La Guerra del Francès (1808-1814): Causes, Fases i Conseqüències

La Guerra del Francès (1808-1814): Causes, Fases i Conseqüències

Aquest document explora el desenvolupament de la Guerra d'Independència Espanyola, coneguda com la Guerra del Francès, que va tenir lloc entre 1808 i 1814, al final del regnat de Carles IV. S'hi reflecteixen els moviments de l'exèrcit francès, els contraatacs de les tropes anglo-espanyoles, les respectives victòries de cada bàndol i les ciutats assetjades.

Context i Origen del Conflicte

L'origen de la guerra es troba en els pactes entre França i Godoy, i més concretament, en el Tractat de Fontainebleau (1807). Aquest acord permetia l'entrada de tropes franceses en camí cap a Portugal, aliat dels anglesos, amb l'objectiu de repartir-se aquest país entre França, Espanya i el propi Godoy, qui, amb títol de rei, es quedaria amb l'Alentejo i l'Algarve.

França havia emprès una campanya de conquestes des de 1792, continuades per Napoleó, que van portar a l'annexió a França o al domini com a Estats aliats de territoris com els Països Baixos, Itàlia, Suïssa, la Confederació del Rin, les Províncies Il·líriques i Polònia, a més d'Espanya.

Iniciada l'ocupació, suposadament pacífica, de l'exèrcit francès, el descontentament general amb el monarca, Carles IV, i el seu ministre Godoy, va portar al Motí d'Aranjuez, encoratjat per la camarilla del príncep d'Astúries, en qui abdicaria el seu pare. Posteriorment, es van produir les Abdicacions de Baiona, quan els monarques espanyols, cridats a aquesta ciutat francesa per Napoleó, van cedir la corona a aquest, i Napoleó va abdicar en el seu germà Josep I. La insurrecció popular del 2 de maig de 1808 a Madrid va donar origen a la guerra.

Fases de la Guerra del Francès

Primera Fase (1808-1810): L'Avanç Francès i la Resistència Inicial

Aquesta fase es caracteritza per l'avanç de les tropes franceses, fruit del Tractat de Fontainebleau (1807), des de Baiona fins a Lisboa (al comandament del general Junot), amb penetració cap a Madrid (controlada per Murat) via Burgos, i de la capital del Regne cap a Andalusia. Alhora, avancen des dels Pirineus cap a Catalunya i la vall de l'Ebre, i des de Madrid cap al nord-oest.

Els grans ports com Lisboa, Barcelona, València, Cadis i La Corunya van ser un important objectiu francès, conscients de la superioritat naval anglesa i del perill que suposava permetre el desembarcament de tropes. No obstant això, la resistència heroica de Saragossa i Girona, i la derrota francesa a Bailén (juliol de 1808), van acabar amb els plans de Napoleó d'obtenir una victòria ràpida. Andalusia no va poder ser ocupada i la cort de Josep I va desallotjar Madrid.

Napoleó va reaccionar venint en persona, al capdavant de la seva Gran Armada, formada per 200.000 homes, i va recuperar ràpidament Madrid (després de la batalla de Somosierra, 1808), Galícia, Catalunya, Aragó (un cop preses Girona i Saragossa), València i Andalusia (després de la victòria francesa a Ocaña). És a dir, pràcticament tot el territori peninsular va ser ocupat.

Segona Fase (1810-1812): El Desgast de la Guerrilla

En aquesta segona fase, l'exèrcit francès havia conquerit gairebé tot el país. No obstant això, la dispersió de forces franceses per la Península, l'enfrontament amb les tropes anglo-espanyoles i el desgast continu de la guerrilla van impedir a Napoleó sotmetre efectivament el territori i acabar la guerra. Per a sorpresa de Napoleó, la que creia una fàcil ocupació es va convertir en una llarga guerra davant la resistència popular espanyola, que es va negar a acceptar el canvi dinàstic i el domini francès.

La tàctica de la guerrilla s'explica per l'enfonsament i la dispersió de l'exèrcit espanyol davant la superioritat francesa. La guerrilla estava formada per soldats aïllats de les seves unitats, pagesos coneixedors del terreny i fins i tot bandolers. El seu avantatge procedia del coneixement del terreny, la mobilitat i el suport de la població. La forta repressió francesa va contribuir a augmentar l'odi contra els francesos.

Tercera Fase (1812-1814): L'Ofensiva Anglo-Espanyola i la Retirada Francesa

Aquesta tercera fase va estar marcada pel desenvolupament de la campanya russa, que canviaria la situació a Espanya, ja que Napoleó va retirar gairebé la meitat dels seus efectius. Wellington, al capdavant de les tropes anglo-espanyoles, aprofitant aquesta circumstància, va avançar des de la frontera portuguesa, aconseguint importants victòries a Ciudad Rodrigo i Els Arapiles (1812), recuperant així Salamanca i Valladolid.

El triomf a Vitòria i San Marcial (1813), al nord peninsular, va expulsar els francesos més enllà dels Pirineus. El Tractat de Valençay va posar fi a la guerra.

La prolongació de la guerra, que Napoleó preveia ràpida i que es va transformar en una guerra de desgast; l'estratègia de guerra total, mitjançant la tàctica de guerrilla i el setge, tan diferent de la tàctica del gran exèrcit napoleònic; la insurrecció popular; el suport militar anglès; i les conseqüències de la campanya russa, entre d'altres factors, expliquen la derrota final francesa.

Conseqüències de la Guerra del Francès

Les conseqüències van ser tant humanes com econòmiques. Primer, es calcula prop de mig milió de morts. En l'àmbit econòmic, podem parlar d'un país destruït: cases i infraestructures (camins, ponts, indústries, etc.) arrasades, camps incults i bestiar sacrificat, ruïna de la hisenda pública, robatori i destrucció de bona part del patrimoni històric-artístic, etc.

Des del punt de vista polític, va suposar la crisi de l'Antic Règim en produir-se un procés revolucionari que portaria a adoptar la sobirania nacional, columna vertebral de l'Estat liberal. La guerra, a més, en atorgar protagonisme a les classes no privilegiades, va acabar per soscavar les bases de l'Antic Règim, ja que la Nació, sense els seus reis, va haver de governar-se a si mateixa. Encara que a la tornada de Ferran VII es va restaurar l'absolutisme, aquest sistema ja estava ferit de mort.

Finalment, la guerra també va posar fi a l'imperi espanyol, en encoratjar l'emancipació de les colònies americanes i, conseqüentment, el pas d'Espanya a potència de segon ordre en l'àmbit internacional.