La Filosofia d'Aristòtil: Coneixement, Ètica i Política

Aristòtil: Pensament Empiricoracional

Aristòtil concep l'univers com un organisme viu perquè té principi i fi, i cada part té una funció. Es basa en els sentits, però també en la raó per arribar a la veritat.

La Vinculació de la Raó amb l'Experiència

Aristòtil, igual que Plató, fa radicar la grandesa específica de l'ésser humà en l'ànima, en les capacitats racionals. Mentre Plató atribueix a l'ànima superioritat respecte al cos, Aristòtil parteix d'un principi antropològic: ànima i cos formen una unitat substancial i actuen conjuntament, com l'ull i la visió.

• Plató: ànima autònoma, de lo concret a lo general.
• Aristòtil: de lo general a lo concret.

Semblances amb Plató

• Busca l'ordre social (ètica, política).
• Estudien totes les branques de la filosofia.

L'Abstracció en el Coneixement Aristotèlic

L'abstracció és el procés d'ascens pel qual la raó va prescindint dels objectes sensibles per a configurar les idees i el coneixement racional. Aquest procés fomenta la concepció aristotèlica del coneixement veritable i la totalitat de la seva filosofia. Els passos del procés d'abstracció d'Aristòtil són:

1. Observació directa de les coses pels sentits: El punt de partida és l'observació dels objectes o fets.
2. Record i confrontació de les observacions: Amb la memòria, l'enteniment recorda i relaciona les observacions. Així es forma l'experiència, que és l'apreciació conjunta (contrast entre els objectes).
3. Formació d'una imatge comuna: Mitjançant la imaginació, es forma una imatge única dels objectes percebuts (semblança entre els objectes d'un concepte).

A partir de la imatge, l'enteniment configura un concepte o idea universal. Els conceptes o idees de la raó són una representació intel·lectual del món real percebut pels sentits.

El Coneixement Científic

El coneixement científic és conseqüència de l'ampliació del procés d'abstracció. Aristòtil estableix els passos següents:

1. Observar i experimentar.
2. Unificar i comparar experiències.
3. Formular principis amb valor universal.
4. Conèixer les causes.

Els primers principis són les lleis fonamentals del pensament i el raonament. El principi fonamental és el principi de no-contradicció, del qual es deriva la resta. Aristòtil formula els principis a partir de processos d'inducció.

Sintetitza les classes de ciències i distingeix tres tipus d'activitat humana:

• Activitat Teòrica

  Ciències teòriques, de dues classes:

  • Coneixement filosòfic o saviesa: matemàtiques, teologia, física (filosofia primera).
  • Coneixement empíric: ciències naturals, economia, etc. (ciències positives en el nostre sentit actual, es basen en principis universals en el seu camp específic, essencial per a l'estudi general).

• Activitat Pràctica

  (Aristòtil dona molta importància a la lògica) Ciències pràctiques, són:

  • La lògica, instrument per a definir, raonar, argumentar i parlar.
  • L'ètica i la política, que estudien les conductes i les seves finalitats.

• Activitat Poiètica o Productiva

  La seva finalitat és produir una obra exterior a l'agent. Origina les ciències poiètiques: poètica, música, gimnàstica, etc.

La Ciència de l'Ésser: Metafísica i Ontologia

La raó percep que en tots els ens es dona una cosa comuna: que tots són; els ens tenen en comú l'ésser. Hi ha d'haver una ciència que tingui com a objecte propi el que tots tenen en comú: l'ésser en tant que ésser.

Ens:

Característiques generals de les coses concretes, coses físiques.

Essència:

Característiques generals del conjunt de coses que tenen aspectes comuns.

Aristòtil busca la ciència que investigui les idees i principis vàlids per a tot tipus d'ens. Ell anomena aquesta ciència buscada, i també filosofia primera, el seu objecte és l'ésser, anterior i primer a “ser planta, ser home o ser astre”.

