Coherència i adequació textual: resum i conceptes clau

La Coherència

La coherència és la propietat del text que selecciona la informació i que l'organitza en una estructura determinada d'acord amb el tipus de text. La coherència, per tant, fa referència als aspectes semàntics, el significat global del text i al procés de selecció i d'organització de la informació. Un text coherent presenta un tema central, que dóna unitat a tot el text, el qual tindrà tota la informació necessària i un ordre concret. Segons la relació amb el tema, el títol pot ser:

• Temàtic. Quan concentra la idea fonamental del text, bé de manera total o parcial.
• Remàtic. Quan el títol ens presenta una relació causa-efecte, una ironia, una paròdia o una metàfora.

L'Estructura del Tema

L'estructura és un element fonamental de la coherència d'un text.

• Estructura externa. Disposició formal d'un text. (Novel·la en capítols, notícia en titular, cos, foto…)
• Estructura interna. Fa referència a l'ordenació de les idees, dels continguts, perquè aquests assoleixin la finalitat corresponent. (Novel·la: plantejament, nus i desenllaç)

Macroestructura és l'estructura semàntica global del significat del text, allò que constitueix el text com a unitat de sentit. És de conjunt, abstracta, regeix jeràrquicament tot el desenvolupament del text. La possibilitat de fer-ne un resum o assignar-li un títol confirma l'existència d'aquesta macroestructura; és un contingut logicosemàntic que pot expressar-se verbalment de diverses maneres.

Superestructura és l'ordenació del contingut amb una disposició estereotipada, una estructura prototípica, comuna a un conjunt de textos, que ens permet classificar-los en gèneres, segons l'àmbit d'ús (instància, carta, conte…) i en tipologies, o modalitats, textuals, segons l'estructura i la intencionalitat de l'emissor (expositiva, narrativa, instructiva…).

La Progressió Temàtica

La progressió temàtica tracta la manera com s'incorpora informació nova al text a partir d'una informació donada o coneguda.

• Progressió lineal. El rema d'una oració es converteix en el tema de l'oració següent, al qual s'afegeix un rema que es convertirà en tema…
• Progressió de tema constant. S'aporta informació nova a un mateix tema.
• Progressió de temes derivats. La informació es presenta en diferents temes derivats d'un tema més general o hipertema.

La Isotopia

La isotopia aplica el concepte de la recurrència de la semàntica textual. Perquè hi hagi isotopia, cal que els lexemes d'un text tinguin en comú un tret semàntic. Es tracta d'un concepte que s'aplica a la repetició de significats que contribueixen de manera significativa a la coherència del text. (Són les paraules relacionades amb aquest tema o temes). La isotopia que ens permet arribar al tema del text que introduïm tot seguit és la del consum; i les relacionades amb el tema: consumidors, indicadors, matèries primeres, béns…

L'Adequació

L'adequació és la propietat que tenen els textos d'adaptar-se al context comunicatiu.

L'Àmbit d'Ús

L'àmbit d'ús és la situació comunicativa en què es produeix el text. Dos tipus:

• Àmbit d'ús privat: persones més o menys conegudes en un context informal amb la finalitat de contrastar opinions, contar alguna cosa, explicar…
• Àmbit d'ús públic: context formal o concret, es dirigeix a un receptor plural.

El Tipus de Text

Tipologia o modalitat: els tipus de text es defineixen pels trets lingüístics i estructurals que presenten. Constitueixen una tipologia tancada i curta, i tenen un caràcter més abstracte que no els gèneres. En cada tipus de text es poden trobar diferents gèneres, com ara, en el tipus de text narratiu, per exemple, el conte, la novel·la i la notícia. Es poden classificar des del punt de vista de la funció que fan en la comunicació: narratiu, expositiu, argumentatiu, descriptiu, predictiu, retòric, conversacional. Un text poques vegades està constituït totalment de la mateixa tipologia.

