Nacionalisme i Imperialisme al Segle XIX: Causes i Conseqüències

El Nacionalisme a Finals del Segle XIX

La Unificació Italiana

El Regne del Piemont, encapçalat pel rei Víctor Manuel II i el seu primer ministre Cavour, va assumir el projecte d'unificació. La guerra contra Àustria el 1859 va permetre alliberar Llombardia. Tot seguit, Parma, Mòdena i Toscana es van unir al Piemont. El 1860, el revolucionari Garibaldi va conquerir Nàpols i Sicília al capdavant d'un exèrcit de voluntaris i van expulsar els Borbons. El 1861, Víctor Manuel es va proclamar rei d'Itàlia. El 1866 es va completar la unificació amb la conquesta de Venècia i l'ocupació dels Estats Pontificis el 1870. El 1871, Roma va esdevenir la capital del nou estat.

La Unificació Alemanya

Alemanya estava dividida en 39 estats. La rivalitat entre les dues potències germàniques, Prússia i Àustria, impedia la unificació. Prússia es va imposar sobre Àustria. La unificació va ser encapçalada pel primer ministre de Guillem I, rei de Prússia, Otto von Bismarck. El 1866, Bismarck va declarar la guerra a Àustria i, en guanyar-la, va crear la Confederació d'Alemanya del Nord, formada per 21 estats. El 1870 va vèncer França i va obtenir Alsàcia i Lorena. El 1871, Guillem I va ser proclamat kàiser del Segon Reich (imperi) alemany, amb una estructura federal i Berlín com a capital.

Europa a Finals del Segle XIX

L'Imperi Austrohongarès: les aspiracions independentistes dels polonesos, els txecs, els eslovacs i els hongaresos amenaçaven l'estabilitat interna. A més, hi havia una gran rivalitat amb Rússia, que també desitjava el control dels Balcans.

L'Imperi Turc: els croats, els serbis i els búlgars lluitaven per deslligar-se al més aviat possible d'un poder imperial que es trobava en decadència. L'expansió de l'Imperi Rus cap a Europa oriental i Àsia provocava tensions amb els austrohongaresos, els turcs, els britànics i els japonesos. A l'interior, la manca d'un règim parlamentari i la misèria del camperolat creaven greuges polítics i socials.

Alemanya: mirava de desenvolupar un sistema d'aliances que deixés aïllada França. El 1882 va establir una Triple Aliança amb Itàlia i Àustria-Hongria.

França: humiliada en la guerra francoprussiana de 1870-71, esperava l'oportunitat de recuperar Alsàcia i Lorena. El 1894 va trencar l'aïllament internacional imposat per Alemanya amb la signatura d'un acord antigermànic amb Rússia.

Gran Bretanya: la gran potència colonial començava a veure trontollar la seva hegemonia marítima pel poder emergent dels Estats Units i el Japó. Mentrestant, el sentiment independentista creixia a Irlanda i amenaçava la unitat del Regne Unit.

L'Expansió Colonial

L'imperialisme va ser una nova forma de domini colonial que va néixer al segle XIX. Es diferenciava del colonialisme tradicional pel fet que no es limitava a obtenir una relació comercial. En el cas de l'imperialisme, la metròpoli imposava a la colònia la dominació política i sovint cultural, com també el control total de la seva economia en benefici propi. A partir de 1870, les nacions europees més industrialitzades van iniciar un ràpid procés d'expansió imperialista per tal de posseir territoris a Àfrica, Àsia i Oceania. Com a resultat, al començament del segle XX, el 60% de les terres i el 65% de la població del món formaven part dels imperis europeus.

Les Causes de l'Imperialisme

Les causes de l'imperialisme del segle XIX són diverses, tot i que destaquen les de caire econòmic:

• La competència industrial: que va despertar la cerca de territoris on vendre les manufactures de la indústria i on obtenir alhora matèries primeres (cotó, cautxú...). Les colònies eren també llocs ideals per invertir els excedents de capital, atès que la mà d'obra era molt més barata i els guanys dels negocis, superiors.
• L'excés de població als països industrialitzats, que generava problemes com ara l'atur i les reivindicacions obreres. Les persones que emigraven cap a les colònies a la recerca de noves oportunitats deixaven de ser una font de conflictes socials.
• La política de prestigi derivada de la rivalitat entre nacions. La creença que només les nacions amb un gran imperi colonial podien ser fortes va conduir a una cursa per controlar els territoris més rics o amb més valor estratègic.
• L'esperit científic, que duia aventurers europeus a explorar territoris mai visitats abans pels blancs, i l'impuls missioner, que feia que molts clergues miressin d'estendre-hi la fe cristiana.

