Història i Característiques de l'Art Romànic a Europa

El Romànic: Introducció i Localització

Localització Geogràfica

L'art romànic es desenvolupa principalment a bona part de l’Europa Occidental, incloent-hi el nord d’Itàlia, els Regnes Cristians de la Península Ibèrica, l’actual França, l’Imperi Germànic, a més d’algunes manifestacions importants a les Illes Britàniques i a Sicília.

Etapes del Romànic

• Primer Romànic: Des del segle X fins a principis del segle XI. Es comencen a definir les característiques generals de l’estil i la tipologia dels edificis més significatius, com les esglésies i els monestirs.
• Romànic Ple o Clàssic: Des del segle XI fins al segle XII. Es caracteritza per la monumentalitat dels edificis, les cobertes són de pedra i l’escultura s’apodera de la façana i els claustres.
• Romànic Tardà: Des de finals del segle XII fins a principis del segle XIII. Comencen a aparèixer innovacions tècniques que conduiran cap a un nou estil, el Gòtic.

Context Històric i Social

L’art romànic s’inicia al segle X, va arribar a la seva màxima esplendor al segle XII, i al segle XIII va deixar pas al Gòtic. És un moviment artístic que es produeix en una societat feudal, rural i profundament cristiana.

Al voltant de l’any mil, es produeix un seguit de canvis al continent europeu. Es passa de la inseguretat provocada per les invasions, una economia de subsistència i un estancament demogràfic a la consolidació del feudalisme, amb terres més segures, l'ampliació de la superfície conreada, l’augment de la població i el ressorgiment de la vida urbana i l'expansió del cristianisme, simbolitzada en les Croades (campanyes militars fetes a partir del segle XI des de bona part de França per alliberar Terra Santa, Jerusalem).

Després de les profecies apocalíptiques fallides (mil·lenarisme), l’Església va incrementar el seu poder i la seva influència sobre la població mitjançant la veneració de les relíquies, fet que va afavorir el pelegrinatge als llocs sants. Aquestes rutes es van convertir ben aviat en importants vies de comunicació comercial i artística, ja que va ser a través d’elles que es va difondre l’art romànic.

Característiques Generals de l'Estil

1. El terme Romànic, utilitzat per referir-se a l’art de l’Alta Edat Mitjana a l’Europa Occidental, fou proposat per primer cop al segle XIX amb la intenció de sintetitzar l’anhel per enllaçar amb l’art romà i la semblança amb el procés de formació de les llengües romàniques.
2. És el primer estil artístic que és comú a tota l’Europa Occidental, ja que malgrat que existeixen diferències regionals, comparteixen un conjunt de trets en comú.
3. Va rebre moltes influències, especialment la romana, però també l'oriental.
4. L’art romànic reflecteix els valors guerrers i cristians de la societat feudal i el poder de la noblesa i l’Església.

Arquitectura Romànica

• El material per excel·lència és la pedra; a partir del segle XI es deixa la fusta.
• Les parets passen de ser irregulars a regulars.
• Els edificis més importants són catedrals i, sobretot, esglésies.
• Les esglésies en general són de planta basilical o de creu llatina.

Elements Estructurals de l'Església Romànica

Les esglésies estan formades per:

• Una nau central, i una o tres naus a cada costat.
• Un transsepte (nau que travessa la nau central).
• Un creuer (espai on s’entrecreuen els dos eixos i que a la part exterior es manifesta amb una torre anomenada cimbori).
• Un presbiteri (espai reservat als sacerdots i que ocupa la capçalera del temple).

La capçalera està formada generalment per tres absis o un absis central envoltat de capelles petites o radials anomenades absidioles, que van recorregudes per un passadís semicircular anomenat girola o deambulatori. Sovint, sota el presbiteri s’aixeca una cripta (capella subterrània on es custodiaven les relíquies). Finalment, la façana de l’església sol estar flanquejada per dues torres.

