Individualisme, Societat i Naturalesa Humana

El Concepte d'Individualisme

La raó per la qual el terme s'utilitza així és perquè en segles recents es va difondre la idea que cadascun dels éssers humans és algú únic i irrepetible, que mereix un respecte molt especial. L'Edat Moderna es caracteritza, entre altres coses, per la conquesta dels drets individuals. S'entén avui, a diferència del que passava en altres èpoques, que tot individu humà és subjecte de drets que no han de ser ignorats ni violats.

L'Individualisme i els Seus Límits

Teoria de l'individualisme possessiu: Segons aquesta teoria, cada ésser humà és l'únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles. S'afirma que l'individu serà lliure en la mesura que sigui propietari d'ell mateix, de les seves capacitats i del producte d'aquestes, sense dependre de la voluntat dels altres, del seu entorn o la seva societat. En conseqüència, la societat és vista com un conjunt d'individus propietaris que es relacionen entre ells mitjançant l'intercanvi dels béns i serveis que hagin estat capaços d'acumular.

La teoria proposa que cadascú mirarà de buscar el seu benefici particular en qualsevol relació social, i entén que l'Estat ha de protegir la llibertat de l'individu i la propietat privada dels béns, perquè puguin funcionar els intercanvis. Per aquest motiu, es parla sovint d'un individualisme altruista, o cooperatiu. Perquè, com va afirmar Immanuel Kant, els humans estem dotats d'una insociable sociabilitat. Així doncs, és necessari trobar l'equilibri entre un individualisme insolidari, que no respon a la realitat humana, i un col·lectivisme que anul·li la individualitat, perquè tampoc respon al que som.

La Gènesi Social de l'Ésser Humà

L'ésser humà és sociable per naturalesa. Aquesta posició té Aristòtil com a primer i principal representant. El filòsof parteix de la base que l'ésser humà és un zoon politikon, és a dir, sociable per naturalesa, que necessita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d'acord amb les capacitats pròpies. Juntament amb això, Aristòtil afegeix que només l'ésser humà pot viure en societat, ja que només ell està dotat de raó per conèixer el bé i el mal, la justícia i la injustícia, i només ell disposa d'un llenguatge per expressar-los. L'ésser humà és l'únic que té una naturalesa moral, que és la base i condició de la societat.

Viure en Societat: Una Exigència?

Per als qui defensen aquesta posició, l'ésser humà no és sociable per naturalesa. La societat és una construcció artificial nascuda com un mal menor per fer possible una convivència precària, però inevitable. La societat és fruit d'un acord o contracte entre els éssers humans per evitar la lluita dels uns contra els altres.

Thomas Hobbes (1588-1679) parteix d'una consideració pessimista dels éssers humans, que expressa quan afirma que l'home és un llop per a l'home. Suposa que, en un hipotètic estat originari, els éssers humans viuen en una associació caòtica, en la qual cadascun, mogut per l'egoisme propi, està en lluita permanent amb els altres. L'únic impuls natural que obra en ells és la conservació i la satisfacció de les necessitats. Només un cap fort i absolut, escollit lliurement per tots i capaç d'imposar les seves lleis, farà possible una societat on es pugui conviure en pau.

Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) planteja un model diferent. Parteix de la hipòtesi d'un home natural solitari que, tot i que en principi no necessita la societat per viure, es mou, tanmateix, per una pietat natural o impuls benèvol cap als altres, és a dir, que és bo per naturalesa. Però l'aparició de la propietat privada i l'egoisme que desencadena posen en perill el desenvolupament d'una convivència pacífica, fet que converteix l'ésser humà en malvat quan el fan sociable. L'home es torna dolent en societat.

Aportacions de l'Antropologia Cultural

L'antropologia cultural estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l'evolució que ha experimentat. Per fer-ho, no té en compte només aspectes materials, ja que es tracta d'analitzar la cultura, que és necessàriament simbòlica, perquè ens mostra la manera com l'ésser humà interpreta la realitat, la construeix i l'expressa. Els mites, els ritus, les relacions de parentiu, de convivència o de poder expressen allò que els éssers humans valoren, pensen o senten respecte de la realitat concreta en què viuen. L'antropologia interpreta aquestes expressions culturals i intenta comprendre'n el significat.