La Conquesta

Al segle XIX, les nacions industrialitzades tenien al seu abast tots els mitjans tècnics i econòmics per tal d'imposar el seu domini polític i militar arreu del món (vaixells de vapor cuirassats, armes lleugeres, canons, telègrafs, ferrocarrils...).

Per tant, no és estrany que l'expansió colonial fos tan ràpida, sobretot si considerem que sovint s'enfrontaven a pobles sense Estat (o si més no amb estructures polítiques molt poc desenvolupades), sense una economia avançada i sense exèrcits moderns.

Un cop conquerit el territori, els indígenes eren allistats en l'exèrcit i la policia colonials, sota comandaments blancs, de manera que l'ordre establert pels ocupants era garantit amb l'ajut dels mateixos ocupats. Qualsevol intent de revolta era reprimit amb duresa.

La Justificació Ideològica

Tot i que l'imperialisme era una situació injusta imposada per la força, les potències van mirar de justificar-lo amb diversos arguments:

• La necessitat de difondre la civilització (progrés científic i tècnic, l'educació...) entre els pobles que creien inferiors.
• L'obligació moral dels europeus d'estendre la fe cristiana.
• La voluntat de garantir l'ordre i la pau en els territoris conquerits.

Aquests pretextos en realitat amagaven una forta actitud racista, perquè es considerava que l'home blanc era superior a les altres ètnies. Només alguns intel·lectuals i líders socialistes o sindicalistes van denunciar l'explotació brutal i inhumana de les colònies.

Formes de Dominació Colonial

• Colònies: Territoris en què la població indígena estava totalment sotmesa a la potència colonial, que hi va implantar un govern i una administració totalment europeus. El poder de la metròpoli s'exercia mitjançant un governador. Sistema predominant a l'Àfrica i l'Àsia.
• Dominis: Específics de l'Imperi Britànic. Colònies de poblament (assentaments de nombrosa població europea que van imposar llengua, costums, etc.) que tenien un sistema d'autogovern pel que fa a política interna. En política exterior decidia la metròpoli. Exemples: Canadà, Nova Zelanda, Austràlia i Unió Sud-africana.
• Protectorats: Territoris colonials on ja hi havia un govern sobirà amb una estructura política i cultural pròpia. La potència colonial respectava, teòricament, el govern sobirà i l'administració indígena, però exercia el control militar, la direcció política exterior i l'explotació econòmica.
• Concessions: Un estat cedeix de manera temporal territoris a una potència colonial, que els controlava econòmicament, però sense desplaçar-hi funcionaris ni militars. Exemple: Xina.

El Repartiment de l'Àfrica

L'expansió imperialista va començar aquí.

Fins al 1870 la presència europea es limitava a:

• Factories costaneres.
• Petits enclavaments colonials a prop de la costa.
• Els primers passos els van donar França i el Regne Unit.

Conferència de Berlín 1884-1885:

• Rivalitat entre França i Bèlgica pel Congo.
• L'interès creixent dels comerciants alemanys per l'Àfrica central va impulsar el canceller alemany Bismarck a celebrar-la.

Acords:

• Llibertat de comerç i navegació pels rius Níger i Congo.
• Prohibició de l'esclavitud.
• Reconeixement de l'Estat Lliure del Congo com una colònia a títol personal del rei de Bèlgica Leopold II.
• Principi de l'ocupació efectiva: era necessari ocupar de veritat un territori per considerar-lo propi. Aquests fets van accelerar el repartiment d'Àfrica.

La Pau Armada (1879-1914)

Antecedents

Els Grans Imperis a Inicis del Segle XX

Alemanya: Havia aconseguit la seva unificació i comptava amb 50 milions d'habitants. Imperi federal (II Reich): Kàiser (Guillem II) assistit per un canceller (poder executiu) / Bundestag i Reichstag (poder legislatiu).

França: Tercera República. Continuava industrialitzant-se, però no al ritme de la indústria alemanya. No va enfortir l'exèrcit com Alemanya. Sentiment de revenja per la pèrdua d'Alsàcia i Lorena (arran de la guerra francoprussiana el 1871).

Gran Bretanya: L'època victoriana. Lloc privilegiat en la política i en l'economia europea i mundial, gràcies a la seva indústria. Important flota mercant per a l'exportació colonial.

