La dona que es pentinava amb una pinta de marfil

10. L'artista barroc es mou en una pura dualitat: vida/mort, esperit/carn, eternitat/fugacitat, bellesa/lletjor. Els temes afavoreixen una estètica rica en recursos com el contrast, l'antítesi o la paradoxa. És a dir, tots aquells recursos que mostren la dualitat i l'oposició.

11. El poema que comentem presenta un tema recorrent en la lírica barroca: la descripció de la bellesa d'una dona que es pentina. Tanmateix, s'hi detecta una certa originalitat en el tractament: la dona no és una bellesa rossa ni l'envolta la bellesa natural ( locus amoenus). Els cabells negres i el terrat són dos aspectes que el poeta vol destacar des del mateix títol del poema.

12. Forma : Es tracta d'un sonet clàssic, la forma estròfica predilecta de la poesia barroca i renaixentista (versos decasíl·labs, rima ABBA, ABBA, CDE, CDE) Estructura : 1r quartet 2n quartet 1r tercet 2n tercet Exposició: descripció Sensacions i conclusió

13. 1a estrofa: Destaca l'ús de l' hipèrbaton que focalitza determinats elements de la imatge de la dama abans de presentar-la: la pinta, els cabells, el terrat són presentats abans que la dona, la bella Flora. Comencem a detectar el joc cromàtic del poema: marfil ------ blanc cabells d'atzabeja ------- negre

14. La metàfora dels cabells d'atzabeja reforça la idea que ja és presentada al títol del poema, la dama té els cabells negres per oposició al tòpic de la dona rossa: “ sos cabells de finíssima atzabeja, a qui los d'or més fi tenen enveja” v.2 i 3 És evident l' antítesi amb efecte de clarobscur.

15. 2a estrofa: Continua el contrast de colors amb eficàcia estètica: la metàfora de “la pura neu” del coll, la blancor que sorgeix “ab son contrari”, és a dir, el cabell negre. I la blancor de la mà que es lliga a la blanca pinta de marfil. Aquí acaba la descripció objectiva de la dama que ha captivat el poeta.

16. 3a estrofa : El pronom “Jo” enuncia l'aparició del jo poètic que contempla i a partir d'aquí totes les sensacions: “atònit” per aquest dolç combat de colors.

17. 4a estrofa: Arribem a la conclusió del poema: “el cor enamorat” s'altera. La metonímia i la personificació juguen el seu paper simbòlic de l'enamorament i de la passió que ha despertat el gest de la dama en el poeta.

18. El poema reflecteix clarament aspectes essencials de l'estètica barroca: el joc lingüístic l'expressivitat el contrast l'antítesi la contemplació de la bellesa com a pura evasió.

19. Podem concloure que ,a partir d'un tòpic habitual en la poesia de l'època ( descriptio puellae), l'autor basteix un poema representatiu d'una època i un estil amb uns trets que el fan original: la lluita de colors (blanc-negre, clarobscur) acaba esdevenint metàfora de la passió.