Immobilistes i oberturistes

ELs inicis de la transició

1.1 Immobilistes, reformistes i rupturistes

Les 3 alternatives que es van presentar després de la mort de Francisco Franco (1975)
van ser els següents: Els immobilistes que defensaven la continuïtat del franquisme, els reformistes que defensaven una reforma promoguda des de les mateixes institucions que havia de culminar a una lenta i limitada democratitzacío del règim i l'oposició franquista, que defensava la ruptura amb la dictadura i la constitució d'un nou sistema polític liderat per les forces democràtiques.

En el 22 de Novembre del 1975
Joan carles de Borbó va ser proclamat rei segons la llei de successió. El nou monarca va deixar que sigués sent cap del govern Carlos Arias Navarro que va incormporar al seu gabinet a reformistes com Manuel Fraga Iribarne i José María Areilza
.

Se n'esperava l'acceleració de les reformes que havien de conduir a la democratització progressiva del sistema polític espanyol. Però quan va presentar el seu programa de govern a les corts, es va veure clarament que apostava pel continuïsme franquista y el tenia un plantejament reformista insuficient. La seva proposta no anava més enllà del vell "espíritu del 12 de Febrero" y es limitava a formular Lleis extremament restrictives sobre el dret de reuníó i associació que no preveien l'existència de partits polítics.

Pel que fa a les mobilitzacions populars en l'àmibt espanyol la platajunta es va unir amb l'anomenada Coordinación Democrática y a Catalunya a part de l'Assamblea de Catalunya, a finals del 1975 es va crear el Consell de Forces Polítiques de Catalunya que integrava 11 partits de dretes, centre i esquerres.

Les forces antifranquistes van duur a terme un seguit de mobilitzacions populars on reclamaven les llibertats democràtiques, l'amnistia per als presos polítics i els Estatus d'autonomia
.
Les mobilitzacions de l'hivern (1975-1976)
va tenir gran magnitud a Catalunya i en el País Basc.  (A Catalunya entre l'1 i 8 de febrer 1976 van haver les manifestacions de Barcelona y també van haver vagues generals en Sabadell i Baix Llobregat. En el País Basc en el març del
1976 va haver greus esdeveniments en la vaga general de Vitòria) A Madrid diversos sectors com del metall i de la construcció van estar de vaga durant setmanes. El govern i les empreses responen a tot això amb gran contundència repressiva amb detencions, acomiadament. Etc.

Per altra banda, els reformistes es van esforçar per desplaçar el govern dels immobilistes per por de que la incapacitat del grovern d'Arias Navarro pogués desprestigiar la monarqui i beneficiar l'oposició.

El seu projecte de canvi era arribar a un pacte amb l'oposició per duur a terme una reforma progressiva del sistema polític a partir de l'evolució de les lleis i de les institucions polítiques
.

El rei Joan Carles I els seus col·laboradors van forçar la dimisió d'Arias Navarro el 30 de juny del 1976.
Van imposar a Adolfo Suárez com a cap de govern i aquest va acceptar conduir les reformes. Suárez va iniciar contactes amb les forces democràtiques, va promulgar un indult per a una part dels presos polítics i va proposar una Llei de reforma política (LRP), que reconeixia els drets fonamentals de les persones, conferia la protestat legislativa a la representació popular i preveia un sistema electora democràtic.

Aquesta llei va ser aprovada per les cort amb escassa oposició i el 15 de Desembre del 1976 la llei va ser sotmesa a referèndum on va ser aprovada pel 81% dels votants.