Guia de les Escoles Filosòfiques del Període Hel·lenístic

L'hel·lenisme

És el llarg període que comença amb la desfeta de l'imperi persa, quan Alexandre el Gran, que ja dominava tot el món grec, es proclama sobirà de l'imperi persa. Les idees característiques del període hel·lenístic continuen vigents després de la desaparició dels estats de cultura grega, sotmesos a l'Imperi Romà des de mitjan segle II dC.

Context històric

L'inici del període hel·lenístic, cap al final del segle IV aC, està determinat per un canvi radical en les condicions polítiques a Grècia. L'imperi d'Alexandre suposarà la desaparició de les ciutats estat autosuficients en el món hel·lènic, la forma que els grecs consideraven més perfecta d'organització i convivència social. Això provoca una autèntica crisi de civilització. En el gran imperi que creà Alexandre, el concepte de ciutat-estat serà reemplaçat pel d'estat-imperi o, fins i tot, d'estat-món.

Característiques del pensament hel·lenístic

Plató i Aristòtil estaven convençuts que l'ésser humà, la ciutat i l'univers tenien un ordre i una estructura similar. Aquests filòsofs del període clàssic, malgrat que viuen ja en un període de decadència de la polis, no són capaços d'imaginar la seva total desaparició. L'hel·lenisme reflecteix la consciència de molts grecs de la pèrdua del control d'allò que passava a les seves ciutats i en el seu món. Així, la filosofia es va convertir en un refugi que donava orientacions sobre com viure en aquest nou món, i els diferents corrents d'aquest període centraven la seva preocupació en l'ésser humà. Predomina el problema ètic, que es converteix en l'eix de la reflexió filosòfica. Les ciències se separen de la filosofia i esdevenen sabers particulars.

En filosofia destaquen:

• Els epicureistes, que centren la felicitat en el plaer natural i l'amistat.
• Els estoics, que consideraven que el màxim bé de l'home és l'acceptació del destí.
• Els escèptics, que defensen la suspensió de tot judici sobre les coses i, igual que les altres dues escoles, la impertorbabilitat d'ànims (ataràxia).

L'epicureisme

Davant la situació de crisi que es va viure al començament de l'època hel·lenística, els filòsofs van buscar la felicitat en la tranquil·litat d'ànim. Els estoics van trobar aquesta tranquil·litat en el domini de totes les passions i l'acceptació del fatal destí de l'univers. Els escèptics, en contraposició, la van trobar en la renúncia a la recerca del coneixement i en la suspensió del judici. Per als epicureistes, el principal component de la felicitat és el plaer (hedonistes). L'epicureisme és la principal escola hedonista grega, fins al punt que els termes hedonista i epicuri s'han convertit gairebé en sinònims, i una de les accepcions del terme epicuri és "qui estima especialment els plaers sensuals i els cerca".

La funció de la filosofia segons Epicur

Pels antiepicureistes, ser partidari d'Epicur era sinònim de ser partidari dels plaers corporals. Epicur, però, manté una visió materialista del món, i la seva ètica defensa la sobrietat, la vida senzilla i retirada, i propugna l'alliberament de l'ésser humà de tota mena de cadenes. Epicur considera que la filosofia ha de ser un instrument per alliberar l'ésser humà. Cal alliberar-se d'aquestes falses opinions i assolir un coneixement veritable i segur sobre què és el món i quin és el nostre lloc en ell. La filosofia ens ha d'ensenyar:

1. La canònica o teoria del coneixement

Epicur assenyala tres criteris: la sensació, la raó i els sentiments de plaer o dolor. La sensació és el primer i més bàsic criteri de veritat. Les sensacions són veritats, volent dir que tota sensació ho és sempre d'alguna cosa real, i que el possible error estarà en la interpretació de les sensacions.

2. La física

Per a Epicur, el coneixement teòric del món no té cap valor si no és una ajuda per aconseguir la felicitat. La física o filosofia de la naturalesa tindrà com a principal funció alliberar-nos dels temors envers allò sobrenatural. Epicur volia donar explicacions naturals dels fenòmens del món natural i humà sense fer intervenir els déus. Epicur, doncs, nega la providència divina; la divinitat és aliena als assumptes humans.

Atomisme: Accepta que tota la realitat té com a components elementals els àtoms i el buit. Epicur va afegir a la doctrina de Demòcrit la idea que els àtoms es desvien casualment de la seva direcció. Aquesta desviació dels àtoms és imprevisible i irregular, i és la causa de l'existència de l'atzar en la naturalesa.

3. L'ètica

És el nucli i l'objectiu final de totes les seves investigacions. Els pensaments ètics més importants d'Epicur estan en la seva Carta a Meneceu:

• Falsos temors: Hem d'evitar els falsos temors als déus i la por a la mort.
• Recerca del plaer: Cal evitar el dolor i buscar el plaer.
• L'amistat: La vida senzilla i l'amistat són la millor manera d'adquirir la màxima felicitat.

L'estoïcisme

És un sistema filosòfic fundat per Zenó de Cítion. El nom de l'escola estoica prové del lloc on Zenó impartia els seus ensenyaments: un pòrtic (stoa) d'Atenes.

