El Naixement de la Tragèdia: Apol·lo i Dionís en Nietzsche

El Naixement de la Tragèdia (1872)

La genealogia com a mètode

Nietzsche és el primer a parlar de genealogia, un mètode amb el qual intenta mostrar les fonts primitives de diferents fets. Aquest replantejament de la comprensió de la història fa que canviï la manera d’entendre-la i que es reconsideri el mètode hegelià que s’havia emprat fins al moment. En aquesta genealogia, Nietzsche busca els orígens de la tragèdia. Quan parla de tragèdia, es refereix a la tragèdia grega, que fou, per a ell, la màxima representant de la creativitat.

Revaloració de la història grega

Nietzsche s'oposa a la classificació i valoració tradicional de la història grega; n'està totalment en contra:

• Arcaica: considerada obscura.
• Clàssica: gloriosa (Pèricles, Sòcrates i Plató).
• Hel·lenística: etapa decadent.

Nietzsche considera que aquesta catalogació és totalment errònia. Per a ell, l'època superior és l'arcaica, durant la qual apareix la tragèdia amb Èsquil i Sòfocles. En canvi, la Grècia clàssica significa l'inici de la decadència amb l'arribada del racionalisme socràtic i l'idealisme platònic. És el principi de l'immens error que és la cultura occidental, causat pel triomf de l'home racional.

La dualitat apol·línia i dionisíaca

El problema de l'origen i l'evolució de la tragèdia grega es planteja en la lluita entre Apol·lo i Dionís, dos esperits fonamentals en el poble grec.

Apol·lo: l'ordre i la forma

És la llum, el món de les aparences, la fantasia, la mesura, l'ordre, la serenitat i l'harmonia. Representa la individuació i és el déu de l'art estàtic (com l'escultura).

Dionís: la vida i el caos

Són les forces irracionals dels moments de desconcert, de la dissolució dels límits del jo. És el déu de la festa i del joc, del cant i de la dansa i, per tant, de les arts extàtiques (com la música). Afirma la vida i representa la vitalitat irracional i la filosofia oculta que es troben rere l'estètica i l'art. És la intuïció, però també la negació, la destrucció, la bogeria, el desordre, la irracionalitat, la passió, la metamorfosi i l'esdevenir. Fa desaparèixer la consciència personal: l'ésser humà es desfà de si mateix i, per tant, nega el principi d'individuació.

La síntesi i la mort de la tragèdia

La unió perfecta en l'art tràgic

Aquests dos esperits provenen de l'home i es fonen en la tragèdia grega, que és la representació de la lluita de l'home entre aquests dos impulsos que cal reconciliar i que depenen l'un de l'altre. Així doncs, la tragèdia grega és la unió perfecta entre l'art estàtic (apol·lini) i l'art extàtic (dionisíac). Podem dir que, entre aquests dos esperits, l'art només fa de pont aparent, i només apareixen entrellaçats en l'engendrament de l'obra d'art, tan apol·línia com dionisíaca, que és la tragèdia grega.

El triomf de la raó i la fi del tràgic

Però l'aparició del racionalisme intel·lectual socràtic i l'idealisme platònic (que després es fonen amb l'esperit judeocristià), que suposa la fugida cap a un més enllà intel·ligible, la glorificació de l'ànima, el coneixement i el rebuig de les passions, suposa també la mort de la tragèdia, ja que s'imposa el pensament lògic i s'elimina el pensament tràgic. El problema, però, no és que la cultura sigui apol·línia, ja que tampoc no ho és, sinó que és antidionisíaca.

L'esperança en l'òpera wagneriana

Durant un temps, Nietzsche pensa que l'òpera wagneriana pot recuperar l'esperit tràgic, ja que també provoca emocions i passions fins al punt de trencar els límits individuals apol·linis per generar experiències dionisíaques.