Rússia, Imperi Austrohongarès i Itàlia: Països endarrerits. Exèrcits petits. Situació econòmica dolenta.

La Qüestió Balcànica

L'Imperi Otomà o Turc s'havia format a l'Edat Mitjana: Estat molt extens / Format per una gran varietat de pobles (croats, búlgars, serbis, romanesos). Tant l'Imperi Austrohongarès com l'Imperi Rus estaven interessats a expandir-se pels Balcans. El 1873 van tenir lloc revoltes nacionalistes a Bòsnia i Hercegovina i Bulgària, durament reprimides pels turcs. Sèrbia i Montenegro, petits estats autònoms, van entrar en guerra contra els turcs: Rússia els va recolzar i es va crear la Gran Bulgària (Tractat de San Stefano), un estat satèl·lit de Rússia.

Els austrohongaresos no es van conformar.

El 1878 es va celebrar el Congrés de Berlín:

• Es van revocar els acords i es va dissoldre la Gran Bulgària.
• Bòsnia i Hercegovina va passar a ser administrada per Àustria.
• Romania, Sèrbia i Montenegro van assolir la independència.
• Bulgària va esdevenir un principat autònom tributari de Turquia.

Conseqüències del Congrés de Berlín:

• Humiliació i ressentiment de Rússia.
• Van empitjorar les relacions russoalemanyes.
• Antagonisme austrorús respecte als Balcans.
• Els estats lliures dels Balcans es van alinear al costat dels austríacs.
• El canceller alemany (Bismarck) volia mantenir l'statu quo dels Balcans per evitar enfrontaments entre l'Imperi Austrohongarès i l'Imperi Rus.

Comença la Pau Armada

La Formació dels Blocs i la Cursa d'Armaments

Pau Armada:

• Període de pau a Europa.
• Rearmament intens de les principals potències.
• Concert d'aliances i acords secrets per aconseguir aliats:

-Triple Aliança (1882): Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia.

-Triple Entesa o Entesa Cordial (1907): França, Rússia i Regne Unit.

Triple Aliança:

• Creada per Bismarck el 1882.
• Caràcter defensiu.
• Objectius:
• Aconseguir un equilibri a Europa que fos favorable a Alemanya.
• Aïllar diplomàticament França perquè no es revenjés.
• Assegurar la frontera austríaca al sud en cas de conflicte amb Rússia als Balcans.
• Garantir l'ajuda a Itàlia davant un possible atac francès.

Triple Entesa (1907):

• Es van comprometre a donar-se suport en cas d'atac de la Triple Aliança.
• Van resoldre les seves rivalitats colonials.

Les Crisis Marroquines (1905 i 1911)

Alemanya no havia quedat satisfeta amb el repartiment d'Àfrica fet a la Conferència de Berlín (1884-85).

Alemanya va pressionar per tenir influència al Marroc en detriment de França, i aquesta la va amenaçar.

Crisi dels Balcans

Crisi de Bòsnia (1908)

• Els austríacs no tenien colònies.
• Només es podien expandir per Bòsnia i Hercegovina, i la van envair.
• Va augmentar l'agitació nacionalista.
• Els serbis, independents, es van indignar, i amb ells, els russos, que eren els seus aliats (odien els austríacs).

Guerres Balcàniques

1912: Es va formar la Lliga Balcànica (estats de Sèrbia, Montenegro, Bulgària i Grècia amb suport de Rússia):

• Volien repartir-se els territoris de Turquia entre els mars Adriàtic i Egeu.

1913: Guerra entre Bulgària i Sèrbia:

• No estaven d'acord amb el repartiment després de la victòria sobre els turcs.
• Sèrbia va ampliar el seu territori.
• Rússia va incrementar la seva influència.

L'Esclat de la Primera Guerra Mundial

• Clima d'inestabilitat.
• Detonant: assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran (hereu de la corona austrohongaresa) i la seva esposa a Sarajevo (Bòsnia) el 28 de juny del 1914 a mans d'un estudiant nacionalista.
• Àustria va tenir el pretext per esclafar el nacionalisme serbi.
• El Regne Unit va intentar fer de mitjancer, però va ser rebutjat.
• El 28 de juliol, Àustria va declarar la guerra a Sèrbia (1914).
• Rússia, que volia impedir l'hegemonia austrohongaresa als Balcans, va mobilitzar les tropes per ajudar Sèrbia.
• Es va posar en marxa el sistema d'aliances:
• Primer Alemanya i França.
• El 4 d'agost, el Regne Unit també va intervenir degut a què els alemanys van penetrar per Bèlgica i van violar la seva neutralitat.
• Itàlia es va mantenir neutral.

