La Segona República Espanyola (1931-1936) i les causes de la Guerra Civil

La Segona República Espanyola (1931-1936)

Introducció i Context Històric

El 14 d'abril de 1931 es proclamava la Segona República Espanyola en un ambient d'eufòria. Alfons XIII havia abandonat el país i semblava haver arribat el moment perquè la República arreglés tot allò que la monarquia (amb la Dictadura de Primo de Rivera inclosa) no havia pogut solucionar. Però la República tampoc podria resoldre els problemes pendents.

Això va ser degut, primer, a les divisions entre dretes i esquerres, que es van anar agreujant, i als problemes derivats de la crisi econòmica. En segon lloc, per les circumstàncies internacionals desfavorables que li va tocar viure a la República: la crisi econòmica dels anys 30 i l'ascensió dels règims totalitaris no van ajudar en res a la voluntat dels republicans, especialment els d'esquerra, de crear un règim democràtic estable.

Fases de la República

1. Govern Provisional (1931)
2. Bienni Reformador (1931-1933)
3. Bienni Negre (1933-1936)
4. Govern del Front Popular (1936)

Govern Provisional (Abril-Juny 1931)

Immediatament es va formar un govern provisional, integrat per republicans, socialistes i catalanistes d’esquerra, que va tenir el poder entre l'abril i el juny de 1931. En aquest temps, el govern va iniciar les primeres reformes. Entre les seves accions, destaquen:

• Una amnistia política per als presos polítics i llibertat de partits i sindicats.
• Unes lleis socials per millorar la situació dels jornalers.
• L'establiment d’una Generalitat Provisional de Catalunya.
• La convocatòria d'eleccions a Corts Constituents.

La Constitució de 1931

Els principis de la nova Constitució van ser:

• Consolidació de la democràcia: Es reconeixia el sufragi universal masculí i femení i s'establia la divisió de poders. El poder legislatiu residia a les Corts, el poder executiu en el Consell de Ministres i en el President de la República.
• Reconeixement d’alguns governs autònoms: L’Estat es configurava de forma integral, però s’acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions.
• Aconfessionalitat de l’Estat: Es proclama la separació de l'Església i l'Estat.
• Drets i llibertats: Drets individuals i àmplies llibertats públiques i privades.

Una vegada aprovada la Constitució, Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la República.

Oposició a les Reformes i Radicalització

Aquestes reformes no van satisfer gairebé ningú: els sectors conservadors s’hi van oposar i els sectors obreristes i pagesos es van radicalitzar davant de la lentitud d’alguns canvis.

Oposició de Dretes

El reformisme republicà es va trobar amb l’oposició dels grans propietaris agraris, la jerarquia de l’Església catòlica, una part de l’exèrcit i sectors de les classes altes i mitjanes.

• El 1932, un cop d’Estat dirigit pel general Sanjurjo, va ser frenat pel govern.
• Les forces de la dreta es van reagrupar en la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA).
• Va sorgir un grup de caràcter feixista, la Falange Española.
• Els monàrquics i els carlins es van unir a l’oposició.

Radicalització Obrerista

Des de l’obrerisme, la UGT es va radicalitzar i un grup d'anarquistes van apostar per la insurrecció armada. Hi va haver aixecaments (com el de Casas Viejas, 1933).

La Generalitat de Catalunya i l'Estatut d'Autonomia

Creació de la Generalitat (1931)

En les eleccions del 1931, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va esdevenir el partit hegemònic de Catalunya. Després de la victòria electoral, Francesc Macià, principal dirigent d’ERC, va proclamar la República Catalana dins la Federació Ibèrica i assumí la sobirania de Catalunya. Es va negociar amb el govern de la República Espanyola la creació de la Generalitat, que va iniciar un govern provisional i aconseguí aprovar, el 1932, l’Estatut d’Autonomia. Així, es van celebrar les primeres eleccions al Parlament, que van donar la presidència a Macià.

L'Estatut d'Autonomia de 1932

Es va elaborar un projecte d'estatut (l'Estatut de Núria, 1931), aprovat en referèndum. A les Corts de Madrid, però, l'Estatut va ser considerablement retallat. Pel setembre de 1932 es va aprovar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que presentava les següents característiques:

• L’Estatut del 1932 reconeixia Catalunya com una regió autònoma dins de l’Estat espanyol.
• Les institucions bàsiques de la Catalunya autònoma eren el Parlament, el Consell Executiu o Govern de la Generalitat i el President.
• La Justícia quedava en mans del govern de Madrid, tot i constituir-se el Tribunal de Cassació de Catalunya.
• El català i el castellà eren reconeguts com a llengües oficials.

