L'ètica de Kant: Deontologia, Raó i Universalitat
Enviado por Comunidad Xuletas y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,54 KB
L'ètica de Kant: Deontologia i moralitat
En les obres de Kant, es planteja l'existència d'una ètica específica. La crítica de Kant es dirigeix a les anomenades ètiques materials, aquelles on els principis d'acció són empírics, basats en l'experiència. Aquestes ens indiquen com assolir la felicitat segons el que altres han experimentat i ens poden transmetre.
Ètiques heterònomes vs. ètica deontològica
Aquestes són ètiques heterònomes perquè ens dicten com actuar: no és la raó qui decideix per si mateixa, sinó que altres ho fan per ella, guiant la nostra voluntat cap a un fi moral. En canvi, per a Kant, l'ètica és deontològica, on el que té importància és la forma.
- La raó ens guia en el procediment.
- Es crea una universalització de les màximes.
- S'arriba als imperatius categòrics.
- La bona voluntat s'aplica en la legislació formal.
El deure i la bona voluntat
La bona voluntat es dona quan actuem pel deure i només pel deure. Si no actuéssim així, cauríem en morals anteriors, com els imperatius hipotètics. En el passat, la dialèctica socràtica ja era un inici de moral deontològica, on s'impedia realitzar el bé si no es coneixia mitjançant l'aplicació de la raó.
Els postulats de la raó pràctica
La universalització de les decisions ètiques és possible gràcies a la raó i als seus postulats:
- Llibertat: Sense ella no hi ha voluntat bona.
- Immortalitat: Necessària per assolir la perfecció infinita.
- Déu: Garantia de la immortalitat i de la felicitat unida a la llei moral.
Crítica a la universalització kantiana
En conclusió, la doctrina ètica de Kant defensa la universalitat de la moral, però aquesta idea és qüestionable. Kant pren la raó com una cosa uniforme, apartada d'emocions i vivències personals. Com deia Nietzsche, la raó és individual; definir-la com un concepte únic no és possible.
La raó és, en realitat, la capacitat d'individuació. L'alteritat ens permet reconèixer la nostra pròpia identitat en diferenciar-nos dels altres. Pensar que tothom és igual, o universalitzar el pensament, seria caure en una perillosa homogeneïtzació, un pensament unidimensional com criticava Herbert Marcuse. Si la universalització fos possible, potser ni tan sols la desitjaríem.