Figures Clau de la Renaixença Catalana: Verdaguer, Oller i Guimerà

Jacint Verdaguer: Poeta Clau de la Renaixença

Neix l'any 1845 al poble de Folgueroles (Plana de Vic). Se situa ja en les èpoques juvenils com a aprenent de poeta, en un terreny pròxim al Romanticisme i la Renaixença. Immers en un món rural idíl·lic, connecta amb l'esperit de la Renaixença i la voluntat de conservar la catalanitat.

Va rebre una educació eclesiàstica al seminari de Vic, però la seva tirada per la literatura el porta a buscar els mestres que el podien orientar. Hi veuen tota la riquesa lingüística que s'havia conservat en els pobles del país i, alhora, constaten com ha fet seva la tradició popular. Amb aquestes qualitats provinents de la llengua i de la literatura orals, Verdaguer aconsegueix superar els marges de la poesia popular, tot aprofitant els models literaris cultes que havia après en els seus anys d'estudiant al seminari. És aquest conjunt d'aspectes el que fa decisiva l'obra de Verdaguer dins del panorama de la Renaixença.

Narcís Oller: Realisme i Naturalisme Català

(1846-1930) ha de lluitar contra la tendència romàntica, que el desvia sovint de l'objectivitat narrativa i el porta cap a terrenys que entren de ple en el sentimentalisme i el moralisme. La situació de l'escriptor català i el poc públic amb què compta no permeten fer el pas cap a la professionalització.

Tot i aquesta impossibilitat de viure de la seva obra literària, no es pot oblidar que des de la primera novel·la publicada —La Papallona— aconsegueix un ressò important i que té al seu costat dues de les personalitats més brillants de la literatura del moment: els crítics Josep Yxart i Joan Sardà.

Àngel Guimerà: Del Romanticisme al Teatre Modern

(1845-1924) neix per a la literatura de la Renaixença com a poeta. És un poeta amb un món personal, que insisteix en temàtiques i en personatges que es relacionen amb les seves pròpies experiències. Neix a Santa Cruz de Tenerife, perquè el pare, d'origen català, s'hi ha instal·lat per tal de regentar-hi un comerç.

Als nou anys torna amb la seva família a Catalunya, un país del qual ni tan sols coneix la llengua. Però, juntament amb els versos adolescents que reflecteixen la nostàlgia de la terra canària, comença a escriure en català i a identificar-se amb la realitat actual i amb el passat de Catalunya. Alguns dels seus primers poemes tenen fins i tot intenció patriòtica catalanista. En el fons, Guimerà guarda en la seva intimitat els conflictes del procés d'adaptació al país acceptat i sap expressar-los en les seves obres poètiques i teatrals. Així s'explica la preferència pels personatges marginats o per aquells que viuen el problema del mestissatge. La seva poesia és molt argumental i narrativa, sap expressar els seus sentiments més íntims i una actitud idealista i humanista.