Jacint Verdaguer: Anàlisi de l'Epíleg 'Els Dos Campanars'

Jacint Verdaguer: Canigó i l'Epíleg "Els Dos Campanars"

Contextualització de l'Obra

"Els Dos Campanars" és l'epíleg, el text que es posa al final d'una obra, del poema Canigó de Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902). Aquest poema, el més llarg de l'autor, fou publicat com a epíleg de la segona edició de Canigó (1901), tot i que Verdaguer l'havia exclòs de la primera edició del 1886. De fet, "Els Dos Campanars" va ser l'origen dels deu cants de Canigó. El primer esbós està datat a Santa Perpètua de Mogoda el 24 de setembre de 1880, després d'una estada al Vallespir.

Anàlisi del Contingut

En aquest poema, Verdaguer interpel·la els campanars dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, lligats històricament al naixement de Catalunya, per tal que li expliquin com és que l'oblit i la ruïna dominen les arrels fundacionals. El poeta fa dialogar els dos campanars. El de Cuixà adopta una veu reflectivament esperançada, mentre que el de Sant Martí manifesta totes les desgràcies i desolacions que han viscut i les que els esperen. Finalment, el poeta narrador conclou amb una proclama a favor de la preservació del Canigó com a símbol patriòtic.

Gràcies a aquest poema, Verdaguer, juntament amb altres idealistes com el bisbe de Perpinyà, Juli Carselada, va aconseguir que s'iniciessin obres de restauració en ambdues abadies. A Sant Martí, s'hi van celebrar els Jocs Florals del 1902.

Valor Simbòlic i Èpic

Aquesta obra té un valor simbòlic important i és una gran obra èpica. El Canigó, un dels cims més alts dels Pirineus, representa simbòlicament el lloc on va néixer Catalunya i té un valor sagrat. L'epíleg se centra en el diàleg entre els dos campanars, expressant el futur que el poeta desitja per a Catalunya.

Podem trobar la metàfora dels campanars com a sentinelles, com a soldats. A l'estrofa vuitena, hi ha el diàleg entre els dos campanars. Recorden el que havien estat i el que són ara. Al vers 81, s'expressa la idea que "caurem tots dos a terra", que no quedarà res, ni rastre dels monestirs ni dels campanars. No obstant això, a les tres últimes estrofes, el to es torna més optimista. Parlen i diuen que, potser sí que cauran, però que quedarà dret els Pirineus i el Canigó, el punt més alt.

Estructura Formal

El poema està escrit en 21 estrofes de versos decasíl·labs, amb rima segons l'esquema 10A/10B/10A/10A/10B.

Divisió del Poema

Podem dividir l'epíleg en tres parts:

• Primera Part (estrofes 1-7, versos 1-35): Introducció i presentació dels Pirineus, lloc on s'ambientarà el poema. Part introductòria amb interrogacions retòriques.
• Segona Part (versos 36-90): Diàleg entre els dos campanars, el de Cuixà i el del Canigó.
• Tercera Part (versos 91-105): Desenllaç del poema.