Poemes amb personificació

Imitació del foc:

Es l'obra postuma de Rosselló-Pòrcel i la seva obra de maduressa publicada el 1938 a Barcelona. El llibre té 3 parts: Fira encesa, Rosa secreta i Arbre de flames.  Aparèixen diverses influències tals com el Neogongorisme (barroquisme), Neopopulisme (literatura popular), Avantguardes (Surrealisme) i Simbolista, entre d'altres. Rosselló vol construir una poesia nova però sense rebutjar del tot el passat. Busca recuperar la mètrica tradicional (dècima) i será una poesia moderna sense gairebé verbs. La nit es com el silenci, unes de les múltiples significacions simbòliqües que pren la nit. Aquesta nit s'oposa a la llum, la flama, el foc.. Temes bíblics i egipcis s'interessa per aquest exotisme. El foc es una metàfora de la vida. La vida està il·luminada com el foc, que a part de donar caliu, també dóna llum i vida, i que el foc no sempre està viu, si no li poses llenya, el foc es va consumint mica en mica fins que s'apaga, igual que la vida.

A una dama que es pentinava..

És un sonet (dos quartets i dos tercets) de rima encadenada ABBACDDCEEFGHH, consonant. Els versos són decasíl·labs, i, per tant, d’art major. Sensualitat, amor. A la primera estrofa ja deixa clar que es refereix a l’amor. Més tard, és veu la seva debilitat, el foc, utilitzat en forma de’foc’, ‘ardor’, ‘flama’… Descriu les sensacions que provoca l’amor, utilitzant certes metàfores. A la segons estrofa comença a descriure la dama amb una antítesi, amb la batalla entre l’atzabeja dels cabells i el vori de la seva pell, que diu que és enveja dels ors. A la tercera estrofa descriu el moviment de les seves cames quan ja ha obert la reixa. A la quarta estrofa descriu l’escena de quan passa pel jardí i sembla com si les herbes es desmaiessin al seu pas i les plantacions s’emocionen. Predomina una constant el·lipsi d’articles.

Canço després de la pluja

Estructura

Poema compost per versos heptasíl·labs i pentasíl·labs. Amb rima consonant d'art menor.

És un poema que tracta sobre un dia després d'haver plogut. Parla sobre el paisatge que es veu i també descriu els animals com el cargol i l'escarabat. Parla també sobre el cel, com els núvols van desapareixent mica en mica, i entre clarianes es pot apreciar la llum i calor del sol. La cançó tracta sobre la pluja que és un síbol de foscor i mort, però que el dia es va aclarint i el sol significa ànima i vida, i ens ve a dir que tot i un dia de pluja sigui un dia en què no surts pel mal temps, sempre acabarà sortint el sol i podràs viure i fer el que t'agrada.

Figures retòriques:

Onomatopeies, per a crear sons perquè és una cançó infantil (bum bum) 

Enumeracions

Albó, romaní...
Personificació-
El vent juga amb el molí i Matinet matí no ballis amb la calitja. 

Anàfora

El sol s'encén i s'apaga.
Hi ha el·lipsis per donar rapidesa i agilitat al poema.

Conclusions

Aquest poema està dedicat als nens petits ja que parla amb una tonalitat molt normal i no hi ha paraules complicades. És un poema molt ben estructurat però alhora podríem dir que és molt diferent els altres poemes que ha compost ja que no és un poema molt "estricte". És una cançó popular, amb una rima perquè la gent se la pugui aprendre amb facilitat es pugui difondre amb rapidessa.

Història del soldat:

 El poema està dedicat al seu amic Ramón Nadal. Aquest poema explica la vida aventurera que porta un soldat. El qual anava de poble en poble enamorant senyoretes per tonts els rincons i acabava embarazant-les. Així es la seva vida, per a ell normal, sense tèmer els marits de les dones. Les fa que s'enamorin i les utilitza com a objecte per satisfer les seves necessitats, després a totes les hi busca escusa per partir. Dóna a interpretar que el soldat s'aprofita de amors fugasos per deixar-les embarazades. L'última idea que dóna és quan els marits descobreixen que aquell soldat s'ha estat beneficiant a les seves dones i intenten reaccionar, ja no poden perque el soldat ja fa temps que s'ha marxat. El cul del meu cavall només veureu de mi, ai, els marits! Se'n burla dels marits qui només tenen la pista d'un cavall fugint.

