Modernisme Català: Context, Característiques i Autors

Context

- Vista social: cinema i les arts gràfiques, innovacions tecnològiques, reivindicacions feministes, alfabetització de les classes populars, indústria editorial, lluita per la normalització de la cultura i la literatura catalana, augment del nombre d’escriptors, dificultat de classificar determinats autors, epidèmies de tifus, de grip i tuberculosi, obrerisme/nacionalisme catalanista, Mancomunitat de Catalunya, Dictadura de Primo de Rivera, col·laboració de molts escriptors amb les institucions polítiques, Guerra Civil.

- Vista lingüístic i cultural: el castellà oficial, normativització lingüística, Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, procés d’estandardització de la llengua literària, aprovació de l’Estatut de Catalunya, bilingüisme social.

El Modernisme

El Modernisme es produí entre dos segles: de finals del segle XIX als inicis del XX (en un període de vint anys: 1890-1910).

Si tradicionalment es considera la data d'aparició del Modernisme pels volts de 1890, "l'actitud" modernista ja havia aparegut abans. El terme "modernista" fou usat per primer cop en un article aparegut a "L'Avenç", el 15 de gener de 1884, i era una declaració de principis de la primera època d'aquesta revista. Queda ben palès que el Modernisme comptà amb la revista "L'Avenç" com a mitjà ideològic i promotor del moviment. La denominació "Modernisme" responia a les inquietuds de l'època i al desig d'un nou estil. Es tractava d'un moviment estètic de regeneració, de renovació.

La cultura catalana del seu temps patia un endarreriment respecte a les cultures nacionals modernes europees i s'havia d'europeïtzar per trencar amb el localisme imperant. Brossa en parlà en una conferència a l'Ateneu l'any 1906: "L'home hi defensava el Modernisme contra el tradicionalisme i el cosmopolitisme contra el localisme".

El propòsit fonamental era modernitzar la cultura i una societat que s'entestava a "Viure del passat" tal com explicà Jaume Brossa. Brossa rebutjava la Renaixença com a punt de partida del Modernisme. Juntament amb "modernisme", "modernista" i "modern", trobem a les planes de "L'Avenç", als articles de Maragall i de Casellas, als discursos de Rusiñol, amb una reiteració molt significativa, mots com "ara", "avui dia", "contemporani", "jove", "nou", "joventut", "nova generació". I també observarem, com és natural, la mateixa insistència en els corresponents antònims: "ahir", "passat", "vell", "vella generació", sempre amb una connotació pejorativa.

"Modernisme" designa quelcom més que un simple afany de constant adaptació als ràpids canvis del món modern en general i dels gustos estètics en particular, i és per això que la paraula assolirà al nostre país una difusió i una transcendència que no tindrà enlloc més. (...) L'obsessió de modernitat adquireix a Catalunya una dimensió extra, revolucionària.

El que cal destruir, però, és molt clar. Basta llegir els articles de "L'Avenç" o els de Maragall: el caciquisme, el centralisme ofegador, el triomfalisme provincià, l'endarreriment científic i cultural, l'academicisme artístic, el romanticisme nostàlgic i tronat de la Renaixença i els Jocs Florals, en un mot, l'immobilisme de la societat espanyola i catalana (...) El programa dels "modernistes" és "una campanya decidida i incansable de demolició moral de l'antic" (...) "La Catalunya actual no pot agradar a cap jove d'intel·ligència clara i elevada", escriu Brossa. "Catalunya està malalta", exclama Rusiñol. (...) Els "modernistes" volen convertir Catalunya en un país "modern" i culte.

Bohemi: personatge antiburgès que vivia al marge de la societat, negra (vivien al marge de la societat), i blanca (criticaven a la burgesia però vivien bé).

Regeneracionisme i Esteticisme

Etapa més combativa centrada en la modernització i europeïtzació per tal d'estar al dia de les novetats que s'estaven produint a Europa. La revista "L'Avenç" es convertí en la plataforma dels joves intel·lectuals modernistes i es feia ressò de les novetats del moment amb una voluntat moderna i progressista.

Els dos corrents ideològics eren:

• Regeneracionisme: La societat catalana estava "malalta" i necessitava "regenerar-se". L'artista era l'encarregat de diagnosticar aquella malaltia i de donar-li solució, és a dir, l'encarregat de modernitzar la societat i la cultura a través del seu art. Els modernistes "regeneracionistes" creien que la cultura i l'art havien de tenir una funció social: fer progressar la societat, superar el seu endarreriment, trencar amb totes aquelles estructures que la mantenien immòbil i anacrònica. La societat catalana (i la seva cultura i literatura) era provinciana, localista, anacrònica. Aquesta situació suposava: immobilisme en el sentit polític i social.

- Endarreriment literari i artístic: Calia deslligar-se dels models literaris localistes i folklòrics i això suposava atacar la Renaixença i els regionalistes Jocs Florals.

Opinaven que si Catalunya continuava produint una cultura sucursalista, que depenia massa del que es feia a Espanya i no es mirava en el mirall europeu, mai no podria assolir la modernitat. Els catalans eren més avançats que els models culturals espanyols. Barcelona es considerava una ciutat cosmopolita.

