Metafísica i l'Estudi del Ser: Concepcions, Història i Crítiques

La Metafísica i l'Estudi del Ser

Origen i Definició de la Metafísica

L'origen del terme es deu a Andrònic de Rodes (segle I a.C.), qui va ordenar els escrits d'Aristòtil col·locant-los després dels tractats de física (ta meta ta physika).

Què és la Metafísica?

La Metafísica és la branca filosòfica que s’ocupa de l’ésser, és a dir, de les propietats de tot allò que és o existeix, independentment de la seva naturalesa particular.

La Realitat: Concepcions Bàsiques

La Realitat és el conjunt de tot allò que existeix o que és (una definició inherentment problemàtica). Un dels objectius principals de la metafísica ha estat definir aquest concepte. Existeixen dues concepcions bàsiques:

Sentit Restrictiu (Realitat Física)

La realitat és tot allò que ens envolta i del qual podem tenir experiència; ja sigui perquè es tracta d’éssers observables pels sentits, a través d’instruments, o perquè podem constatar les conseqüències de la seva existència. Aquesta visió coincideix amb la concepció científica de la realitat física o material.

Sentit Ampli (Realitat Material i Espiritual)

Considera que no només tenen existència els éssers materials i observables per la ciència, sinó també les realitats subjectives (sentiments, creences), productes culturals (mitològics o literaris), realitats espirituals (la ment, la llibertat, Déu) i, fins i tot, allò que no podem observar però que dona sentit a la realitat material.

L'Estudi del Ser segons Aristòtil

Segons Aristòtil, la metafísica es caracteritza per:

• Ser una ciència diferent de les ciències particulars, ja que és més general i constitueix la base per a les altres ciències.
• Ocupar-se d’oferir una explicació de la realitat, aclarint què significa ser, independentment de la manera de ser. Li interessa el ser en un sentit general i no les maneres concretes de ser ni les seves parts.

Les Dues Maneres de Ser

• Ser com a Accident: Qualitats que per si mateixes no són res; necessiten sempre una altra realitat per ser (són sempre adjacents a una substància).
• Ser per si Mateix o Substància: Un ésser que té existència per si mateix, ja que no depèn d’altres realitats per existir. Són els éssers autèntics.

Realitat i Aparença

Realitat:

Conjunt de tots els éssers i objectes que tenen existència per si mateixos, independentment que hi hagi algun subjecte que els capti o percebi.

Aparences:

La forma en què es manifesta la realitat als subjectes que la perceben.

Hi ha diferents maneres de valorar les aparences:

Valoració 1: Aparences com a Ocultació

Els sentits ens enganyen; per tant, hem de dubtar i sospitar de les aparences, ja que amaguen la realitat.

Valoració 2: Aparences com a Representació

Les aparences no oculten la realitat, sinó que són l’única via que tenim per representar-la i, per tant, accedir-hi. Conèixer i analitzar les aparences d’acord amb les nostres lleis (com ara les òptiques) ens permet conèixer la realitat.

El Problema del No-Ser: El No-Res

Ser:

És allò que hi ha, el que existeix, que té realitat.

No-Res:

És la negació del ser.

Davant d’aquesta problemàtica, sorgeixen diverses postures:

• Henri Bergson: El no-res és una pseudoidea, un terme sense significat. No es pot ni imaginar ni pensar.
• Altres pensadors: El no-res és simplement la negació d’una existència concreta.

Orientacions Històriques de la Metafísica

Tipus de metafísiques que s’han donat al llarg de la història, classificades segons diferents criteris:

1. Segons l'origen de tot el que existeix:

• Monistes: Malgrat la pluralitat i la diversitat aparent de la realitat, aquesta s’origina a partir d’un únic principi o element. Exemple: Tales de Milet (tot prové de l’aigua).
• Pluralistes: Consideren que els principis de la natura són múltiples, la manera més senzilla d’explicar la diversitat del món. Exemple: Empèdocles (tot s’origina a partir de 4 principis: terra, aigua, foc i aire).

2. Segons la primacia de la Matèria o l'Esperit:

• Materialistes: La realitat és bàsicament matèria. No cal recórrer a res espiritual, ja que tot es pot explicar amb la realitat física. Nega Déu i l’ànima.
• Espiritualistes: Els principis materials són insuficients per explicar la realitat; per això defensen tant la realitat espiritual com la material. Accepten la ment o Déu.

3. Segons la Naturalesa de l'Ésser Humà:

• Essencialisme: Tot allò que té ser té una essència, és a dir, una definició que constitueix la seva identitat i per la qual està determinat a allò que és.
• Existencialisme: L’ésser humà no té essència prèvia, sinó que són les decisions que pren cada individu les que determinen en cada moment qui és.

Actualitat i Crisi de la Metafísica

Tant l’espiritualisme com el materialisme constitueixen punts de referència parcials i, per tant, insuficients. Aquesta controvèrsia ha estat un dels fets determinants que han portat a la crisi actual de la metafísica.

Crítiques Generals

Moltes crítiques coincideixen amb les de la filosofia general:

• Falta d’acord i caràcter residual: Sembla que només s’ocupa de qüestions a les quals la ciència encara no ha pogut donar resposta.
• Futilitat dels problemes: Interès per temes que no tenen repercussió en la vida pràctica.
• Hermetisme: Dificultat d’enteniment per al no iniciat a causa del llenguatge filosòfic.

Crítiques Específiques (Hume i Neopositivisme)

• Crítica a la validesa del coneixement i al caràcter científic (Hume): La metafísica no pot ser ciència perquè no aporta coneixement objectiu. David Hume conclou que el saber metafísic és només una opinió sense fonament, ja que no es basa en cap experiència, l'única base del coneixement objectiu.
• Crítica Lingüística (Neopositivisme): No es pot comprovar ni la veritat ni la falsedat de les proposicions metafísiques perquè no permeten ni una anàlisi lògic-matemàtica ni una comprovació empírica. Els neopositivistes les consideren pseudoproposicions, incapaces d’ampliar el nostre coneixement.

Consideració Històrica de la Metafísica

• Antiguitat: La metafísica era considerada la ciència suprema. La seva tasca d’explicar la totalitat d’allò real no es posava en dubte.
• Època Moderna: La metafísica comença a ser qüestionada. Es dubta de la possibilitat d’un saber consistent sobre la realitat. Disciplines com l’epistemologia i la lògica guanyen protagonisme. Descartes, Hume i Kant representen aquesta tendència crítica.
• Època Actual: Les crítiques es radicalitzen, conduint a un inevitable abandonament i desinterès. Es qüestiona la vigència de la metafísica, fins i tot considerant-la “morta”.

La Vigència de la Metafísica (Segons Kant)

Immanuel Kant va assenyalar la impossibilitat d'assolir un coneixement objectiu i universal sobre l’ànima, el món en la seva totalitat i Déu.

Això implica que la metafísica, segons Kant, no pot ser una ciència ni proporcionar coneixement (en sentit estricte). Tanmateix, les preguntes fonamentals de la metafísica sorgeixen d’una tendència inevitable de la raó humana.