El Desenvolupament de la Guerra

Imperis Centrals

• Artilleria pesant i flota automobilística potent.
• Posició estratègica al centre d'Europa.
• Flota submarina.

Triple Entesa o Aliats

• Superioritat numèrica.
• Mala comunicació terrestre entre els dos fronts.
• Bones forces navals.

Característiques de la Guerra

• Primera"guerra tota": es van fer servir tots els recursos humans, econòmics i tècnics dels països que hi van participar.
• Armament modern i mortífer.
• Situació econòmica i social dels països combatents:
• Propaganda.
• Economia de guerra.
• Els estats van demanar préstecs a l'exterior.
• Racionament i escassetat.
• Les dones es van incorporar al treball industrial.

Les Fases de la Guerra

• Guerra de Moviments (agost-desembre del 1914):
• Pla Schlieffen: els alemanys volien aconseguir un triomf ràpid al front occidental (França) i després centrar l'esforç en el front rus.
• Batalla del Marne: victòria francesa.
• Batalla de Tannenberg: victòria alemanya sobre els russos.

Fracàs del pla alemany i estabilització dels dos fronts. La guerra s'allarga.

• Guerra de Posicions o de Trinxeres (1915):
• Es van fixar posicions.
• Barreres de filats amb trinxeres (rases excavades).
• Condicions infrahumanes.
• Sentiment d'impotència i mort; van defallir els ànims.

• Entrada de Nous Països:

Imperis Centrals: Imperi Turc, Bulgària.

Aliats: Itàlia, Romania, Grècia.

• Guerra de Desgast (1916):
• Front occidental.
• Batalla de Verdun: els alemanys volien debilitar al màxim l'enemic perquè volgués signar la pau.
• Crueltat sense precedents, amb un gran nombre de baixes.
• Fracàs alemany.

El Desenllaç

• Estancament al continent.
• Nou escenari: el mar.
• Gran Bretanya va bloquejar marítimament les potències centrals.
• Alemanya va respondre amb la guerra submarina, de vegades interceptant vaixells neutrals.
• Maig del 1915: enfonsament del Lusitània:
• Vaixell britànic amb molts passatgers nord-americans.
• Indignació de l'opinió pública.

Els Estats Units van declarar la guerra a Alemanya (abril del 1917).

• Rússia:
• Esclat de la revolució l'octubre de 1917.
• Signatura de l'armistici i tractat de pau de Brest-Litovsk (març del 1918).
• L'ajuda dels Estats Units va fer que els aliats guanyessin els imperis centrals.
• Actes de protesta a Alemanya.
• Abdicació de Guillem II i proclamació de la República, que va signar l'armistici l'11 de novembre de 1918.

L'Organització de la Pau

• L'any 1918, el final de la guerra ja estava decidit:
• La intervenció dels Estats Units resultava decisiva.
• Al gener, el seu president, Thomas Woodrow Wilson, va formular els 14 punts:
• Solucions equilibrades.
• Els alemanys hi confiaven.
• Els francesos exigien reparacions pels danys.

La Pau de París (1919-1920)

• Formada per diversos tractats que van fixar:
• Condicions de la pau.
• Noves fronteres.

Pau imposada pels vencedors (Consell dels Quatre):

• França
• Regne Unit
• Estats Units
• Itàlia

Els imperis austrohongarès i turc van ser desmembrats.

Formació d'un cordó sanitari al voltant de Rússia per impedir el contagi de la revolució bolxevic:

• Creació de diversos països als territoris perduts per Rússia en el tractat de Brest-Litovsk (Polònia, Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània).

Creació de la Societat de Nacions:

• Formada a Ginebra l'any 1920.
• Organisme permanent.
• Funció: resoldre els conflictes entre països de manera pacífica.

Tractat de Versalles: regulava la pau amb Alemanya:

• Fortes retallades territorials (Alsàcia i Lorena, colònies).
• Considerada la responsable de la guerra, va haver de pagar fortes reparacions.
• Limitació de l'exèrcit per prevenir la revenja.
• Prohibició de la unió amb Àustria.

