Identitat, consciència i sentit de la vida: una visió filosòfica

1. Qui sóc jo?

Mestre Eckhart (1260–1328), filòsof i místic alemany.

Sóc un home com també ho són els altres homes. Sento, bec i menjo com ho fan els altres animals, però el que sóc jo és únic. Què és el que fa que jo sigui jo?

1.1 La construcció social de la identitat personal

• Una gran part del que som i pensem com a individus depèn dels altres, del fet de viure en societat.
• Cadascú va construint a poc a poc la seva identitat personal gràcies a les constants interaccions amb els altres. La identitat personal és el conjunt de tot allò que l’individu sap, sent i creu d’ell mateix.
• La construcció social de la identitat personal es fa a partir d’un procés de socialització:

Durant tota la vida; especialment intensa en els primers anys. Aprendre i interioritzar pautes de comportament, creences i valors de la seva cultura va donant forma a la seva manera de ser: ens anem integrant a la societat.

En aquest procés tenen molta importància els agents de socialització: família, escola, grup d’iguals, mitjans de comunicació, xarxes socials...

Dins de cada grup, l’individu juga un paper o rol: el que s’espera d’ell en cada situació. L’individu ocupa un cert estatus, categoria o posició social, que sovint té relació amb l’activitat laboral.

Els éssers humans solem ser la suma de diversos rols i estatus. Aquest procés d’incorporació a la societat té lloc a través del llenguatge: gràcies al llenguatge formem la nostra manera de pensar i d’actuar.

Depenent de la societat a la qual pertanyis, tindràs una visió del món o una altra: acceptaràs o no unes creences, uns símbols i unes ideologies; heretaràs estereotips i prejudicis.

Per exemple: quin paper han de jugar en la societat les dones, els immigrants o els diners?

Quan anem madurant, ens anem distanciant d’alguns d’aquests estereotips i prejudicis.

En la formació de la identitat personal hi ha també un esforç d’individuació paral·lel al de socialització: aspirem a ser com els altres per integrar-nos-hi, però volem sentir-nos diferents, únics. Aquesta aparent paradoxa es veu molt clara en l’actitud de l’adolescent.

1.2 Coneix-te a tu mateix

Expressió que es trobava al temple grec d’Apol·lo a Delfos (s. VII aC): γνωθι σεαυτόν (gnóthi seautón) en grec o nosce te ipsum en llatí.

• Quin és el meu jo més personal?
• Què és el que em fa diferent?

Ja al segle V aC, Sòcrates considerava que era una qüestió a la qual hem de donar la màxima importància: una vida sense reflexió no val la pena de ser viscuda. Només experimentant el nostre interior sabem qui som i com volem viure.

2

La psicologia també insisteix en la necessitat d’autoconeixement. Hi ha moltes maneres de fer-ho; una de les més importants és la psicoanàlisi.

La psicoanàlisi és una creació de Sigmund Freud (1856–1939), metge, psicòleg i savi vienès. Segons aquesta teoria, tots tenim una part oculta i desconeguda dins de la nostra ment: l’inconscient mana la nostra manera de ser i actuar.

Conèixer-nos no és gens fàcil. Creiem que sabem com som (conscient, allò que sabem de nosaltres), però hi ha una part de la nostra personalitat que reprimim: records, desitjos, impulsos... No som conscients que els reprimim: queden amagats a l’inconscient.

L’inconscient es manifesta sovint a partir de "disfresses" per tal de fugir de la repressió i de l’autocensura, en forma de somnis, errors involuntaris, lapsus linguae... La tasca del terapeuta és interpretar totes aquestes manifestacions per trobar allò que s’està reprimint.

La psicoanàlisi ajuda el pacient a donar sentit a allò que li passa; és alhora una teràpia i una teoria sobre la ment humana.

1.3 La personalitat

La personalitat és el conjunt de característiques que conformen la manera de ser d’un individu: és específica i única.

Cal distingir entre temperament (trets psíquics innats, presents a l’ADN i heretats dels pares, per exemple: timidesa, irritabilitat) i caràcter (part adquirida, apresa, allò que som a partir de les experiències que tenim al llarg de la vida).

La personalitat és una barreja de genètica i aprenentatge, de biologia i ambient. No hi ha dues persones iguals; ni tan sols els bessons monozigòtics: mateix ADN però experiències i vides diferents.

