Literatura medieval catalana: cròniques, prosa i poesia rellevants

Les cròniques medievals (ss. XIII-XIV)

Les cròniques són un gènere informatiu que explica fets reals, amb predomini de l'objectivitat i seguiment d'un ordre cronològic. A continuació es presenten les principals cròniques i autors medievals esmentats.

Crònica de Jaume I

1208–1276. Narra de forma autobiogràfica i seguint un ordre cronològic els fets esdevinguts des del seu naixement fins a les conquestes territorials de Mallorca, Eivissa, València i Múrcia, els problemes que tingué amb la noblesa i la política de pactes amb Castella. Llengua viva, senzilla i plena d'expressivitat. Empra el «nós» majestàtic.

Crònica de Bernat Desclot

Autor anònim. Deu ser un funcionari de la cort; se centra en el regnat de Pere II i en gran mesura en els anys 1276–1285, i narra els episodis de la campanya del rei a Sicília. El narrador empra la tercera persona des d'un punt de vista extern als fets, la qual cosa dóna aparença d'objectivitat i impersonalitat; tot i això, és evident la intenció d'exaltar la figura de Pere II. El llenguatge és senzill, amb algun tic administratiu derivat de la transcripció de documents que s'hi fa. El medievalisme es mostra en l'ús d'elements llegendaris.

Crònica de Ramon Muntaner

1265–1336. Fou un cavaller que va ser testimoni de les campanyes bèl·liques de l'època. Comença a escriure la seva crònica el 1325, a Xirivella, amb l'objectiu de lloar les proeses i les virtuts dels reis del casal d'Aragó (J1, P2, A2, J2, A3). Muntaner narra les seves memòries i experiències amb llenguatge joglaresc, fent ús de fórmules que reforcen l'interès narratiu, com ara l'apel·lació al públic i l'ús de la primera, segona i tercera persones verbals. El medievalisme es mostra en la influència que rebé el seu estil narratiu de la novel·la de cavalleries.

Crònica de Pere el Cerimoniós

Pere III de Barcelona i IV d'Aragó (1336–1387). Autor: el rei Pere III, que dedicà grans esforços a l'organització de la cancelleria reial, fet que afavorí la conservació de l'arxiu reial i la traducció d'obres que introduïren l'umanisme. Durant el seu regnat les lletres catalanes arriben a la maduresa. Narra fets esdevinguts durant el regnat del seu pare, A3 el Benigne, i el seu propi. Com a relat autobiogràfic empra el «nòs» majestàtic i un llenguatge elegant i madur, amb elements propis de l'humanisme. Tot i això, el sobirà no s'està d'exaltar el poder absolut del rei enfront de la noblesa i de narrar episodis que palesen la crueltat del seu govern, com ara l'assassinat del seu germanastre, l'infant Ferran.

Prosa moralitzadora i autors destacats

Prosa moralitzadora del segle XIV–XV: Predomina la temàtica moralitzadora que segueix els models narratius encetats per Ramon Llull.

Francesc Eiximenis

Fou un frare franciscà, nascut a Girona cap al 1340 en el si d'una família burgesa; visqué molts anys a València i morí a Perpinyà el 1409. De jove viatjà i estudià a les universitats europees més prestigioses, i en la maduresa abastà un gran renom tant a la cort com en els àmbits religiosos. La seva extensa obra gaudí d'una gran popularitat. Obra més coneguda: Lo Crestià, un recull de textos que pretenen orientar la conducta dels cristians. Es tracta d'una exposició de la doctrina cristiana en relació amb els problemes que ha d'afrontar l'home medieval. Estil clar i planer, ja que les exposicions llargues i les argumentacions matisades s'acompanyen de narracions breus. Altres obres: Llibre dels àngels, Llibre de les dones, Vida de Jesucrist.

Vicent Ferrer

1350–1418. Fou un frare dominicà, nascut a València, que assolí fama internacional arran de la seva tasca predicadora per terres d'Espanya, França, Suïssa i Itàlia. Com a mestre en teologia, fou conseller de reis i papes i intervingué directament en els principals esdeveniments religiosos i polítics de l'època: el cisma d'Occident (1378–1417) i el Compromís de Casp (1412), en què es decidí que el successor al tron de la Corona d'Aragó, després de la mort sense descendència de Martí l'Humà, fos Ferran d'Antequera. Ferrer fou canonitzat el 1455. No fou escriptor, sinó un gran orador que captivava l'atenció dels oïdors amb els sermons que predicava arreu d'Europa; encara que ell no va escriure gaire, conservem part dels seus sermons.

Anselm Turmeda

1352–1423. Fou un frare mallorquí de l'ordre franciscà que estudià a Bolonya i París; als 35 anys renegà de la fe cristiana i es convertí a l'islam. Visqué a Tunis, on adoptà el nom d'Abdal·là, s'hi casà i tengué fills. Després de la seva mort fou venerat com a savi i sant per alguns cercles. La seva obra en prosa més important és Disputa de l'ase contra frare Anselm, obra inspirada en un apòleg àrab, on planteja la discussió entre ell mateix i un ase sobre la superioritat de l'home davant els animals. Fa servir un to irònic i inclou diverses històries anticlericals. En àrab va escriure Tuhfa, una obra que fa apologia de l'islam i nega la divinitat de Jesucrist i altres dogmes cristians. En vers escrigué Llibre dels bons amonestaments, on recull un seguit de bons consells.

