La Crisi de 1917: L'Inici de la Fi de la Restauració

La descomposició del sistema de la Restauració (1917-1923)

Entre el 1918 i el 1923, la incapacitat dels governs per reformar el sistema polític, els grans conflictes socials i les tensions polítiques van portar el règim de la Restauració a la seva crisi definitiva.

La crisi política

El 1916, el govern era liberal i estava presidit per Romanones, que, a causa de les acusacions de corrupció política, va decidir clausurar les Corts. El 1917, el conservador Dato va tornar a ser cap del govern. Catalanistes, republicans i altres forces polítiques van reclamar la reobertura de la cambra. El govern s'hi va negar, va declarar l'estat d'excepció i va augmentar la censura de premsa.

La Lliga Regionalista va celebrar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris (5 de juliol de 1917), que va exigir un govern provisional que convoqués unes Corts per reformar el sistema polític.

Malgrat celebrar dues reunions, el moviment parlamentari va desaparèixer sense aconseguir la reforma constitucional. Les causes van ser que ni les forces monàrquiques ni les juntes de defensa li van donar suport.

La vaga general revolucionària

El 1916 hi va haver un moviment vaguístic important. Els sindicats (CNT i UGT) van acordar un manifest conjunt perquè el govern intervingués en la pujada dels preus. Arran d'un conflicte ferroviari a València, la UGT va convocar la vaga general. Els objectius eren la fi de la monarquia, la formació d'un govern provisional que convoqués Corts constituents i el pas a un sistema republicà.

La vaga va tenir una incidència molt desigual:

• Va tenir una incidència important a Madrid, Barcelona, el País Basc i Astúries, on es va paralitzar la vida ciutadana.
• El govern va declarar la llei marcial, la qual cosa va provocar un balanç de 70 morts, 200 ferits i 2.000 detinguts.

La fi del sistema del torn pacífic

Per resoldre la crisi del 1917 es va formar un govern de concentració amb la participació de conservadors, liberals i els catalanistes de la Lliga Regionalista. Aquests últims creien que la seva participació en el govern de Madrid ajudaria a renovar la política espanyola i facilitaria la consecució de l'autonomia catalana. Així s'esperava tenir capacitat per fer front a les reivindicacions obreres, republicanes i nacionalistes.

Però les diferències entre els coalitzats van impossibilitar el consens per a un programa de reformes, contenir la inflació i restablir l'ordre social. El 1918, després del fracàs del govern d'unitat, es va tornar al torn dinàstic. Ara bé, la descomposició que en aquest moment afectava els partits dinàstics, sense uns líders clars i fragmentats en diverses faccions, va dificultar la formació de majories parlamentàries clares que donessin estabilitat als governs i al sistema polític.