Forces Polítiques a Catalunya durant la República

L’etapa republicana va remodelar l’estructura de partits a Catalunya:

• Esquerra: L’hegemonia estava en mans d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), liderada per Macià i Companys.
• Dreta: La Lliga Regionalista va passar a denominar-se Lliga Catalana.
• Centre: S'hi trobaven Acció Catalana Republicana (ACR) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
• Obrerisme: El sindicalisme anarquista (CNT) era la força majoritària. També hi havia partits de caire marxista, com el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Les primeres eleccions al Parlament es van celebrar el 1932 i van donar la victòria a Esquerra Republicana.

L'Obra de Govern de la Generalitat

L’etapa de la Generalitat va permetre continuar i ampliar l’obra de la Mancomunitat, centrant-se en el foment de l’agricultura, la protecció social, l’ensenyament i la llengua catalana.

• Va crear i organitzar les institucions pròpies de l’administració catalana.
• La Generalitat va crear escoles i centres d’ensenyament secundari i professional, així com la Universitat Autònoma.
• Es van millorar les condicions laborals i salarials dels mestres, es va introduir la coeducació i es van engegar moviments de renovació pedagògica.
• Pel que fa a la llengua, es va aprofundir en la normalització del català i es va publicar el diccionari de la llengua catalana de Pompeu Fabra.

El Bienni Negre (1933-1936) i el Front Popular

El Bienni Conservador (1933-1936)

El govern reformista va entrar en crisi per culpa de la repressió de Casas Viejas. Azaña va presentar la seva dimissió i el president de la República, Alcalá Zamora, va dissoldre les Corts i va convocar noves eleccions per al novembre de 1933. Les eleccions van ser guanyades pels partits de dreta i de centre, i Alejandro Lerroux, del Partit Radical, va ser elegit president amb el suport parlamentari de la CEDA. El nou govern va iniciar un procés de desmantellament de l’obra reformista del bienni anterior, cosa que va provocar una radicalització més gran de les esquerres.

Els Revoltes d'Octubre de 1934

El 1934 hi va haver una remodelació del govern que va donar entrada a tres ministres de la CEDA. Això va encendre l’esclat de revoltes a tot el país, especialment a Astúries i Catalunya, que van ser durament reprimides.

• A Astúries, la revolució va tenir un caràcter més social.
• A Catalunya, va ser el mateix president Lluís Companys qui va encapçalar la insurrecció, proclamant l’Estat Català dins de la República Espanyola. La rebel·lió va ser sufocada.

El Govern del Front Popular (1936)

Les desavinences entre els partits de la coalició governamental (Partit Radical i CEDA) i els escàndols de corrupció al govern van portar a la convocatòria de noves eleccions al febrer de 1936.

• Les forces de centreesquerra es van agrupar al Front Popular.
• La dreta hi va acudir dividida entre el Bloc Nacional, la CEDA i Falange Española. El seu programa pretenia modificar la Constitució en un sentit conservador.

Va guanyar les eleccions el Front Popular. Manuel Azaña va ser nomenat nou president de la República.

Preparació del Cop d'Estat i Clima de Violència

La divisió entre dretes i esquerres es va deixar sentir al carrer. Els sectors més radicals de l’esquerra propugnaven la revolució social, mentre que els extremistes de dretes defensaven la necessitat d’un cop d’Estat que posés fi a la República i al procés de reformes. Les tensions entre els blocs oposats van desencadenar un clima de violència social.

Aquest clima de violència va ser el pretext a partir del qual les forces conservadores van decidir interrompre per les armes el procés reformista republicà. La conseqüència del cop seria l'esclat de la Guerra Civil Espanyola.

L'Esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936)

Causes Estructurals del Conflicte

Les circumstàncies històriques en què es va desenvolupar la guerra responien a problemes no resolts en la societat espanyola:

• Una economia endarrerida, incapaç de satisfer les necessitats de la població.
• Una oligarquia terratinent només preocupada pels seus beneficis i incapaç dels canvis més elementals.
• Una estructura social amb abismals diferències entre pobres i rics, amb una petita oligarquia poderosa, unes classes baixes en continu creixement, i una classe mitjana insuficient per servir d'element equilibrador.
• Una polarització de la societat en dos bàndols, la dreta i l'esquerra, entre les quals hi havia una forta tensió.

En les eleccions de febrer de 1936, les forces ja s'havien presentat molt polaritzades, i la victòria del Front Popular va radicalitzar encara més la dreta. Els grans propietaris veien amb preocupació la reforma agrària, els jornalers criticaven la seva lentitud, la burgesia paralitzava les inversions i l'Església catòlica se sentia amenaçada per la política anticlerical de l'esquerra.