Personificació:

quan neixia la Primavera.

Repetició:

ai-do ai-do Enumeració:
La tarda del dissabte,La nit del diumenge,el diumenge de matí Antítesis:
La nit del diumenge,el diumenge de matí Paral.Lelísme:
Avui ja no és avui,ahir no era ahir Anàfora:
Camins d'Igualada,camins de Fraga

6a 8a 4b 6b 6c 6d 5c 6d 6a 6a 4a 4a 7e 7e 7e 8a 7e 6e 6e 6e 6a 6e 4e 5a 4a 4 4b 6b 4b 6b La podríem catalogar com a cançó perque té parts que es repeteixen. Té rimes asonant i consonant. També rima femenina i masculina intercalades.

Primeres vinyetes

Dibuixaria el protagonista fent-li un petó a una dona unes tres vegades, amb dones diferents.

Segona vinyeta

Escena on el soldat a de partir i la dona li prega que se la porti amb ella

Tercera vinyeta

Vinyeta dividida en trees, cara trista de les tres dones

Quarta vinyeta

Els marits enfadats

Cinquena vinyeta

El cul del cavall allunyant-se

Noça:

Aquest poema està compost per 6 estrofes (2 quartets i 4 doblets). Són versos heptasíl·labs amb rima femenina. ABAB BB BA BB BBBB BB
En la primera estrofa ens introdueix una celebració o ceremonia on es toquen els timbals fets de pell d'ase. En la segona estrofa l'escena és una esglèsia (v.VI- Nostra Dona de la Grada). Déu ciris cremen, aquest vers escenifica quan es posen Déu ciris al voltant d'un difunt. La tercera estrofa l'aire és molt dens i acompanya a una "abraçada" on apareix un nou personatge, la mort, la qual apareix per emportarse la vida del nuvi. Seguidament la mort parla per dir al nuvi que quan doni un petò a la nuvia, quan comenci l'efímer dolçura, acabarà morint. Per últim, el nuvi cau desmaiat. És blanc, és mort.
-Comparació: més blanc que la porcellana.
-Personificació: El rellotge parla

Primera vinyeta:

Dibuixaria tamborins replicant envoltat d'espelmes

Segona vinyeta:

Dibuix del noi, rere seu la mort, quasi tocant-li

Tercera vinyeta

Primer plà de ambues cares, la mort parla i el noi es queda sorprés.

Quarta vinyeta:

Dibuix del petó de la parella de nuvis

Cinquena vinyeta:

La mateixa escena però el noi estés a terra, mort.

Eluard

Veiem una associació entre la bellesa, una rosa i una dama.  A la tercera estrofa apareix el “foc” combinat amb la musica i les llums, fent referència a una festa popular. Veiem un poema de cinc estrofes de dos versos lliures cadascuna. No trobem rima. Apareix una enumeració a la primera estrofa i una pregunta retòrica a la quarta. Com és molt habitual en aquest últim llibre, trobem la referència al foc, el seu símbol més rellevant.

Dansa de la mort:

 7a 7a 7b 5a 7b 3a 7d 6d 7a 7d
En aquest poema de Rosselló-Pòrcel el tema principal és la mort. En els dos primers versos explica com les hores (v. I -Esclaves del jorn) passen. Fins i tot en llocs que el temps pasa a segón plà com el cementiri v.II -estàtues blanques), el temps mai s'atura. A la segona estrofa, ajudat per una enumaració, abreuja la seva vida d'aventurer en cuatre paraules (v III-IV). Podem entendre que era un home de món, realitzat i amant de la natura. També hi apareix un nou personatge: la mort, qui vé a privarli de la vida. El poema explica la vida com una penyora que has d'acabar pagant pel prèstam de la pròpia vida. En la tercera estrofa, el jove manifesta que de l'únic que s'empenedeix és de perdre la natura (v.VII-VIII), tot aquell món aventurer ple de bons records. Pensa que la mort li ha vingut molt d'hora. Interpreto que potser, aquest personatge, ja és vell però ell creu que la seva mort ve d'hora per què viu una vida molt moguda i plena d'activitats les quals proporcionen una percepció de vida curta a causa de la diversió viscuda. A l'última interpretació, també podríem afegir que un dels factors que es sumen a una percepció de vida curta es que el jove, o abans jove, vol més, té més ganes de viure: encara té coses pendents per viure.