La filosofia primera va rebre dos noms:

• Ontologia: Estudi o coneixement dels principis constitutius de l'ésser, de tot el que hi ha.
• Metafísica: Significa el mateix que ontologia, però aquests principis només són perceptibles per l'enteniment, no pels sentits. Són principis d'ordre metafísic.

Els principis de l'ésser (allò que l'ésser ha de complir per a ser ésser) estan presents en tot tipus d'entitats. La raó és qui els formula. Els principis no són una cosa sensible o física, sinó allò que la raó necessita.

La Substància, Principi Fonamental

La substància no pot faltar a un ens perquè segueixi sent aquest ens. És individual i intransferible. La substància és ésser, de manera principal i fonamental. Aristòtil distingeix tres tipus de substàncies:

• Sensibles corruptibles: Neixen i pereixen per si mateixes.
• Sensibles però incorruptibles: El cel, els astres.
• Suprasensible: És una sola: la substància immòbil, eterna, Déu com a acte pur i motor immòbil.

Les Categories, Maneres de Ser Adherides a la Substància

En tota substància es poden distingir altres principis anomenats categories. Aristòtil enumera:

• Quantitat
• Qualitat
• Relació
• Lloc
• Temps
• Acció
• Passió

Aristòtil denomina les categories “gèneres suprems”. No hi ha substància sense categories, ni categories sense una substància.

La Matèria i la Forma: Hilemorfisme

L'ésser està compost de:

• Matèria: Principi que la raó concep com a substrat per poder afirmar que les coses canvien.
• Forma: Manera concreta i definida de presentar-se la matèria. Si els canvis són accidentals, la nova forma és també accidental.

La distinció de matèria i forma rep el nom d'hilemorfisme.

Els Accidents, l'Acte i la Potència

Els accidents són tot allò que pot estar o no estar sense afectar la substància. Totes les categories tenen atributs que poden canviar sense afectar la substància.

L'acte i la potència són principis de l'ésser que expliquen com les substàncies poden adquirir la perfecció que els falta.

• Acte: Expressa la perfecció d'un ésser en un moment donat (l'actualitat), compliment total de la potència.
• Potència: Designa què pot arribar a ser (les possibilitats), la situació que pot adquirir i que encara no té (possibilitat de transformar-se en alguna cosa).

Aristòtil defineix el pas de la potència a un acte ulterior com a moviment: transformació d'una cosa en una altra que hi és implícita. Hi ha 4 tipus de moviment o canvi:

1. Canvi segons l'essència: Destrucció d'una substància i la generació d'una altra.
2. Canvi quantitatiu: Creixement i disminució.
3. Canvi qualitatiu: Alteració en qualitats.
4. Canvi de lloc: El desplaçament.

Naturalesa, Essència i Substància

• Naturalesa

  Síntesi de tots els principis, significa:

  • El que un ésser és en si mateix i no pot deixar de ser (substància).
  • El principi que provoca que passi d'un estat a un altre (acte/potència).
  • La composició que fa possible el canvi (matèria/forma).
  • Les causes:
    • Eficient: El fuster, qui fabrica l'ens o el provoca.
    • Material: La fusta, aquell element físic del qual està compost l'ens.
    • Formal: La cadira, definició o concreció i limitació de l'ens.
    • Final: Seure, finalitat com a meta o funció per a les quals ha estat creat l'ens.

• Essència

  (Ésser) Contingut de la definició d'un ens o cosa; allò que té en comú amb les altres de la seva espècie i que no pot faltar perquè sigui el que és. Concepte universal que es predica d'un ens individual.

• Substància

  (Ens) Correspon als éssers individuals, és sempre un ésser individual, concret. Expressa els aspectes estructurals de l'ésser. La naturalesa expressa els aspectes estructurals i dinàmics.

L'Ànima com a Principi Vital

La diferència entre els éssers vius i els éssers inerts és que els vius tenen ànima. L'ànima és causa i principi del cos vivent, determina la forma específica d'actualitzar-se la matèria dels éssers vius, duu la matèria corporal a realitzar plenament les potencialitats de l'organisme.