L'Escalada de Violència i els Assassinats de Juliol

Durant els mesos de febrer a juliol de 1936 es va incrementar la tensió entre les forces socials. Al govern li resultava difícil mantenir l'ordre públic i la violència política era quotidiana. Els grups d'extrema dreta, la Falange, s'enfrontaven amb l'esquerra. El clima es va crispar amb l'assassinat a mans dels falangistes del tinent de la Guàrdia d'Assalt José Castillo. La reacció d'un grup d'ells va ser l'assassinat d'un dels líders de la dreta: José Calvo Sotelo.

El Cop d’Estat del 18 de Juliol

Estratègia dels Insurrectes

L’exèrcit havia de decretar l’estat de guerra, ocupar totes les institucions de govern (ajuntaments, parlaments...), clausurar tots els centres obrers (sindicats, partits), detenir-ne els seus líders i controlar tots els mitjans de comunicació.

Fracàs Parcial del Cop d’Estat

Com a tal, el cop d’Estat va fracassar especialment a les grans capitals de província, zones industrials i litorals, així com a la capital (Madrid). Això va ser en bona part gràcies al suport, en aquests llocs, de la Guàrdia Civil i al fet que es va armar els partits i sindicats obrers que es van enfrontar als mal preparats soldats de lleva.

A més, la majoria de la flota de guerra, així com de l’aviació, va restar fidel a la República. El cop d’Estat va triomfar en les regions interiors de la meitat nord de la península, així com a Galícia, Sevilla, el Protectorat Marroquí i les Canàries. Aquestes eren zones menys poblades i poc o gens industrialitzades. Per agreujar la situació dels rebels, la Legió (unitat d’elit de l’exèrcit espanyol) es trobava al Marroc incomunicada de la península.

L'Esclat de la Guerra

L'esclat de la guerra serà conseqüència de la no acceptació del fracàs del cop d’Estat per part dels insurrectes, segurament per la certesa de comptar amb l’ajuda, ja preparada, d’Alemanya i d’Itàlia.

Causes de la Derrota Republicana

La derrota de la República es pot atribuir a diversos factors clau durant la guerra:

• Gran divisió política en el bàndol republicà: Mentre partits com el PSOE i el PCE van posar com a primer objectiu guanyar la guerra i després fer la revolució social, d’altres com la CNT-FAI o el POUM van centrar els seus esforços en la revolució social en la zona republicana (col·lectivitzacions de terres i de fàbriques), constituint-se en un autèntic poder paral·lel al del govern de la República, fins a arribar a l’enfrontament armat (Fets de Maig de 1937 a Catalunya).
• Dissolució de l’Exèrcit Republicà: El govern republicà, per intentar impedir la rebel·lió de l’exèrcit, el va dissoldre per alliberar els soldats de l’obediència als oficials i va crear l’Exèrcit Popular basat en milícies dependents dels partits polítics i sindicats. Els enfrontaments entre aquests van portar a una descoordinació militar total. Quan el 1937 el govern de la República va voler tornar a organitzar l’exèrcit, ja va ser massa tard.
• Intervenció estrangera desigual: L'ajuda rebuda pels dos bàndols va ser molt diferent.

El Context Internacional i el Pacte de No Intervenció

Des del primer moment, la Guerra Civil Espanyola va tenir una gran repercussió internacional. L’esclat de la guerra a Espanya es va veure com una confrontació entre les forces democràtiques i revolucionàries (socialistes i comunistes) i els règims feixistes en ascens (Alemanya i Itàlia). Es va creure que Espanya era un “microcosmos” en el qual s’estava produint l’enfrontament armat que molts temien a escala mundial.

L’opinió demòcrata i progressista mundial va estar a favor de la República. També van ser fermament partidaris els partits obrers i l’URSS. En canvi, les forces conservadores de les democràcies (França, Regne Unit) i els governs feixistes (Itàlia, Alemanya) veien en la insurrecció de Franco un fre a l’expansió del comunisme. El catolicisme tradicional va estar del costat dels rebels, i el Papa es va posar a favor de Franco.

La Conferència de Londres (Pacte de No Intervenció, 1936)

Per por que el conflicte espanyol no s’estengués per Europa i acabés en una guerra com la Primera Guerra Mundial, es va acordar que cap país enviaria al conflicte espanyol ni unitats del seu exèrcit ni armament. Per garantir-ho, es van bloquejar les fronteres terrestres i marítimes espanyoles.

La més perjudicada d’aquest bloqueig va ser la República, que va veure tancades les seves fronteres amb França i, sobretot, les seves fronteres litorals. El bàndol nacional no va tenir aquest problema perquè els vaixells que aportaven homes i armament, al·legant anar a Portugal, burlaven el control britànic i, un cop al país veí, el creuaven fins a arribar a la zona controlada pels nacionals.

