Límits de l'Autoritat Social sobre l'Individu: J.S. Mill

Límits de l'Autoritat Social sobre l'Individu

Quin és el límit just de la sobirania de l’individu sobre si mateix? Quins límits pot posar la societat a aquesta sobirania? L’autor resol el problema amb un repartiment senzill entre els àmbits de decisió individual i social:

• A l’individu li correspon decidir sobre allò que només l’afecta a ell.
• A la societat, sobre allò que l’afecta a ella.

Com abans que ell David Hume, John Stuart Mill nega les teories contractualistes de Thomas Hobbes, John Locke o Jean-Jacques Rousseau, segons les quals la societat s’hauria originat en un contracte. No obstant això, afirma que tots els que viuen en una societat de la qual reben protecció, accepten una determinada línia de conducta. Aquesta línia els obliga en dos sentits:

• En un sentit negatiu, els obliga a abstenir-se de perjudicar els interessos dels altres; però no tots els interessos dels altres, sinó aquells que legalment o per consentiment tàcit són considerats drets subjectius.
• En un sentit positiu, els obliga a assumir la càrrega que equitativament els correspon en la defensa de la societat i dels seus membres.

Tenint això en compte, la sobirania de la societat sobre l’individu va disminuint a mesura que el comportament individual que la societat pretén corregir s’allunya d’un incompliment manifest de les dues obligacions anteriors. Aquesta gradació de la sobirania de la societat sobre l’individu passa per aquests moments:

1. La societat pot imposar legalment les obligacions a) i b) a tots els individus que les incompleixin.
2. Però si qui perjudica els interessos de la societat ―o dels altres― no infringeix cap dels drets constitutius de l’individu i de la societat, aleshores la societat o els altres individus el poden castigar amb l’opinió, però no amb la llei.
3. La societat no ha d’intervenir en res quan la conducta d’una persona afecti exclusivament els interessos d’aquesta persona, o afecti els interessos dels altres només si els altres ho volen. En aquests dos casos, la llibertat de l’individu, tant la jurídica com la social, ha de ser perfecta.

Això no promou una societat d’individus desinteressats els uns pel bé dels altres i que evitin la mútua correcció i la ingerència (de moralitat, de salut o de gust, per exemple). Al contrari, John Stuart Mill ho aconsella, però nega que cap mètode coercitiu, quan s’aplica fora del cas 1., tingui cap mena de legitimitat. Entre majors d’edat, no la té cap mena de paternalisme ―més o menys il·lustrat― que obligui ningú a fer qualsevol cosa pel seu propi bé. Cada persona és la més interessada en el seu propi bé i la que millor es coneix per tal de proporcionar-se’l i adequar-se’l. No és cert que la societat tingui elements que li permetin conèixer millor l’interès de l’individu, i la pretensió de la societat de prevaler en la determinació de quin és l’interès de l’individu és infundada.