El Renaixement, Barroc i Neoclassicisme: Evolució de la Literatura Catalana

El Renaixement: es fomenta en l'humanisme. L'humanisme és el corrent erudit i filosòfic del Renaixement. El Renaixement, en aquest sentit, fa el paper d'alliberador de l'ésser humà. El problema sembla iniciar-se en la dinastia dels Trastàmara el 1412. Hi ha una pèrdua de consciència lingüística, tot i que el català continua sent la llengua oficial als inicis del segle XVIII. A més, hi afegim la unitat dinàstica entre Castella i Aragó a través del matrimoni dels Reis Catòlics, amb una política castellanocèntrica. Hi ha una decadència, una època de col·lapse de la qualitat de la producció literària en llengua catalana, i hi ha manca d'un català literari modern. Es comença a parlar de llengua llemosina en lloc de la catalana, per referir-se a la de l'edat mitjana. D'aquí surt una literatura popular i tradicional. Els problemes seriosos entre el nivell popular oral i el nivell culte escrit comencen amb força la literatura castellana dels siglos de oro.

Barroc: entrem en un període pessimista. És una estètica que tradueix una crisi de valors que veiem reflectida en tot el món espiritual, polític i social del segle XVIII. La decepció és gran i la necessitat d'evadir-se de la realitat és urgent. El Barroc dóna resposta artística a aquestes necessitats de l'entorn. A les terres catalanes no és una època fàcil; dues guerres, Segadors i Successió, deixen el país en una situació d'inferioritat dins de la monarquia espanyola. Característiques: pel que fa a les formes literàries i estètiques, accentua el mecanisme del contrast, de l'antítesi i de la paradoxa. Els artistes són capaços d'il·luminar la bellesa d'una dona, d'enlairar-nos espiritualment en la contemplació i de recrear-nos en la pura materialitat, en els aspectes més lleigs, més miserables o vulgars de la naturalesa humana.
El tema de la mort sovinteja en les obres barroques, des de la visió terrorífica i pintoresca fins a una perspectiva més trascendental i espiritualista.

Neoclassicisme: neix a França al segle XVII i comporta el retorn a les normes clàssiques. La literatura tornarà a tenir una funció alliçonadora exemplar (acció, lloc, temps), les tres unitats de la tragèdia. Joan Ramis: és un escriptor i erudit de Menorca que destaca en el terreny de la tragèdia neoclassica.
Joan Salvat (Papasseit): (1894-1924) neix en una família humil, proletària. El seu pare mor aviat en un accident laboral, i la seva formació queda en mans d'una institució per a orfes. Ha hagut d'aprendre un ofici i posar-se a treballar. Són alguns dels seus poemes més intensos que parlen de l'amor i del treball, de la vida real de la gent humil i de l'orgull de dir-ho amb veu alta. Papasseit ha viscut la injustícia social, que és una realitat que no es pot amagar. Per alguns dels seus articles de la premsa és empresonat.
Josep Carner: (1884-1970) a partir de l'any 1906 fins al 1920 és una aportació molt important al moviment noucentista. La contribució de la poesia a la possible materialització d'una Catalunya ideal és bàsica; ha de treballar intensament per la dignificació de la llengua catalana. La concepció artística de Josep Carner és la creació d'un llenguatge noble, refinat, cada vegada més irònic, que busca la precisió i l'exactitud. "Els fruits saborosos". Amb el seu llibre "El cor quiet" es produeix un canvi important en la poesia carneriana; el poeta ha madurat, ha vist com el món endreçat i polid de la Catalunya ideal és de difícil realització en una societat plena de tensions. A causa de la Guerra Civil té un exili forçós i mor, per tant, fora de Catalunya.