Bernat Metge

1350–1413. Fou un funcionari barceloní de la cancelleria reial, que ocupà el càrrec de notari. Tanmateix, tingué problemes polítics: ell i altres funcionaris foren acusats arran de la mort del rei Joan I, i Metge fou processat i empresonat temporalment. Obra poètica: Llibre de la Fortuna i Prudència. Obra en prosa: Ovidi enamorat, Lo somni (1399). L'estil de la prosa de Bernat Metge segueix el model de la llengua llatina clàssica.

Poesia: Ausiàs Marc

Ausiàs Marc (1397–1459), vinculat a Gandia i Beniarjó, visqué també a València en el si d'una família de cavallers i poetes; era fill de Pere i nebot de Jaume. Pertanyia a la petita noblesa valenciana. Com a cavaller participà en la campanya militar d'Alfons el Magnànim a Itàlia (1420–1425) i fou recompensat amb territoris i privilegis; l'any 1425 fou nomenat falconer major del rei. Es casà amb Isabel Martorell; després de la mort d'Isabel, es veié involucrat en diversos plets en què hagué de defensar els seus drets com a senyor feudal, i contragué matrimoni amb Joana Escorna, que també morí sense descendència.

Context i influències

En la poesia d'Ausiàs Marc trobam referències a diferents tradicions literàries:

• Poesia trobadoresca: fes servir alguns tòpics literaris.
• Tradició escolàstica: es palesa en les idees sobre l'amor, el plaer i la virtut.
• Humanisme italià: alguns passatges recorden la Commedia de Dante.

Segons Martí de Riquer, la principal diferència entre la poesia d'Ausiàs Marc, la dels trobadors provençals i la dels poetes italians és l'actitud envers la dona:

• La dama dels trobadors és una senyora feudal, superior en jerarquia al trobador.
• Els poetes italians veien en la dona la noblesa del cor, no només el llinatge.
• Ausiàs Marc considerà la dona com un ésser humà amb virtuts, vicis, sentiments i contradiccions.

L'obra d'Ausiàs Marc

D'aquest poeta conservam 128 poemes, dividits en cants d'acord amb la temàtica:

• Cants d'amor: Marc teoritza sobre l'amor i considera diferents classes d'amor: l'amor sensual, dominat pel desig; l'amor fin, intel·lectual i espiritual; i l'amor venal, que respon als interessos quotidians.
• Cants de mort: sis poemes llargs; el poeta es plany de la mort de l'estimada i reflexiona sobre el destí de l'ànima, el dolor de l'absència i la mateixa existència de la mort.
• Cants morals: anàlisi introspectiva sobre els seus sentiments i contradiccions a partir d'idees de la filosofia escolàstica.
• Cant espiritual: és un poema religiós de 224 versos en què s'adreça a Déu per demanar ajuda i penedir-se dels pecats, per por de ser condemnat.

Estil poètic

Els seus versos són durs i intensos a causa de la condensació de significats. Té un estil el·líptic, amb abundància d'hipèrbatons, sovint difícil d'entendre. La seva és una llengua poètica culta que no exclou les expressions col·loquials. Empra una gran varietat de recursos literaris: comparacions abundants, metàfores intenses (amb imatges tristes, macabres o violentes), al·legoria, imprecacions, interrogacions retòriques, apòstrofs, antítesis, paradoxes, personificacions i hipèrboles.

Jaume Roig i L'Espill

Jaume Roig (c. 1400–1478) fou un metge valencià prestigiós que pertanyia a l'estament burgès i ocupà diversos càrrecs importants. L'any 1460, fugint de la pesta que assolava València, es refugià a Callosa d'en Sarrià, on comença la redacció de L'Espill o Llibre de les dones, única obra que se li coneix.

La temàtica de L'Espill s'insereix en la tradició medieval de la misogínia, que acusa les dones de tota mena de maldats. La crítica de les dones a L'Espill és general i arriba a la caricatura; només dues dones se'n salven: la Verge Maria i la dona de l'autor, Isabel Pellisser. Hi ha, a més, una crítica de la societat de l'època, amb un realisme satíric que mostra un panorama pessimista dels costums, la vida urbana i les diversions. L'Espill és una narració en versos parells de quatre síl·labes, que l'autor denomina "noves rimades comediades" o partides. El llenguatge és popular i molt ric, amb abundància d'expressions col·loquials.

Prosa i sintaxi: perífrasis verbals

Perífrasis verbals. Són combinacions de verbs que expressen una sola idea: un auxiliar conjugat i una forma no personal.

• Perífrasis aspectuals: expliquen el grau de desenvolupament de l'acció (si ha començat, s'està realitzant o ja ha acabat). Tipus: d'imminència, amb valor duratiu, amb valor reiteratiu i amb valor perfectiu.
• Perífrasis modals: expressen l'actitud de l'emissor envers l'acció i la interpreten com a probabilitat, obligació, possibilitat, intenció o aproximació.

Nota: S'ha corregit l'ortografia, la puntuació i les majúscules per adaptar el text a la norma catalana i millorar la claredat, sense eliminar contingut ni retallar informació.