Grans Poetes Catalans: Maragall, Carner i Verdaguer

Joan Maragall: Poeta Clau del Modernisme Català

Biografia i Trajectòria

Joan Maragall (Barcelona, 1860 – 1911) és considerat el gran poeta del Modernisme català, un moviment cultural que es va produir a Europa a finals del segle XIX i principis del XX. És un dels poetes més importants de la literatura catalana del segle XX. Fill d'un industrial del teixit, no va voler continuar el negoci familiar i va decidir estudiar la carrera de dret. Va exercir com a advocat un temps fins que es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el Diario de Barcelona i L'Avenç.

Va ser autor d'un bon nombre d'articles i assaigs, així com d'una interessant correspondència amb Miguel de Unamuno. El 1903 va ser president de l'Ateneu Barcelonès, on va llegir diversos discursos. El 1904 va ser nomenat Mestre en Gai Saber. Va morir a Barcelona el 1911.

Obra i Pensament Poètic

La importància de Joan Maragall se centra especialment en la seva obra poètica, però sense oblidar les seves idees sobre poesia, els seus articles o l'actitud crítica que, tot i el conservadorisme que li era propi, va mantenir envers la mateixa classe social a què pertanyia. Cal destacar la tasca que va fer com a traductor de Goethe i introductor de Friedrich Nietzsche a la península.

Maragall és autor d'altres poemes cèlebres com La vaca cega. La seva obra poètica, relativament breu, està constituïda per cinc llibres:

• Poesies
• Visions i cants
• Disperses
• Enllà
• Seqüències

L'obra poètica de Maragall és inseparable del seu concepte de «paraula viva», expressat als articles Elogi de la paraula i Elogi de la poesia. Aquest concepte suposa una defensa d'ascendència romàntica de l'emoció en el procés d'elaboració del poema. Segons Maragall, calia retornar la intensitat perduda al llenguatge desgastat per l'ús quotidià.

Josep Carner: El Príncep dels Poetes del Noucentisme

Biografia i Exili

Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970) és un dels més grans poetes catalans del segle XX, fins i tot més enllà de l'època estrictament Noucentista. El Noucentisme va ser un moviment cultural i ideològic molt present a la Catalunya dels primers trenta anys del segle XX. El seu programa modernitzador i catalanista es reflectia en la literatura i l'art del moment, però també va influir en el desenvolupament científic i econòmic de principis de segle.

Nascut en una família petitburgesa, va escriure ja des de petit. Va estudiar dret i filosofia. Des del 1939 fins al 1945 va viure a Mèxic i, més endavant, es va traslladar a Bèlgica, d'on era Émilie Noulet, la seva segona dona. Allà va ser mestre a la Universitat Lliure de Brussel·les, on va morir el 1970.

Obra Poètica i Prosa

Carner se'l coneixia com el «Príncep dels poetes» i també com a prosista i traductor. Va tenir sempre fama d'excel·lent conversador per la seva finor i, alhora, la seva ironia, un dels trets que més el caracteritzaren.

En la seva trajectòria poètica, va passar per una primera etapa modernista i es va convertir en el màxim representant del Noucentisme poètic. Obres destacades inclouen:

• Els fruits saborosos
• Auques i ventalls
• La inútil ofrena
• El cor quiet

Aquestes s'adscriuen a una poesia de caire simbolista, mentre que l'extens poema narratiu Nabí, que prenia com a pretext la història bíblica de Jonàs dins el ventre d'un peix, reflectia les seves inquietuds metafísiques tot desplegant una gran quantitat de recursos.

També cal destacar les seves proses, com Les bonhomies i La creació d'Eva i altres contes. En teatre, va ser autor d'obres com El giravolt de maig. Com a traductor, va desplegar una intensa activitat en acurades versions d'autors com Charles Dickens o Lewis Carroll.

En tota la seva obra, Carner va demostrar ser un gran creador de llenguatge literari, en una difícil combinació de registre culte i popular, de naturalitat aparent i molt rigorosa elaboració.

Jacint Verdaguer: El Poeta Nacional de Catalunya

Biografia i Vida Sacerdotal

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Vil·la Joana, 1902) és l'autor més important de la literatura catalana del segle XIX. Per una raó: va ser capaç d'escriure una poesia enormement ambiciosa i també una bona prosa. Ell tot sol va dur a terme la tasca que no s'havia fet al llarg de tres segles.

Nascut en una família pagesa, als deu anys va ingressar al seminari de Vic i el 1870 fou ordenat sacerdot. Va ser víctima d'una anèmia cerebral i es va instal·lar al palau del marquès de Comillas a la Rambla de Barcelona.

El 1877 va guanyar els Jocs Florals gràcies al poema L'Atlàntida. El 1886 va emprendre un viatge a Terra Santa que li va produir una profunda impressió. De retorn a Barcelona, li van arribar desgràcies per dues raons: per la pràctica de l'exorcisme i per multiplicar les donacions que feia als pobres com a almoiner del marquès de Comillas fins a l'extrem d'endeutar-se.

Després es va traslladar al Santuari de la Gleva, a Osona, però no va resistir l'aïllament i va tornar a Barcelona. Li van suspendre el càrrec de capellà. Quan ja estava malalt, el van traslladar a Vil·la Joana, on va morir.

Obra Èpica i Lírica

Verdaguer va ser un autor popular en bona part per la seva poesia lírica. Els seus poemes tracten sobre la temàtica mística i l'amor per la naturalesa, però sense oblidar el registre amorós i el patriòtic.

Les seves obres més ambicioses són dos extensos poemes èpics:

• L'Atlàntida (1877): una epopeia on la descoberta del continent americà es barreja amb elements mitològics.
• Canigó (1885): un dels grans clàssics de la literatura catalana de tots els temps, consisteix en una exaltació de tall llegendari i clara influència romàntica, on s'hi barregen alguns personatges històrics.

També podem dir que Jacint Verdaguer és conegut per la seva obra en prosa; el podem considerar el millor poeta català del segle XIX.