L'Ésser Humà, Compost Hilemòrfic

La facultat racional és la més específica i característica de la persona. Se'n dedueix que:

• L'Ànima és Entelèquia de l'Ésser Humà

  L'ésser humà és un compost hilemòrfic; l'ànima i el cos formen una unitat substancial (no pot existir una part sense l'altra, ni el cos sense ànima).

• Els Apetits Sensitius

  Associades al plaer i al dolor, són les passions, que han de ser sotmeses a la raó. Principals passions: desitjos, còlera, temor... Els apetits i passions no es deriven del cos, sinó del compost hilemòrfic. Aristòtil no distingeix facultats de l'ànima i passions del cos.

Ètica i Moral

• Ètica

  Reflexió sobre les finalitats que ha d'aconseguir l'ésser humà.

• Moral

  Compliment o no d'una norma o d'una llei.

Aristòtil es mou sobretot en el camp de l'ètica. La seva reflexió va dirigida a aconseguir els fins humans.

La Felicitat com a Finalitat de les Accions Humanes

Les nostres accions van encaminades a buscar un bé superior (per exemple: estudiar per a guanyar diners i viure bé). El bé suprem porta a la felicitat. L'objectiu fonamental de l'ètica és fixar en què consisteixen els béns i la felicitat, considerar la seva naturalesa determinada per les seves facultats racionals. La finalitat de l'ésser humà és una activitat de l'ànima segons la raó; la felicitat està en la perfecció de la racionalitat.

La Perfecció Intel·lectual: Virtuts Racionals o Dianoètiques

La virtut és la perfecció de la racionalitat, vol dir pràctica excel·lent de la intel·ligència. La felicitat radica en dur-la al màxim grau de perfecció. La virtut és un hàbit adquirit mitjançant la repetició d'actes. L'excel·lència racional s'adquireix mitjançant la voluntat constant i l'esforç reiterat (es pot conèixer el bé i practicar la virtut).

Aristòtil defineix les virtuts racionals que anomena virtuts dianoètiques (que serveixen de model per a les virtuts ètiques):

• Ciència: Capacitat de demostració mitjançant l'ús del raonament deductiu.
• Saviesa: Capacitat per a comprendre els primers principis de les ciències.
• Art: Capacitat per a produir alguna cosa, dirigida per la raó.
• Prudència: Discerniment dels valors adequats per a deliberar i obrar bé.

Les virtuts racionals marquen l'ideal de la felicitat.

Les Virtuts Morals o Ètiques

Les virtuts intel·lectuals o dianoètiques han de regir i dirigir les virtuts o excel·lències ètiques. La virtut ètica consisteix en la capacitat per a triar la justa mesura entre dos termes, no excedint-se ni per excés ni per defecte. L'àmbit de la vida pràctica està èticament regit per l'àmbit intel·lectual.

Les virtuts ètiques o morals més importants per a Aristòtil són:

• Fortalesa (valentia): Justa mesura entre covardia i temeritat.
• Temperança: Justa mesura entre intemperància i insensibilitat.
• Liberalitat: Justa mesura entre avarícia i malgastador (ser generós).
• Modèstia: Justa mesura entre la timidesa i la grolleria.
• Mansuetud (tranquil·litat): Justa mesura entre irascibilitat i indolència (ser indolent).
• Justícia: Virtut més determinant de la vida ètica, genera l'harmonia de les funcions de l'ésser humà i la seva relació amb els altres. No és solament individual, sinó social i política.

La justícia té una doble direcció:

• Obediència a les lleis: La primera injustícia és no complir la llei.
• Equitat envers els altres: Imposa un tracte igual.

L'Amistat com a Síntesi de Virtuts (Relació Perfecta)

L'amistat és la síntesi pràctica de les virtuts racionals i morals. No hi ha amistat sense virtuts. Per a Aristòtil és una concordança bàsica per damunt de les diferències, fonamentada en relacions de solidaritat i afecte. Es basa en el desinterès i les virtuts. Hi ha moltes espècies d'amistat; en totes, l'afecte i l'ajuda mútua avantatgen les obligacions de la justícia.