Les Conseqüències de la Guerra

• Demogràfiques:
• 10 milions de morts en combat.
• 20 milions de ferits i mutilats.
• 10 milions de civils (fam, malalties).
• Mort dels joves: descens de la natalitat.

Conseqüències Econòmiques

• Destruccions dels mitjans de producció (indústries, zones de conreu) i en els transports.
• Els estats combatents europeus, sense diners, van demanar préstecs als Estats Units: pèrdua de l'hegemonia econòmica europea.

Conseqüències Socials

• Nova condició de la dona.
• Conflictivitat social i política:
• Obrers van prendre l'exemple rus.
• Burgesia espantada.
• Les colònies van reclamar la independència (animats pels 14 punts de Wilson).
• Aparició de la societat de masses:
• Controlada per la censura i la propaganda.

La Revolució Russa

La Rússia Tsarista

1. Inicis del Segle XX: Imperi immens format per gran diversitat de pobles. Economia i societat molt endarrerides. Política: el tsar tenia el poder absolut. La noblesa era propietària de la terra.

2. Tot i les Reformes d'Alexandre II (1855-1881): Mai es va qüestionar el poder absolut del tsar i els privilegis de la noblesa. Reformes: Abolició del règim feudal i de la servitud camperola (1861).

3. Els Successors, Alexandre III i Nicolau II (1894-1917): Van tornar a l'immobilisme.

4. Industrialització limitada a Sant Petersburg i Moscou: canvis socials amb l'aparició de classes mitjanes i obreres urbanes.

5. Oposició al Tsarisme: El 1898 es va crear el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), inspirat en el marxisme. Es va dividir en: Menxevics, que defensaven una revolució burgesa prèvia, i Bolxevics, que defensaven la dictadura del proletariat directa.

La Revolució del 1905

1. Causes: Pagesia empobrida, que veia que les reformes no tenien efecte. Obrers amb condicions pèssimes. Derrotes russes el 1905 a la guerra amb el Japó.

2. Fets: Vagues a Sant Petersburg. Manifestació pacífica al Palau d'Hivern per demanar que es posés fi als abusos i que es fixessin les bases d'una democràcia representativa. Diumenge Sagnant: la guàrdia del tsar va obrir foc i va causar centenars de morts i ferits.

3. Conseqüències: Condemna internacional. Detonant del moviment revolucionari a Rússia: onada de vagues, aixecaments i motins. Manifest d'Octubre: el tsar va cedir i va promulgar un seguit de mesures liberals: llibertats civils i règim representatiu amb Parlament (Duma).

4. Les Reformes van Fracassar: El poble tenia unes expectatives molt altes. El tsar es va atribuir el dret a vetar les lleis de la Duma.

5. La Situació de Rússia va Empitjorar amb l'Esclat de la Primera Guerra Mundial.

La Revolució de Febrer de 1917

1. Revolució Espontània a Petrograd i Vaga General: Contra la guerra. Denúncia de les pèssimes condicions de vida de la població.

2. Abdicació del tsar i formació d'un govern provisional presidit pel príncep Lvov (liberal) i per Kerenski (socialista revolucionari). El nou govern provisional va decidir: Convocar una assemblea constituent i continuar en la guerra amb els aliats.

La Revolució d'Octubre de 1917

Els bolxevics (socialistes radicals) no es conformaven:

• Organitzats en soviets (assemblees revolucionàries de soldats, obrers i camperols).
• Volien sortir de la guerra.
• Volien instaurar el comunisme:
• Repartiment de les terres.
• Col·lectivització de les indústries.
• Els seus líders, Lenin i Trotski, van preparar un aixecament contra el govern provisional.
• Van formar un nou govern, dirigit per Lenin:
• Negociacions de pau.
• Abolició de la propietat de la terra.
• Gener del 1918: eleccions democràtiques per triar una assemblea constituent:
• Els bolxevics van obtenir només el 25%.
• Lenin va dissoldre l'assemblea i va iniciar una dictadura comunista.
• 3 de març del 1918: Pau de Brest-Litovsk
• Rússia va reconèixer la independència de Polònia, Finlàndia, Ucraïna i les províncies bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània).

La Guerra Civil Russa (1918-1921)

• L'Exèrcit Blanc (partidaris de l'antic ordre) i els socialistes moderats es van revoltar:
• Ajudats pels aliats.
• Derrotats per l'Exèrcit Roig.
• La policia política (Txeca i més endavant KGB) va continuar la repressió després de la guerra.
• El 1922 es va proclamar la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS).