Anàlisi de la Pietat de Miquel Àngel: una obra mestra del Renaixement

La Pietat de Miquel Àngel

Fitxa Tècnica

Títol:

Pietat del Vaticà.

Autor:

Miquel Àngel (1475-1564).

Cronologia:

1498-1499.

Estil:

Renaixement (cinquecento).

Tècnica:

Talla.

Material:

Marbre.

Forma:

Escultura exempta.

Tipologia:

Grup i escultura exempta.

Tema:

Religiós.

Dimensions:

1,74 m alt x 1,95 m llarg.

Localització:

Basílica de Sant Pere del Vaticà.

Context Històric

A Europa, durant els segles XVI i XVII, hi van haver tota una sèrie d'enfrontaments per motius polítics. Un dels més destacables va ser la guerra per aconseguir el poder de l'Imperi Carolingi entre Francesc I de França i Carles I d'Espanya V d'Alemanya, que va repercutir a Itàlia, ja que el papat donava suport als francesos i es va produir il sacco di Roma, l'assalt de les tropes imperials a la capital italiana. Durant el segle XVI, els monarques europeus van mantenir-se en el poder amb l'ajut de la burgesia i algunes famílies amb gran poder econòmic i social, com el cas dels Mèdici a Florència, van aconseguir mantenir-se en el poder i exercir com a mecenes de molts artistes reconeguts del Quattrocento, com ara Miquel Àngel. En el camp de l'economia, les activitats manufactureres van tenir una producció molt gran i van fer créixer l'economia d'Alemanya. També hi van haver molts descobriments geogràfics per part d'Espanya i Portugal, com el descobriment d'Amèrica l'any 1492. En el sector de l'església, Martí Luter va fer la Reforma Protestant, que va canviar per complet el mapa religiós d'Europa, provocant el cisme d'Anglaterra, però més tard el Papa Pau III i Carles I d'Espanya V d'Alemanya van convocar el concili de Trento i es va fer la Contrareforma.

Característiques de l'escultura de Miquel Àngel:

• Grandiositat d'unes figures de faccions perfectes i gestualitat terrible, que els seus contemporanis anomenen la terribilità.
• Rostres que reflecteixen una ànima apassionada, molt lluny de l'estil amable del final del Quattrocento.
• Cossos nus dotats d'una gran tensió vital i d'un dinamisme contingut que s'expressa en actituds molt variables.
• Home profundament passional i religiós.

Autor

Miquel Àngel (1475-1564) és l'autor que millor representa el geni renaixentista. Dominava totes les arts com l'escultura, la pintura i l'arquitectura. De jove va viure en el si de la família dels Mèdici, a Florència. Va treballar com a aprenent al taller de Domenico Ghirlandaio, on va aprendre la tècnica del fresc i va desenvolupar una gran capacitat pel dibuix. Va estudiar les escultures clàssiques propietat dels Mèdici. Es relaciona amb els cercles humanistes més importants del moment. El 1492 marxa a Bolonya a causa de la complicada situació política que es crea a Florència per la mort de Lorenzo de Mèdici. Després marxa a Roma, on va esculpir La Pietat, obra mestra dels seus inicis, ja que només tenia 23 anys. El 1505 torna a Florència, on va esculpir obres importants com el David, fins que el papa Juli II el crida a Roma, encomanant-li la seva tomba, així com la volta de la Capella Sixtina (1508-1512), treball que acaba 20 anys més tard amb el fresc del Judici Final (1533). El 1546 projecta la cúpula de Sant Pere del Vaticà.

Anàlisi Formal

La Pietat

La representació de la Verge amb el cos de Crist mort en braços és un tema recurrent en l'escultura de Miquel Àngel. Una anàlisi comparativa de tres d'aquestes obres il·lustra l'evolució d'un estil equilibrat i sensible fins a una expressivitat extrema aconseguida amb mitjans absolutament innovadors. La Pietat del Vaticà (1499) és una extraordinària combinació de pietat religiosa i classicisme. La Mare de Déu està representada segons la tipologia iniciada en els segles XIII i XIV com una dona molt jove, que sosté sense esforç aparent el cos inert del seu fill, que sembla mancar de pes, ingràvid: l'expressió de dolor és moderada i introspectiva.

