altera la pronunciació de determinades consonants en contacte amb les vocals anteriors [i, e] o la palatal [j]. Articulatòriament, la palatalització representa un desplaçament del punt d'articulació cap a la posició postpalatal, però també pot comportar un arquejament de la llengua contra l'arc del paladar.

Els fonemes /l/ i /n/ passen a ser pronunciats palatals ([ʎ] i [ɲ]), davant d’un altre so palatal. Ex: panxa: /n/ [pàɲtʃa].

6. Velarització

Aquest fenomen altera la pronunciació de determinats sons en contacte amb les consonants velars. Representa un desplaçament de la part posterior de la llengua cap al vel del paladar.

El fonema /n/, si va seguit d’un so velar (k, g), pren una pronunciació velaritzada [ŋ], que pot ser utilitzada fins i tot per a distingir mots amb significats diferents i formes semblants. Ex: encant: /n/ = [eŋkàn].

En català, les consonants laterals es velaritzen en contacte amb les consonants velars, i les consonants nasals es velaritzen només davant de les consonants velars. Alguns exemples:

  • Alga, on la l sona [ɫ].
  • Angle, on la n sona [ŋ] i la l sona [ɫ].
  • Blanc, on la n sona [ŋ] (independentment de si el vostre dialecte pronuncia o no [k] final).

7. Dentalització

La dentalització és un tipus d'assimilació en què un so apropa o modifica el seu punt d'articulació a dental per influència del context, com passa amb la n de cantar en català.

Aquest fenomen afecta les consonants. En català es dentalitzen els sons nasals i laterals davant [t] o [d].

8. Geminació

La geminació és la duplicació d'un so. En algunes llengües existeixen consonants geminades o llargues (mm, nn, dd, l·l, ll-ll, pp). En català, el context pot afectar determinats sons, com passa en la pronúncia de poble en certs dialectes.

Cal notar que pot haver-hi dues lletres repetides gràficament que no formen una geminació fonètica, com en el cas de gg a suggeriment.

Casos de Geminació en la Pronunciació

  1. Sons oclusius seguits de [l]

    Els sons [b], [g], [p], [k] en determinats mots, quan van seguits de [l]. Ex: Poble = [pɔbblə].

    • BL precedit de vocal (= bbl)
    • PL precedit de vocal (= ppl)
    • GL precedit de vocal (= ggl)
    • CL precedit de vocal (= kkl)

    Excepció: cable.

  2. Contacte entre dental i nasal

    Quan entren en contacte una dental i una nasal en posició posterior:

    • [mm] en les combinacions -tm-, -dm-, -nm- (Ex: setmana [səmmánə])
    • [nn] en el grup -tn- (Ex: cotna)
    • [l·l] en el grup -tl-
    • [ʎʎ] en el grup -tll-

9. Emmudiment i Elisió de Consonants

En català hi ha una elevada presència de grups de consonants a final de paraula. Normalment es pronuncien, però algunes consonants emmudeixen en certs casos:

  1. /p/ i /b/ finals darrere de [m], excepte en valencià, mallorquí i alguerès. Ex: cam(p), am(b).
  2. /t/ i /d/ finals darrere de [n] o [l], excepte en part del balear i valencià. Ex: san(t), rotun(d), al(t), cant [k’an], profund [prof’un].

    Cal tenir en compte, però, els casos de sensibilització: Sant Antoni, vint-i-dos.

  3. /s/ final darrere -ig, -xt o -x. Ex: raig(s), text(s), índex(s).
  4. /r/ final, excepte alguns substantius i molts adjectius. En valencià central i meridional es pronuncien totes i en balear pràcticament cap. Ex: ser=[sé], Fuster=[fusté].
  5. Altres casos especials: aque(s)t, a(r)bre o p(r)endre.
  6. /n/ final: L'emmudiment final darrere vocal accentuada és molt antic i ha provocat una elisió morfològica (mans, mà). Es manté quan va lligat a un altre mot (bé/ben, mitjà/mitjan).

  7. Elisió en posició intervocàlica (Català Occidental)

    Es produeixen casos d'elisió o caiguda de certes consonants en posició intervocàlica. S'elideix la terminació de l'imperfet d'indicatiu de la primera conjugació (canta(v)es). L'elisió és general en la segona i tercera conjugació, mentre que es manté en part del nord-occidental i en alguerès (batia/bativa/bateva).

  8. Elisió en Valencià

    En valencià es pot elidir la [ð] en les terminacions -ada i -ador, i la /z/ en la terminació -esa, sobretot col·loquialment, fet que ha quedat fossilitzat en paraules tradicionals (fideuada/fideuà). L'emmudiment de [ð] sol produir un allargament vocàlic, sobretot en els acabaments en -ada (vesprada [ves’pɾaː]).

  9. També s’elideix la g intervocàlica: jugar.
  10. En les paraules acabades en -nt, -nd, -mb, -mp, -it, la darrera consonant és muda, és a dir, no es pronuncia.

10. Sensibilització

La sensibilització és el fenomen fonètic contrari a l'emmudiment. Fa que es pronunciïn determinats sons en posicions on normalment serien muts. Exemples:

  • /t/ final seguida de vocal: cent un [‘sen’tun], sant Andreu [‘sant_n’d_ew], fent-ho [‘fentu].
  • /r/ final dels infinitius seguida d'un pronom feble: fer-hi [‘fe_i].
  • /b/ de la preposició amb i la /s/ del determinant demostratiu aquest se sensibilitzen quan segueix qualsevol mot començat amb so vocàlic: amb ella [ám’beʎa], aquest home [ə’kés’tɔmə].

11. Betacisme

El betacisme es produeix per la substitució del fonema fricatiu labiodental sonor (/v/) per l'oclusiu bilabial sonor (/b/).

12. Síncope

Fenomen fonètic que consisteix en l'elisió de fonemes al mig d'una paraula o frase.