Pont del vespre:

A la primera estrofa ens descriu un paisatge urbà de nit. En aquest paisatge urbà hi ha fanals i placetes. En la segona estrofa ens parla de cases ombrívoles i les figures de dues noies amb nom o sobrenom, que potser responen a personatges reals. A la tercera estrofa fa referència a uns bandits que s’amaguen als portals. Per últim, ens diu que és una nit de juny en què el sol i la lluna comencen a confluir en un mateix lloc i temps.

Anàlisi

Aquest poema consta de 4 estrofes, les dues primeres de 4 versos cadascuna i les dues últimes amb dos versos. Són versos lliures i anisosil·làbics sense rima final establerta. Com a figures retóriques podem trobar la personificació de la lluna en una mossa que balla amb el sol, que suggereix l’hora incerta d’una alba inicial en què els llums fantasmals podrien ser també les d’un capvespre, en una indefinició del temps que estableix un pont entre realitat i somni. Ens descriu un paisatge urbà on les imatges se succeeixen sense sentit ja que ho fa des del subconscient.

Oració per quan les donzelles tenen mal de cap:

Les primeres dos rimes, són la introducció del conjurament que ha de fer la donzella, la qual pateix un mal d’amors. En aquest podem veure com s’encomana a la verge María i crida la seva presència per la cura dels seus mals. En la segona estrofa, veiem una sèrie de metàfores que fan referencia a com es sent la donzella. De la vers tres al quatre, apareix una cuca de llum que simbolitza les passions que hi han dins seu, les quals vol que desapareguin, ja que aquestes creen un conflicte interior. Això es pot observar amb “l’aturada del fum fum fum”, el qual fa referencia al calor/foc interior que sent i la crema per dins, creant una lluita i un neguit seu constant, tornant a fer referència a Heràclit. Dels versos del cinc al vuit, ens parla de l’enamorada com un ésser lluny de la realitat que l’envolta, enganyada pels aparents “dolços” sentiments del enamorament que guarda i deformen allò que veu. És aquí quan es fa una crida aquesta donzella, per a que toqui de peus a terra i recobri la raó. Dels versos nou al catorze, sorgeixen una sèrie de comparacions. Les aigües i el cavall, representen la disbauxa i el desbocament d’aquestes passions; i el fuster que va donant cops, és el cor que li palpita tan fortament que li fa mal al pit. En la tercera estrofa, trobem unes referencies religioses molt simbòliqües. Dels versos quinze al setze, ens parla dels apòstols i la paloma blanca. Quan parla dels apòstols, es refereix al número dotze, el qual simbolitza la perfecció. Aquest està format per dos números: el tres i el quatre; el primer fa referència a la trinitat, l’anima, i el segon, a la terra, el cos. El colom blanc, és el símbol de la Pau i aquesta simbolitza el desig d’arribar a un equilibri interior entre cos i anima, en el qual el mal d’amors s’interposa. En els següents versos es parla de la coloma blava (l’esperit sant) amb el color concebut a la bíblia. Aquesta és la veritat, l’amor i el goig en la seva expressió més pura. Testimoni de crist, la qual guiarà tota la vida (al·lusió a les paraules dites als dotze apòstols). És doncs, quan a partir d’aquesta oració que es farà fora de l’anima tot allò que la pugui corrompre, quedarà només l’essència més impol·luta.  A la ultima estrofa, torna a encomanar-se a la Verge, en busca de la seva salvació, la cura del seu mal d’amors.  

Turquia:

A Turquia ens trobem davant un poema de tema oriental, escrit gairabé tres anys després de l'experiència viatgera pel mediterrani.
Roselló presenta la figura d'una enigmatica Aina, presonera i nua en un món exòtic i misteriós que Déu molt a l'orientalisme sensual i místic d'harems i de soltans que ja apareix en l'escriptor francés Chateaubriand i s'inspira en el recull de contes Les Mil i una nits.