Eren d'esquerres i atacaven la monarquia. Escrivien obres de compromís social. Per exemple, Maragall.

• L'Esteticisme:

Defensava la renovació (modernització i l'europeïtzació) de la cultura i la literatura catalanes però només des de plantejaments purament estètics o artístics, no socials ni polítics, perquè a diferència dels regeneracionistes, consideraven que l'art no havia de tenir cap paper social i l'artista només era creador de bellesa. Defensaven l'"art nou", modern, destinat a una minoria escollida, ja que la societat en general no podia entendre una forma tan elevada de bellesa. Els esteticistes creien que l'artista era un ésser superior i diferent a la resta de la societat perquè vivia dedicat a la creació de la bellesa. Criticaven la societat en què vivien perquè afavoria la uniformitat, la lletjor, la vulgaritat, mentre que ells defensaven la bellesa, la poesia, la diferència, el plaer estètic, l'individualisme.

L'artista era "un despert entre adormits", confrontat a la massa, però no podia transformar el món, feia de l'Art la seva Religió i de la seva vida una obra d'art, s'evadia en el seu món, buscant la Bellesa absoluta. Feien festes modernistes a Sitges on exposaven pintures, inauguraren el Cau Ferrat (museu de Rusiñol, ple de peces de ferro, però també la seva "vivenda d'estiueig"), representaven obres de teatre, estrenaven pseudoòperes (des del 1892 al 1899). Els esteticistes més destacats foren:

Santiago Rusiñol i Ramon Casas. Aquests artistes van viatjar a París i van conèixer les darreres novetats artístiques europees. Això els convertí en "artistes nous", provocadors en les actituds, la manera de comportar-se, de vestir-se...

Joan Maragall (1860-1911)

Teoria de la paraula viva i instintiva (teoria pràctica): tal com t’ha vingut la inspiració, ho has d’escriure, no pots tocar res. És un acte diví i sagrat (com l’art). Déu ens està dictant el que ha d’escriure. Ells són uns creadors (creen la bellesa literària). Es consideren superiors a tothom. El poeta expressa emocions sense el filtre racional. La creació està dictada per una veu interior. El poeta és privilegiat i les paraules neixen d’un moment d’inspiració. Les paraules espontànies no poden ser canviades. El poeta lligava literatura i vida en compondre els textos. En termes generals, la teoria de la paraula viva defensava que els poetes eren els únics que posseïen la virtut de retornar el seu autèntic sentit a les paraules perquè eren els únics que conservaven intacta la capacitat d'emocionar-se. En conseqüència, la poesia s’entenia com l'art de l'emoció. Aquesta teoria es consolidà el 1909 a l'Elogi de la poesia. Es basava en l'emoció pura, l'espontaneïtat i la sinceritat en detriment de la mètrica, els recursos retòrics, etc.

Excèlsior

Paraula llatina que vol dir excel·lent en comparació amb un altre o amb la resta, utilitza les metàfores del viatge marítim i el mariner per proposar una actitud davant la vida. “La vida et pot ser una aigua tranquil·la. És com si tu fossis el vaixell, quan arribes al port és la fi”, “Maragall és molt vitalista, la vida és un viatge per anar-se endinsant dins el mar”, “anar amb bona marxa”, “té un sentit religiós. Voler viure sempre, ser immortal. És cristià”, “quan diu no s’acabarà el viatge torna amb la idea de la eternitat (religiositat)”.

El comte Arnau

Recollia una llegenda oral, era un patrimoni popular. Va escriure-la en llargs períodes al llarg de la seva vida. No va ser una obra de principi i final. Va anar canviant la obra a mesura que Maragall evolucionava. Es veia obligat a vagar sense tenir descans. Va ser condemnat: “ànima en pena, v15”. Al final, una noia jove li canta una cançó i el perdona i para de vagar. A la primera part parla d’un personatge fort i vitalista. A la segona comença a ser més moral, creu que s’ha passat amb Arnau com a ànima en pena i està cansat. A la tercera part rep un indult i li retiren la condemna.

Cant espiritual

Tema: estàndard religiós. Apareix el terme de senyor, eternitat, espiritualitat. Parla sobretot de la immortalitat. Aclucar – Tanca els ulls. Pocs mesos després d’escriure-ho, mort. Era un cristià convençut. Experimenta por a la mort. Evoca els seus sentiments. Ho fa així per la seva teoria poètica, tal com li vingui. Dubta i parla amb Déu mitjançant el poema. És com un diàleg però sense la resposta de Déu. Deixa el que és terrenal per passar a una altre fase de la seva vida. Elogia al món formós. Aprecia la vida i el que hi ha a la vida terrenal. Ell demana que quan mori, li dongui uns altres ulls per poder veure la vida allà dalt, de l’altre lloc. No li és fàcil renunciar a tot el que veu al món, ell ho vol seguir veient. No es preocupa pel vers ni l’estrofa. Es planteja moltes interrogacions retòriques.