En un sentit ampli, es poden considerar estoiques totes les doctrines ètiques que defensen la indiferència envers els plaers i dolors externs, i l'austeritat en els propis desitjos. Ara bé, en un sentit estricte, es coneix com a estoïcisme tant el corrent filosòfic grecoromà, iniciat per Zenó, com la teoria ètica mantinguda per aquests filòsofs. L'ètica estoica es basa en una particular concepció del món: el cosmos està governat per una llei o raó universal (logos) que determina el destí de tot el que s'hi esdevé, i que és la mateixa per a la natura que per a l'ésser humà. Per tant, l'ésser humà està limitat per un destí inexorable que no pot controlar i davant el qual només pot resignar-se. Considera que la conducta correcta tan sols és possible en el si d'una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l'ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers el plaer i el dolor. Aquesta impertorbabilitat només serà assolible en el coneixement i l'assumpció de la raó universal (o destí) que regeix la natura i, per tant, en una vida completament d'acord amb aquesta raó universal.

Com l'epicureisme, la filosofia estoica va tenir molts seguidors durant tot el període hel·lenístic i també en l'època romana. Un dels més reconeguts és Sèneca. Els estoics també divideixen la filosofia en tres disciplines:

Lògica

L'ús lògic del llenguatge i, en especial, l'estudi de les proposicions gramaticals va centrar l'interès dels estoics, que van distingir entre el signe o significant i la cosa significada o significat. Aquest darrer, que és immaterial, estableix una relació entre la realitat de les coses i la realitat de les paraules.

Física

En ser la naturalesa i la raó la mateixa cosa, hi ha una unitat de l'univers immers en el foc diví (logos) que tot ho regeix. Com en Heràclit, foc i matèria constitueixen els dos principis (l'actiu i el passiu) de l'univers, que es necessiten mútuament i determinen l'afinitat entre les coses.

Ètica

La principal preocupació dels estoics és aconseguir la felicitat (eudaimonia), que es fonamenta en el viure en harmonia amb el món, adaptant les necessitats individuals a la naturalesa a través del vincle universal que constitueix el logos, principi racional del qual participen tots els éssers.

Les realitats morals es divideixen en bones, dolentes i adiàfora (aquelles que cauen fora de la llei moral). Ser feliç és ser virtuós, mitjançant l'adaptació a les circumstàncies que proporciona l'autarquia o l'autosuficiència.

L'escepticisme

El corrent escèptic o escepticisme fou un corrent filosòfic iniciat per Pirró d'Elis. La primera forma d'escepticisme tradicionalment admesa fou el pirronisme. Els primers escèptics, a part d'escèptics o pirrònics, també rebien el nom menys habitual de zètics; aquest darrer terme significa "buscadors que busquen sense trobar res".

Encara que hi ha postures escèptiques en molts períodes de la història, els escèptics desconfiaven de la capacitat de la raó per descobrir la veritat, ja que les sensacions per les quals es percep la realitat només mostren l'aparença de les coses.

Idees centrals de l'escepticisme

• No es pot saber com són les coses en si mateixes (com a màxim, se'n poden conèixer "les aparences"), i el més prudent és abstenir-se de formular cap judici, ja que res no és fals ni vertader.
• No ens podem fiar de la raó, ja que els seus coneixements es fonamenten en les sensacions.
• Voler arribar a coneixements absoluts és una font d'intranquil·litat. L'epokhé (abstenció de judici) és el pas previ a la felicitat i a l'ataràxia.
• L'única cosa que interessa en la vida és aconseguir la tranquil·litat d'esperit o ataràxia. En aquest punt, l'escepticisme té punts de contacte amb l'epicureisme i, en menor mesura, amb l'estoïcisme.
• Tot l'extern a l'home és indiferent.
• Atès que s'ha de viure en un món d'aparences, sempre caldrà inclinar-se pel més probable. (En aquest punt, l'escèptic Carnèades va fer una taula de coneixements probables sobre quins fets tenen una major o menor probabilitat).

Cal dir, però, que l'escepticisme dels primers escèptics té poc a veure amb l'anomenat escepticisme modern. També hi ha pensadors que practiquen un escepticisme moderat que serveix de portal a altres coneixements dogmàtics, com per exemple, Descartes o Kant.

La ciència hel·lenística

Després de l'esplendor del Liceu, amb l'impuls que Aristòtil dona a la filosofia de la natura i a la biologia, Alexandria es converteix, per obra dels Ptolemeus i d'alguns savis peripatètics (en especial d'Estratró de Làmpsac, que abandona Atenes per dirigir l'activitat científica del Museu), en el centre de la investigació científica en el món conegut. Al Museu, les investigacions es van orientar per especialitats: matemàtiques, astronomia, mecànica, geografia, enginyeria, medicina, filologia, zoologia i botànica. Els savis hel·lenistes ja no són, en la seva majoria, ni pròpiament filòsofs ni posseïdors d'un saber universal; alliberats tant de les concepcions religioses com de les generalitats filosòfiques, s'especialitzen en les seves respectives investigacions teòriques i recorren a l'observació i a l'experiència.

El desenvolupament de les matemàtiques va ser excepcional a Grècia també en aquest període, i les ciències empíriques van arribar durant el període alexandrí a la seva major esplendor. No obstant això, el saber teòric dels grecs mai va unir l'esperit especulatiu amb l'observació sistemàtica de la realitat, ni va ser en general la ciència grega una ciència aplicada. La tecnologia va ser ignorada, fonamentalment per raons de tipus social. L'esclavitud, que abaratia la mà d'obra, i el rebuig de l'home lliure al treball manual, van fer innecessàries les màquines i van impedir que la ciència grega abandonés la seva actitud habitual de ciència teòrica o contemplativa.