1.4 Entre el passat i el futur

• Per saber qui som hem de fer introspecció: mirar cap dins nostre.
• Ho podem fer gràcies a la memòria, la capacitat de retenir i recuperar allò que ja hem viscut: el nostre passat.

Cada matí ens reconeixem: recordem qui som. La memòria dóna cohesió a la nostra vida psíquica. La pèrdua de la memòria, l’amnèsia, si és greu, pot comportar la pèrdua de la nostra identitat.

També hem de preveure, amb la imaginació, el que serem o volem ser en el futur. Tots ens projectem en el futur constantment i imaginem diferents possibilitats: triem.

La qüestió més difícil és: què és el que fa que jo sigui ara i aquí? Què hi ha de cadascú de nosaltres en el present? El present és fugisser, no dura; realment no existeix.

Michel de Montaigne (1533–1592), pensador renaixentista francès, diu: «Qui s’observi bé no es trobarà dues vegades en el mateix estat». No sempre pensem igual, ni ens sentim igual, ni actuem igual: hi ha molts "jo" diversos coexistint, plens de contradiccions.

Però tenim consciència que hi ha alguna cosa que roman i que ens fa ser nosaltres mateixos: en la nostra ment, en els nostres pensaments i emocions. Què és?

Ken Wilber (1949), filòsof nord-americà, proposa que és el testimoni: allò que roman més enllà de tot, el que hi ha fora i dins de nosaltres. S’hi arriba, segons ell, després d’un llarg procés meditatiu.

3

1.5 Pensament i emocions

Durant molt de temps hem cregut que l’ésser humà era només racional. Descartes es pregunta: què sóc? Una cosa que pensa (res cogitans). Abans d’arribar a aquesta resposta no va voler acceptar cap idea com a vertadera si no era absolutament indubtable.

Arriba al «cogito, ergo sum» (penso, doncs sóc): encara que els sentits ens enganyin, encara que estiguem confosos a l’hora de distingir el somni de la vigília, no dubto que dubto; això és segur. En tant que dubto, penso, i si penso hi ha alguna cosa que està pensant.

Sòcrates ja havia donat la màxima importància al pensament. Plató dividia l’ànima en tres parts: la part racional ha de governar sobre les altres dues, la dels sentiments (irascible) i la de les passions (concupiscible).

Tots aquests autors defensen que el nostre "jo" més autèntic es troba en el pensament racional: el més savi és deixar que la raó i la reflexió guiïn les nostres vides. Però el meu jo no només té idees o pensaments: també hi ha emocions, estats afectius, sentiments, pors i impulsos.

Què és millor: viure d’una manera racional i equilibrada fent cas únicament al pensament, o deixar-se portar pels desitjos i les emocions? Quan soc més jo: quan segueixo el "cap", la raó, o quan segueixo el "cor", els sentiments?

Segurament es tracta de potenciar l’equilibri entre els dos components. Friedrich Nietzsche s’inspira en la mitologia grega per parlar-ne: l’apol·lini (allò racional, equilibrat, lògic i moderat, simbolitzat en el déu grec Apol·lo) i el dionisíac (allò instintiu, irracional, l’emoció, la disbauxa i l’exageració, el déu Dionís). Els antics grecs integraven els dos principis.

No obstant això, Sòcrates, Plató i el judeocristianisme en la cultura occidental van imposar el domini de la raó i el menyspreu a tot allò que fos irracional.

Per tenir una vida plena hauríem de recuperar també el costat dionisíac de l’existència.

Al llarg del segle XX es va anar potenciant el paper de les emocions. Des de la psicologia es va desenvolupar la teoria de la intel·ligència emocional, que destaca la força dels sentiments i de les habilitats afectives.

Daniel Goleman (1946) assenyala que la motivació, l’empatia i la bona gestió de les emocions tenen un paper decisiu en la persona que podem arribar a ser: són importants per arribar a ser una persona equilibrada i per resoldre els problemes de la vida. Podem ser més intel·ligents tant acadèmicament com en les relacions personals si sabem gestionar les nostres emocions. Marta Nussbaum (1947) defensa la necessitat d’una educació emocional.

No hi ha una lluita inevitable entre la part racional i la emocional: les emocions són sovint involuntàries i incomprensibles, però serveixen per saber què és valuós per a nosaltres. Ens ajuden a saber què ens convé per tenir una vida plena i avaluar la importància de les coses i les persones de manera directa, sovint més ràpida que el raonament.