Composició

Es tracta d'un grup format per dues figures que dibuixen una composició piramidal. Sobre la falda de Maria, una noia molt jove, hi descansa el cos de Crist, un home jove, amb el braç dret caigut i les cames penjant, ingràvides. Aquesta obra és un exemple del que Miquel Àngel definia com “l'art de treure i no d'afegir”, esculpit sobre un únic bloc de marbre i concebut com un tot. D'aquest anava traient les figures (per forza di levare) tot llevant el material sobrer. Les figures formen una unitat indissoluble. Crist jacent forma una lleu diagonal sobre la falda de la Verge i queda unit als seus plecs, magistralment tallats. El conjunt forma un triangle quasi regular i tancat. El vèrtex coincideix amb el cap de Maria. L'estàtua s'eixampla progressivament cap a baix fins a la base, on cauen les vestimentes. Equilibri, harmonia i perfecció clàssics. Molt treballat el modelat del material. Gran sensació de dinamisme i flexibilitat en el tractament de les robes. Desproporció entre ambdues figures, el cos de la Verge és molt més gran que el de Jesús, potser és per la col·locació inicial. El conjunt forma un triangle gairebé regular, tancat en si mateix. L'extraordinari tractament del mantell de la Verge equilibra la composició i defineix per sota la base del triangle. L'harmonia es crea a base de contrastos. Contrast harmoniós entre el braç dret caigut de Crist i el braç esquerre de la Verge. Un altre és el clarobscur creat pel mantell de la Verge i la pell llisa de Jesús. Un altre contrast és entre l'eix horitzontal i el vertical de les dues figures. La Verge sosté el cos sense esforç aparent. Gran precisió i nitidesa en el tractament de l'anatomia, sobretot de Crist. Perfectament marcades la musculatura, les venes del braç, els estigmes de la passió (mà i costat del pit i als peus). Són excel·lents el detallisme i la nitidesa amb què tracta tots els detalls anatòmics del cos de Crist, la musculatura, les venes del braç i els estigmes de la passió, el forat a la mà i la ferida del cop de llança al costat dret del pit. La Verge, molt jove, no mira a Crist, sinó que té el cap inclinat i una expressió resignada però molt trista. Amb el gest de la mà esquerra sembla acceptar la voluntat divina. És una expressió molt humana, però alhora molt idealitzada. També el cos de Jesús que transmet sensació de proximitat. Tots dos personatges mostren una bellesa ideal, amb la qual l'autor vol comunicar el concepte de perfecció. El treball de modelat del material és extraordinari, perquè aconsegueix una gran sensació de dinamisme i flexibilitat en els vestits de la Mare de Déu. La Pietat és la representació iconogràfica de la Verge Maria amb el cos mort de Jesús a la falda, després del devallament de la creu. Aquesta imatge no procedeix de cap dels evangelis, sinó que es basa en una idea pròpia dels místics del segle XV, que suposaven que la Verge havia acollit als seus braços el cos del seu fill després del devallament. Miquel Àngel s'hi permet la llicència de representar Maria molt jove, amb una edat que no es correspon amb la cronologia ni amb la tradició bíblica, per tal de simbolitzar la puresa virginal i la bellesa ideal.

Interpretació

Temàtica:

La Pietat és una representació de la Verge sostenint el cos mort de Crist després del davallament de la creu. A Alemanya i França era habitual aquesta temàtica, però a Itàlia no. Els evangelis no fan esment a aquest fet, és una idea dels místics del segle XV, l'acolliment de Maria en els seus braços del cos sense vida del seu fill.

Encàrrec:

El 27 d'agost de 1498 es signa el contracte per fer aquesta escultura, encarregada pel cardenal francès Jean Bilhères de Laggraulas. El que s'ha conservat especificava que havia de crear una imatge consistent en una Mare de Déu vestida, aguantant als seus braços un Crist mort de la talla d'un home normal. El termini era d'un any i el cost de 450 ducats d'or.

Funció i Significat

L'obra té una funció religiosa que no procedeix de cap evangeli. En cap moment fan esment de la intervenció de Maria en aquest episodi, sinó que es basa en una idea pròpia dels místics del segle XV, que suposaven que Maria havia acollit en els seus braços el cos del seu fill i que extraviada en el seu dolor, el bressolava embolcallant-lo en la mortalla com abans en els bolquers. Seguint la tradició iniciada en els segles XIII i XIV, es representa a la Mare de Déu com una dona molt jove i serena que sosté, sense cap esforç, el cos inert de Jesús, que sembla mancat de pes, ingràvid. L'expressió de dolor de la Verge és moderada, introspectiva ja que accepta el que ha passat. D'aquesta manera, l'artista porta a l'extrem l'ideal renaixentista d'harmonia, bellesa i restricció clàssica. En aquesta obra hi trobem una particularitat: La Pietat del Vaticà és l'única obra signada per l'autor. Aquesta signatura la veiem en la cinta que travessa el pit de la Verge: Michaelangelus Bonarotus florentin faciebat. Inscripció que significa: Miquel Àngel Bonarotus, florentí, ho va fer.

Models i Influències

Miquel Àngel s'inspirà en l'escultura clàssica. Perfecciona al màxim la representació de l'anatomia humana i dona a les seves obres la força expressiva i el dinamisme de l'hel·lenisme grec. La Pietat del Vaticà és una combinació de classicisme formal i pietat religiosa. El posat de la Verge sembla inspirat en el Crist de Leonardo de l'Últim Sopar. La Verge representada molt jove s'inicià als segles XIII i XIV. La seva obra anticipà el Manierisme, etapa final del Renaixement italià. Els artistes posteriors imitaren les representacions de la musculatura i les composicions helicoïdals i serpentinata que augmentava el dinamisme de les figures. La seva influència arribà molt més lluny, al Barroc, en pintors com Caravaggio, en l'Enterrament del Crist i al Neoclàssic, com David, en la Mort de Marat.