Felicitat i Vida Bona

Aristòtil afegeix dues condicions per a la vida bona:

• Combinar els dos tipus de virtuts: Ningú és feliç per complet només mitjançant la pràctica de les virtuts intel·lectuals; la vida bona ha de combinar les dues.
• Disposar de béns: La vida bona requereix el gaudiment de certs béns relacionats amb el cos. Els més importants són la bona salut corporal i la prosperitat en el treball i en els negocis. (Per a arribar a la vida contemplativa s'han de tenir cobertes les necessitats bàsiques).

Convivència Social i Política

La vida associada i comunitària era un sentiment inherent. Aristòtil continua la preocupació del seu mestre pels assumptes de la convivència social i política.

• L'Ésser Humà és un Ésser Sociable per Naturalesa

  Als humans, la pròpia naturalesa els imposa conviure a la ciutat. “Reunir-se per a viure” és un bé en si mateix, respon a una exigència de la naturalesa humana.

• La Sociabilitat es Fonamenta en el Sentit Ètic

  Només l'ésser humà té paraula amb sentit (logos); la resta d'animals únicament té veu (sons). Posar nom a les coses suposa ja valorar-les, implica distingir-les, sospesar-les i jutjar-les. La paraula expressa i comunica el fons ètic de la pròpia naturalesa humana. (No podem ser socials si no som morals, amb normes, o si no tenim llenguatge per a aprendre).

• Fi de la Comunitat Política

  El bé comú ha de buscar-se a partir del respecte al bé individual, perquè els ciutadans visquin millor i arribin a la “vida bona”. Exigeix que s'afavoreixi l'educació per a la vida intel·lectual i la pràctica ètica d'acord amb el sentit comunitari.

• Objectiu de les Lleis: Respecte als Costums

  El bé individual i el bé comú es diferencien específicament, i això justifica el paper de les lleis. Les lleis han de ser garantia del bé comú; la seva funció primera consisteix a mantenir els costums i tradicions. Canviar les lleis amb freqüència significa afeblir la força de l'Estat. La funció de la llei és impedir la transgressió dels costums i no imposar nous preceptes que no es basin en costums (les lleis són la garantia del bon funcionament de la ciutat i s'han de respectar).

• Salvaguardar la Justícia

  La justícia és la virtut principal. L'excel·lència de l'acció política es mesura en dos àmbits:

  • Relacions de l'Estat amb els individus: Justícia distributiva; distribució de béns, de càrregues i obligacions. El seu criteri és la proporcionalitat: el just és la proporció (a cadascú li toca una cosa diferent).
  • Relacions dels ciutadans entre si: Justícia commutativa. L'objectiu és corregir les relacions entre els ciutadans en situacions consentides (laborals), conflictives o injurioses (assassinats). El seu criteri és la igualtat: el just és l'igual (a cadascú el que li correspon, tots igual).

Formes de Govern

Aristòtil considera bon governant aquell que es preocupa del bé de l'Estat i els ciutadans. Ningú està legitimat per a governar si anteposa els interessos particulars al bé comú. Les formes de govern poden ser:

• Monarquia

  Teòricament la millor forma de govern, si el rei ocupés en l'Estat un paper anàleg al del pare en les famílies. El monarca normalment es deixa dominar per les passions. La monarquia degenera en el pitjor dels règims: la tirania.

• Democràcia

  Seguint Plató, “el menys bo dels bons governs i el menys dolent dels pitjors” (governants roïns). Sense educació, la democràcia degenera en l'anarquia i la demagògia. La demagògia és un governant que convenç mitjançant enganys i falses raons.

• Aristocràcia

  Consisteix en la repartició dels honors d'acord amb la virtut. Seria una espècie d'oligarquia democràtica (situació ideal per a Aristòtil, sempre que el governant sigui bo).

La millor forma de govern és la que tingui al capdavant un governant savi, prudent i just (ideal per a Plató també). Aristòtil insisteix: només un règim de govern.