Les emocions contribueixen a formar la nostra personalitat i permeten el nostre creixement personal. Moltes capacitats humanes fonamentals per tenir una vida digna —salut, llibertat, relacions humanes— són fruit d’allò que emocionalment sentim com a necessari i fonamental.

4

2. La mort i el sentit de la vida

2.1 La consciència de la mort

Enmig de tots els dubtes que tenim al llarg de la vida, no és fàcil saber com som realment. Hi ha, però, una cosa que sí sabem: algun dia morirem; ho compartim amb la resta d’éssers vius. La nostra mort és personal i intransferible: no la compartim amb ningú.

Quan pensem en la mort tendim a pensar en la mort dels altres. Si moren persones properes, apareix el dolor, la ràbia, la incomprensió, l’enyor.

Però la nostra pròpia mort, com ens fa sentir? La consciència de la nostra finitud provoca angoixa: és un fet enigmàtic i irreversible.

Epicur (341–207 aC) proposa un remei a aquesta angoixa dins del seu tetrapharmakon (els quatre remeis): cal portar una vida feliç amb plaers senzills i evitar preocupacions inútils; hem d’aconseguir l’ataràxia, la tranquil·litat de l’esperit.

Segons Epicur, tetrapharmakon: no cal tenir por a la mort; quan som vius ella no existeix i, quan arriba, nosaltres ja no hi som. La mort i nosaltres no ens trobarem mai: és absurd tenir por d’una cosa que no experimentarem.

També diu que no cal tenir por al destí: no existeix un destí predeterminat; la nostra vida la construïm nosaltres. No cal tenir por als déus: és molt dubtós que existeixin i, si existeixen, no es preocupen dels afers humans. No cal tenir por a patir mals: els mals molt dolorosos duren poc temps i els mals que duren molt de temps són sovint més fàcils de suportar.

Hi ha altres autors que consideren que el que sentim després de morir és el mateix que vam sentir abans de néixer: res. I hi ha altres autors que no suporten la idea de morir: Miguel de Unamuno (1864–1936), filòsof basc, desenvolupa el sentiment tràgic de la vida: té "set d’eternitat" i no vol morir-se del tot, tot i saber que és inevitable. Això és tràgic.

La consciència de la mort pot fer-nos valorar més la vida. La vida és el més important que tenim: vitalisme. Això pot fer-nos agafar més ganes d’aprofitar-la.

També pot néixer la creença que la vida no s’acaba amb la mort del cos i que hi ha algun tipus de futur o existència després de la mort: creença en la transcendència, molt present en les religions.

2.2 El sentit de la pròpia existència

La pregunta sobre el sentit de la vida es pot formular de moltes maneres: per què estem vius? Què significa néixer per després morir? Quina és la finalitat de la meva vida? La filosofia proposa diverses respostes: val la pena viure-la? Quin valor té? La vida té sentit si formem part d’una cosa més gran?

Plató dona a la vida un sentit absolut independent de l’individu: la vida humana té sentit si intenta assolir l’ideal; per ell estem equivocats respecte al que és important a la vida. L’important és buscar el bé, ser justos; això és el sentit absolut. Els aspectes materials i superficials del dia a dia no fan feliç: són només aparences, no són duradors ni l’autèntica realitat.

Segons Plató, vivim en una doble realitat: el món sensible (el de les coses, la matèria, tot allò que no dura eternament) i el món intel·ligible (el de les idees, de les essències), que és l’autèntic, una realitat vertadera i eterna. L’ésser humà té un cos que pertany al món sensible i una ànima que prové del món intel·ligible.

Altres autors defensen que la vida no té un sentit que ens vingui donat: cada persona decideix el sentit que li dóna. Sartre: l’existència de cadascú és el resultat de les seves accions (existencialisme); les decisions que prenem donen valor a la nostra vida.

Altres afirmen que la vida no té sentit i que és absurd buscar-ne un: Albert Camus (1913–1960) sosté que és inútil el desig i la necessitat de trobar un sentit a l’existència; hi ha una separació, un abisme entre la irracionalitat del món i el desig desenfrenat de claredat.

3. El món i la divinitat

3.1 El meu lloc al món

En filosofia, quan parlem del món ens referim a l’Univers: la totalitat de tot el que existeix. Quan ens preguntem per l’Univers fem una de les preguntes més antigues.