El govern de la República va demanar col·laboració militar i política a França, que també tenia un govern del Front Popular. Però els governants de les democràcies (França, Regne Unit, els EUA) van ser extremadament prudents per por que el conflicte es pogués escampar per Europa. El Regne Unit defensava una política de pacificació davant l'Alemanya nazi i va comunicar a França que si intervenia a Espanya ajudant la República, la política internacional francesa no tindria el suport britànic davant l’amenaça de Hitler. França va acceptar aquestes exigències i va impulsar la creació d’un Comitè de No-Intervenció.

Antecedents: La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

Primo de Rivera va tenir el suport dels militars, de la burgesia industrial (farta de vagues i pistolerisme) i dels propietaris de les terres d’Andalusia per fer el cop d’Estat. Per tant, va comptar amb el suport de l'oligarquia agrària i industrial. També va tenir el suport tàcit (no verbalitzat, sobreentès) del rei, Alfons XIII, que sabia que si no, tindria els dies comptats a Espanya. Alfons XIII va continuar sent rei durant la dictadura.

Directori Militar (1923-1925)

Només en arribar al poder, Primo de Rivera tenia tres objectius principals:

1. Acabar amb el separatisme de la Mancomunitat: Per fer-ho, aquesta va ser dissolta el 1925.
2. Obtenir ordre públic i social: La burgesia industrial li va donar suport. Va aconseguir acabar amb el pistolerisme el desembre del 1923 i va declarar il·legal la CNT, els sindicats anarquistes i la premsa dels sindicats. També va ordenar la intervenció de l’exèrcit contra els sindicalistes i va aplicar la Llei de Fugues. Va prohibir tot menys la UGT.
3. Resoldre el conflicte del Marroc: Estava en joc el bon nom de l’exèrcit. Calia acabar amb el conflicte amb una victòria contundent.

La Guerra del Marroc: Desembarcament d'Alhucemas (1925)

Abd El-Krim va atacar els francesos del Marroc, que estaven molt ben preparats. Primo de Rivera va acordar amb França un atac contra Abd El-Krim. Era necessari que una part de l’exèrcit espanyol se situés a l'esquena dels rifenys. Al 1925, en una acció combinada franco-espanyola, es va produir el Desembarcament d’Alhucemas. Hi van intervenir els tres exèrcits simultàniament: la flota de guerra francesa, que va bombardejar les posicions rifenyes; l’aviació franco-espanyola; i l’exèrcit espanyol format per soldats de la Legió Espanyola que va desembarcar a la platja. La victòria va ser brutal. Abd El-Krim es va rendir el 1927 als francesos.

Durant aquest període, tots els càrrecs de confiança eren militars. Primo de Rivera va suprimir la Constitució, va anul·lar les Corts, va censurar la premsa i la ràdio i a Catalunya va prohibir l’ús públic del català i la Mancomunitat.

Directori Civil (1926-1930)

Per tal de camuflar el sistema dictatorial, Primo de Rivera va crear la Unión Patriótica. Tots els alcaldes i funcionaris van ser substituïts per membres d’aquesta organització. Primo de Rivera es va adonar que de res servia mantenir l’ordre a través de la repressió si la situació econòmica del país no millorava. És llavors quan s’inicia el Directori Civil.

Política Econòmica i Crisi

Va incloure civils en el govern i va intentar canviar la política econòmica, ja que el principal problema d’Espanya era l’atur. Aquest canvi va consistir en:

• Subvencionar indústries perquè no tanquessin (de manera que els empresaris s’acomodaven i no buscaven nous sistemes ni productes).
• Crear noves empreses que van formar monopolis nacionals com Campsa o Telefónica.
• Fer grans obres públiques (ferrocarrils, carreteres...).

Així va crear molts llocs de treball. Els salaris els pagava l’Estat i el mateix passava amb la maquinària. Es tractava d’evitar que l’atur creixés. Per fer tot això, el 1926 va haver de recórrer a un préstec al banc, posant com a aval els ingressos que aconseguiria l’any següent. Això es va arrossegar els anys següents fins que el 1929, amb el Crac de la Borsa de Wall Street, es va fer insostenible.

A partir de llavors va haver de disminuir les subvencions i les ajudes, i l’atur va augmentar, cosa que va provocar moltes crítiques i va fer créixer la tensió entre Alfons XIII i Primo de Rivera. El gener de 1930, Primo de Rivera va amenaçar el rei amb la seva dimissió i el rei ho va acceptar, de manera que va dimitir. Va marxar a França i allà va aparèixer mort poc després. El rei llavors va creure que trobaria sense problemes altres membres per formar el govern, però es va trobar que la majoria dels que abans formaven els partits dinàstics ara eren republicans.