La Voluntat de Poder de Nietzsche: Superhome i Realitat Còsmica

La Voluntat de Poder en Nietzsche: El Superhome

Per al superhome, transformat, fet nen, no existeix un món ja definit i ple de sentit al qual pugui ajustar-se sense més ni més. Ell es relaciona de manera originària amb les coses, renova tots els criteris i valoracions, crea i projecta nous sentits. Un cop mort Déu, la seva llibertat ja no té cap límit i ara se sent únic i idèntic amb l'energia creadora de la terra. Però amb aquella mort també s'acaba la negació del temps que ara es reconeix com una dimensió essencial de l'Ésser. El superhome se situa de manera expressa i voluntària dins del temps, coneix la seva finitud i accepta la seva caducitat, però no deixa per això de projectar-se vers el futur amb noves metes finites i temporals que busquen una vida més elevada en un continu destruir el que és per buscar el que encara no és.

El superhome exerceix la voluntat de poder, la capacitat libèrrima per dotar de sentit tot el que és. Però això és possible perquè la voluntat de poder és també un principi còsmic, una manera d'entendre la realitat que es localitza en la base de la proposta nietzscheana.

La Voluntat de Poder com a Principi Còsmic

Recordem que Nietzsche critica de l'ontologia tradicional (filosofia de l'Ésser) el fet que negui la realitat de l'esdevenir i el temps. Per a ell, com per a Heràclit, la realitat és un perpetu fluir en el temps. Tot el que existeix, des del moment en què està en el temps, es projecta vers el futur: és moviment i vida, és voluntat de poder.

La terra és el si de totes les coses, l'originari poder creador que ho fa sorgir tot de si: el que existeix múltiple, individualitzat i limitat. En el seu moviment productiu és anomenada «vida» o voluntat de poder de la terra. El «joc de la vida» és lluita polar, constant antagonisme de tot el que existeix individualment contra tota la resta. Lluita de tot contra tot en la qual apareixen les diferències, les coses finites i els límits que sempre estan en moviment.

El desvetllament del món presenta la voluntat de poder com el seu moviment creatiu de les coses, però d'això no se'n fa una interpretació moral: s'accepta tal com és, amb totes les seves contradiccions (que li són essencials). Aquest joc còsmic de construcció i destrucció simultànies és la veritable realitat, un fluir impertorbable en el qual no hi ha res durador, permanent ni estable, ni tan sols les mateixes coses. Des d'aquesta perspectiva, les categories de la teoria del coneixement tradicional (el jo, la substància, la causalitat, etc.) es revelen com a simples ficcions incapaços d'aprendre l'esdevenir. Són simples il·lusions que intenten detenir la realitat, però que el que fan de debò és falsificar-la.

L'Ésser com a Esdevenir i la Perspectiva

Situem-nos davant d'una realitat qualsevol, per exemple una galeta, i preguntem-nos quina és la realitat. Per a Nietzsche, l'Ésser és sempre interpretació (valoració) que es fa des de les forces, impulsos o instints que dominen en l'individu (perspectiva) en el precís moment (temps) en què es contempla un fet. Els fets serien, doncs, formes buides que cada individu o cultura s'encarregaria d'omplir, de dotar de sentit. Pensem quina realitat observa, en aquesta galeta, la persona que l'ha elaborada, la persona que la ven (si és o no seva la botiga), la persona que té gana, l'inspector de sanitat, etc. La realitat es mostra diferent per a cada un d'ells, canviant, sota diversos aspectes o perspectives que depenen dels instints que en ells dominen en aquell moment. Instints que estan en contínua lluita i no són sempre compatibles entre si, per exemple, quan un nen vol jugar amb la galeta però alhora té gana. La realitat de l'ésser es mostra canviant i no unívoca, depenent de l'individu, els seus impulsos i del moment: es constitueix en perspectiva. L'error seria creure que alguna de les perspectives possibles és l'única veritable i negar totes les altres. La veritat és saber que tota perspectiva és parcial, encara que això no equival a un simple relativisme. No totes les perspectives valen igual. Sabem que hi ha valoracions que brollen d'instints que són contraris a la vida i que n'hi ha altres que tendeixen a afavorir-la, a potenciar-la. Quan el superhome exerceix la voluntat de poder, el que fa és crear noves valoracions, copsar totes les perspectives possibles i seleccionar aquelles que intensifiquen i porten a la seva plenitud la vida mateixa.