Els antics grecs es preguntaven per l’"arkhé": l’origen, l’explicació del món. Les preguntes es van ampliar a tota la realitat metafísica. L’Univers és complex: és un conjunt ordenat, un "kosmos", com defensaven els grecs? És el nom que donem a tot el que hi ha sense cap altre ordre que el que nosaltres hi volem veure?

Quin és el nostre lloc en el món? És etern, com creien els grecs? Té un principi i un final, com defensen les grans religions monoteistes? És certa la teoria del Big Bang? Té límits o és infinit? La ciència ha intentat respondre moltes d’aquestes qüestions: són preguntes cosmològiques, moltes sense resposta definitiva.

Big Bang: l’Univers va sorgir fa uns 13.700 milions d’anys després d’una gran expansió. Què va «explotar»? Tota la matèria de l’Univers actual concentrada en un punt minúscul; on va «explotar» si no hi havia espai? L’espai comença precisament amb l’expansió. Per què en aquell moment? No ho sabem del cert, però perquè es donaven les condicions adequades. Fins quan s’expandirà? Tampoc ho sabem del cert.

Alguns científics postulen la possibilitat d’un cicle de Big Bang i Big Crunch. Al capdavall, tot es redueix a una sola pregunta: per què hi ha alguna cosa si podria no haver-hi res? És la gran pregunta de la metafísica.

3.2 Déu com a problema filosòfic

La religió és un fet cultural universal present en totes les societats. Neix de la necessitat de donar resposta a preocupacions com la mort o el sentit de la vida: és un sistema simbòlic de creences, mites i rituals vinculat a la transcendència, al sagrat i al misteri. Es basa sovint en la fe i no en la raó, i quasi sempre està lligada a alguna divinitat.

La filosofia s’ha interessat pel concepte i l’existència de Déu i hi trobem visions diferents. Entén la divinitat com l’ésser suprem, diferent del món i creador del món, no lligada a cap religió en concret. Utilitza el concepte d’Absolut per referir-se a la divinitat.

Un dels arguments més coneguts a favor de l’existència de Déu és l’argument de la contingència, proposat per Aristòtil i reformulat pel filòsof alemany Gottfried Leibniz (1646–1716).

• Tots els éssers naturals són contingents (podríem existir o no).
• L’existència dels éssers contingents sembla dependre de l’existència prèvia d’algú que ens la doni (en el nostre cas, els pares).
• Però els nostres pares també són contingents: la seva existència depèn de la dels seus pares.

Arribats a aquest punt, hi ha dues sortides: una cadena infinita d’éssers contingents —cosa que no té gaire sentit—, o bé postular un ésser no contingente, és a dir, necessari, com a inici. Aquest ésser necessari no necessita cap altre ésser previ per existir i seria el que provoca l’existència de la resta: aquest ésser necessari és Déu o l’Absolut.

A partir del segle XVIII, amb la Il·lustració, l’agnosticisme va agafant força. Hume i Kant sostenen que sobre Déu només podem tenir creences, no un coneixement segur: com que Déu és transcendent (fora del món), no el podem experimentar; no podem afirmar ni negar la seva existència amb seguretat.

Al segle XIX, els anomenats "filòsofs de la sospita" (Marx, Nietzsche i Freud) denuncien que Déu és un engany: tots tres comparteixen l’ateisme i la desconfiança respecte la civilització occidental.

Karl Marx (1818–1883), pare del comunisme, creu que la religió és "l’opi del poble": un instrument de poder per perpetuar l’explotació dels treballadors.

Friedrich Nietzsche (1844–1900) defensa la «mort de Déu»: no hi ha cap Déu que ens hagi creat i que hàgim de venerar; no hem de continuar seguint la moral del cristianisme, que és una moral d’esclaus i ens fa renunciar al que té de bo la vida amb la promesa falsa d’una vida plena en un altre món. Si desapareix la creença en Déu, podria aparèixer el superhome.

Sigmund Freud (1856–1939) afirma que Déu és una il·lusió fruit de la immaduresa psicològica humana: l’ésser humà té la necessitat de sentir-se protegit com quan era infant i s’inventa un gran Pare (Déu) amb el qual estableix una relació neuròtica, plena de pors i inseguretats. Es comporta així com un nen petit i no com un adult madur i equilibrat.