Elements de Suport i Coberta

• En el mur de l’interior de l’església s’hi poden distingir tres nivells: els arcs, la tribuna o trifori i les finestres.
• En l’espai exterior destaquen les lesenes (bandes llombardes) i els arcs cecs, típics de l’estil llombard, tan característic de l’art romànic català.
• Entre els elements de suport cal destacar els pilars o columnes cruciformes, uns murs gruixuts i massissos i uns contraforts.
• Elements suportats: Els arcs de mig punt, voltes de canó per la nau central, les voltes d’aresta per les naus laterals i la volta de quart d’esfera per cobrir els absis. A més, s’utilitzaven els arcs faixons en les voltes de canó i els arcs torals que ajudaven a descarregar el pes de la volta.

Decoració i Tipologies

Elements decoratius: Les parets presenten una gran decoració, especialment a l’absis central. Les finestres són escasses, fet que permet que hi penetri molt poca llum. La decoració escultòrica es concentra sobretot a les portalades i als capitells.

Al damunt de la porta hi sol haver una rosassa. Un exemple destacat és la portalada de Santa Maria de Ripoll, un dels conjunts escultòrics més importants del romànic català.

Les principals construccions religioses són les catedrals, les esglésies i els monestirs, mentre que en l’arquitectura civil destaquen els castells (com el Donjon), les muralles (com la muralla d’Àvila) i els ponts de pedra (com el Pont de Besalú i el Pont d’Avinyó).

Escoles Regionals del Romànic

El romànic presenta una gran varietat regional:

Romànic a França

A França destaquen la gran varietat i quantitat d’edificis romànics:

• Al nord, les esglésies normandes no tenen decoració escultòrica, els sostres són de fusta i les façanes estan flanquejades per torres (Exemple: Catedral de Caen).
• Al sud-oest, la decoració tenia un caràcter bizantí: torres còniques recobertes amb escates, moltes escultures a les façanes i arcs cecs (Exemple: Església de Sant Pierre d’Angulema).
• Al sud, a la zona de Provença, els edificis són d’una gran simplicitat (Exemple: Església de Sant Tròfim d’Arle).
• Al nord-est, a Borgonya, cal destacar l’església de la Madeleine de Vezelay, convertida en un gran centre de pelegrinatge.

Romànic a Itàlia

L’art romànic a Itàlia presenta unes característiques comunes:

1. Importància dels arcs cecs.
2. Importància de les columnes com a elements decoratius.
3. Substitueixen l’escultura per la pintura per decorar les façanes.
4. Importància dels elements clàssics en les façanes, com l’ús de porxos.

Algunes de les obres més importants són la Catedral de Parma i l’església de San Miniato al Monte. També destaca el conjunt de Pisa.

Romànic a Alemanya

L’art romànic a Alemanya es caracteritza pel seu colossalisme i la complexitat de les plantes. Les esglésies alemanyes en general són molt grans i presenten una doble capçalera amb un absis i un creuer a cada costat. En són bons exemples l’Església de Sant Miquel de Hildesheim i la Catedral de Worms.

Romànic a Anglaterra i Castella

• A Anglaterra s’observa una clara influència del romànic normand i un cimbori enorme (Exemple: Catedral de Durham).
• A Castella, el Camí de Sant Jaume és ple de temples romànics notables: Sant Martí de Frómista i la Catedral de Santiago de Compostel·la.

Romànic a Aragó i Catalunya

• A l’Aragó les obres més importants són la Catedral de Jaca i el Castell de Loarre.
• A Catalunya, l’arribada de l’art romànic coincideix amb l’etapa d’independència dels comtats catalans respecte a la monarquia franca, en la consolidació de la Catalunya Vella i en una intensa activitat repobladora.

Durant aquest període cal destacar el Monestir de Sant Pere de Rodes, les Esglésies de la Vall de Boí (Sant Climent de Taüll i Santa Maria de Taüll) i l’Església de Sant Vicenç de Cardona.

Al segle XII, sota influència francesa, cal destacar les catedrals de Lleida i Tarragona i els monestirs de Sant Joan de les Abadesses i, més tard, de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges.

Escultura i Pintura Romànica

• L’escultura i la pintura estan subordinades al marc arquitectònic, fet que té com a conseqüència la deformació de les figures.
• Es tendeix a omplir tot l’espai disponible (horror vacui).
• Antinaturalisme: Els artistes no estaven interessats a representar la realitat.
• Caràcter simbòlic, rigidesa i hieratisme.

Els personatges se sotmeten a una ordenació jeràrquica: el personatge principal és més gran i està situat al centre.