La Triple Crisi de 1917 a Espanya: crisi militar, política i social

La Triple Crisi de 1917 a Espanya

Crisi Militar

Al juny de 1917, dins l'exèrcit es van legalitzar les Juntes de Defensa, que eren agrupacions d’oficials que reclamaven millors salaris i més oportunitats d'ascens. Aquestes juntes van arribar a tenir 9.000 afiliats, però van ser abolides el novembre de 1922.

L'existència d'aquestes juntes evidenciava la macrocefàlia de l'exèrcit: hi havia un oficial per cada 5 soldats, mentre que a França la proporció era d'un oficial per cada 17 soldats. Això es produïa perquè l’Estat garantia una plaça a tots els oficials que aprovaven els estudis de l’acadèmia militar. Com a conseqüència, es va començar a manifestar una creixent autonomia per a l’exèrcit i els militars van començar a exigir més protagonisme polític.

Mentrestant, els republicans, els socialistes i els catalanistes criticaven els partits dinàstics (Liberal i Conservador) i exigien la democratització del país. Aquesta situació va provocar que el govern d’Eduardo Dato suspengués les garanties constitucionals i tanqués les Corts.

Com a reacció al tancament de les Corts, els diputats no dinàstics (nacionalistes, republicans i socialistes) van organitzar l’Assemblea de Parlamentaris i van intentar aliar-se amb l’exèrcit, però aquest no els va donar suport.

Crisi Política

L’Assemblea de Parlamentaris consistia en reunions celebrades a Barcelona i Madrid durant 1917 entre diputats i senadors opositors al sistema. Hi participaven polítics catalans (principalment de la Lliga Regionalista) però també de la resta d'Espanya.

La crisi de 1917 va aturar el funcionament del torn de partits i, a partir d'aleshores, van sorgir governs de concentració que incloïen liberals, conservadors i regionalistes. Dato va dimitir i el rei Alfons XIII va proposar un govern de concentració presidit per García Prieto.

La Lliga Regionalista va acceptar incorporar-se al nou govern, fet que els republicans i socialistes van considerar una traïció. Això va suposar la fi de l’Assemblea de Parlamentaris. El 1918, Francesc Cambó (líder de la Lliga) entrava com a Ministre de Foment, marcant l'inici de la participació de la Lliga en el govern de l'Estat.

A partir d'aquest any i fins al 1923, les eleccions van ser molt disputades, cap partit obtenia majories clares i el sistema de cacics perdia efectivitat. El torn pacífic havia acabat definitivament.

Crisi Social

El descontentament popular per la pujada dels preus (inflació), agreujada per la Primera Guerra Mundial, va fer que els sindicats convoquessin mobilitzacions. El 18 de desembre de 1916, la CNT (Confederació Nacional del Treball) i la UGT (Unió General de Treballadors) van convocar una vaga conjunta contra la inflació, que va ser un èxit.

La situació va empitjorar en els mesos següents, de manera que la CNT i la UGT van crear un comitè conjunt per declarar una vaga general revolucionària l'estiu de 1917, tot i que hi havia divisions internes sobre l'objectiu revolucionari.

L’agost de 1917 va esclatar una vaga de ferroviaris a València, que es va estendre ràpidament. Els sindicats van intentar coordinar l'acció i presentar programes de reformes a l’Assemblea de Parlamentaris, però la vaga va ser durament reprimida per l’exèrcit, causant nombrosos morts i detinguts.