Encavalcament

Una llunyana veu em crida Metàfores:
palaus de silenci,(jardíns) Sinestèsia: remotes músiques tristes, Un marbre dolç.

Enumeració

Cap a l'arc de les roses intactes,marbres i pèrgoles i ones Polisíndeton:
repetició de la conjunció i Personificació:
Rosa festejadíssima i covarda

Pluja brodada:

Balla damunt la terra i s’afina, la fina esgarrifada = Quan la pluja cau al terra, "rebota" i això vol dir que balla damunt el terra i la pluja és molt fina.
Brilla, renovellada, neta = La pluja està espantada i fa la gota prima. Irisa el gris.
Rebota miralls d’ella mateixa, = La pluja rebota sobre les finestres.
perdurable de vidre, = La pluja té un briant. Despòtica de pedra = Es despotica perquè cau quan a ella(pluja) li dona la gana i es pot afinar o fer mñes gruixuda.
Xarxes lleus, febres primes l’agafen, l’extenuen, agonitzant de corbes, embriaga de puntes =La gent a causa de la pluja agafa febre. La pluja durant un minut a sigut forta però ja no ha pogut donar més de si mateixa. Fa tantas gtes que s'emborracha.
I ella perfila curts laberints de fretura, brins d’aigua, rams de vent, fugacitats d’agulla = L'autor ens compara amb la pluja, amb la intensitat de fer les coses. La pluja s'afinat, el vent fa que et mogis. La pluja és efímera i després surt el sol. 

Personificació

Balla damunt la terra...

Antitesí:

perdurable de vidre, despòtica de pedra.
7a7a7a7a 8a7a7b7a 7c8a7c7c 6a7a7d7a

Compliment a Mercedes:

Mercedes Montañola és una amiga i companya d’Universitat, és a ella a qui li dedica aquest poema. A la primera estrofa fa una referència al títol, Imitació del foc, com es pot veure en el primer vers quan diu “incendien” i en el segon quan diu “imitar-te”, ja que el foc és un símbol de vida i de puresa. Es pot veure una hipèrbole i també una personificació de les flors, en aquest cas els clavells, i rememora tot a una escena de color vermell, es com una imatge visual ja que clavells són de color vermell, al igual que el foc. A la segona estrofa podem veure com el poeta fa una derivació del vidre, un encabalgament quan diu “les pluges ploren fan damunt els vidres”, una personificació de les pluges perquè aquestes no ploren i per últim quan diu “fan damunt els vidres, vidre, damunt el vidre cant” és un quiasme que és quan les paraules estam encreuades. A la tercera podem comprovar el desig del poeta en el que es veu que al poeta li agradaria que per honorificar el dia del seu sant, el carrer de Montcada l’abraçés, l’honorés. (personificació). A l’última estrofa podem veure com el poeta diu que ella es tan preciosa, simpàtica, brillant, esplèndida, tan plena de goig que no troba cap pedra ni cap diamant que pugui igualar-la, és a dir, que pugui regalar-li per recompensar d’alguna manera tots aquests atributs bells que ella te. 

Aquest poema consta de 4 estrofes, la primera i la tercera estrofa consten de 3 versos, la segona de 4 versos i l’última estrofa consta de 2 versos. Podem dir que és un vers anisosil·làbic perquè indica que els versos no tenen regularitat en quant el número de síl·labes mètriques. Podem veure que al tercer vers de cada síl·laba acaba en “nt” i això és un element a destacar. Són versos d’art menor. Temàticament podem dir que és un madrigal que canta a l’amor. Un madrigal és una composició que s’utilitzava al Renaixement per parlar de temàtica delicada i amorosa, es un meravellós exemple d’una poesia no molt conceptista, es a dir, molt formal en la qual la forma es molt cuidada quan en realitat el concepte es simplement una dedicació bella i estilitzada a una amiga. El que es rellevant es la forma, com veiem a molts poemes posteriors com per exemple L’estiu ple de sedes. Personificació, la hipèrbole, l’encabalgament i un quiasme.