El Gènere Textual

La diversitat de textos pot ser descrita en termes de gèneres que pertanyen a un tipus de text i a un àmbit d'ús determinat. Els gèneres són formes arquetípiques definides per les seves característiques socioculturals. El mot “gènere” inclou tant els textos literaris com els no literaris. Són reconeguts pel format extern, però també segons la situació comunicativa en què es poden produir i es poden classificar per àmbits d'ús.

La Intenció Comunicativa

Les intencions o finalitats comunicatives dels textos es poden resumir de la manera següent: expositiu o explicatiu, argumentatiu, narratiu, descriptiu, instructiu, predictiu, retòric, conversacional.

Les Funcions del Llenguatge

1. Expressiva o emotiva: informa sobre l'estat anímic del parlant. Sentiments, opinions…
2. Conativa o apel·lativa: actua sobre l'atenció de l'oient. Orientar la conducta d'algú.
3. Referencial, representativa (informativa): explicació. Informació de manera objectiva.
4. Fàctica o de contacte: indica un manteniment de la comunicació, assegura la continuïtat.
5. Metalingüística: parla sobre el codi lingüístic. Usa la llengua per a parlar del sistema lingüístic.
6. Poètica: relacionada amb el missatge comunicat i d'on deriven la interpretació i l'anàlisi literari, finalitat estètica.

La Varietat Lingüística

Un altre exemple d'adaptació del text al context és la variació lingüística.

1. Determinar la varietat diacrònica. Comprovar en quina època s'ha escrit el text.
2. Determinar la variant diatòpica. Té dos grans dialectes: oriental i occidental, la major part de les diferències són fonètiques.
3. Variació diastràtica. Variacions del dialecte social. Urbà/rural, classe alta/baixa, jove/adult…
4. Varietat diafàsica. Depèn de la situació comunicativa de l'emissor. Bar/examen.

El Registre Estàndard

Varietat estàndard que intenta prescindir dels trets procedents de la realitat social, geogràfica o generacional. L'estàndard pretén convertir-se en una varietat supradialectal que no s'ha de confondre amb cap dialecte concret, és com la síntesi de tots. És la varietat que permet la comunicació entre tots els parlants d'una mateixa comunitat lingüística, es basa en la llengua normativa, que s'usa en àmbits formals. S'ensenya a l'escola i es parla als mitjans de comunicació.

La Polifonia i la Intertextualitat

Un emissor i un receptor poden manifestar la seva presència des de diferents perspectives, amb marques lingüístiques (veus del discurs). En una novel·la, per exemple, quan es conta poden intervenir les veus dels personatges. Per això parlem de polifonia. Podem distingir l'autor real (emissor) que pertany al pla contextual, és la persona que escriu el text. El que rep el missatge (receptor) és el lector real. Aquesta representació mental que el lector se'n fa, d'autor real, s'anomena autor model. L'autor té uns lectors preferents, a qui es dirigeix, que són els autors models. Qui parla, qui ens transmet el text, és el locutor, i l'al·locutari n'és el destinatari implícit. En els textos literaris el locutor = narrador, al·locutari = narratari. D'acord amb el grau d'implicació en el text, els locutors poden ser en 1a o en 3a persona. En un text poden aparèixer altres veus diferents de les del locutor; són els enunciadors. Quatre procediments:

1. Discurs directe. Diàlegs o citacions textuals marcats per: -,””, cursiva.
2. Discurs indirecte. S'introdueixen amb verbs de dicció i “que”.
3. Discurs indirecte lliure. Es reprodueix l'enunciat, se'n manté la forma sense fer-ho dependre de cap verb de dicció i sense cap marca gràfica.
4. Monòleg interior.

La intertextualitat es dóna quan el text inclou referències a uns altres textos. Sovint hi trobem, tant en textos orals com escrits, fragments que pertanyen a uns altres textos i poden aparèixer:

• Directa: entre cometes i reprodueixen les paraules exactes del text de procedència.
• Indirecta: com a mínim, hi ha d'estar citat el nom de l'autor.

La Dixi

La dixi són les marques lingüístiques que fan referència al context comunicatiu. Es refereixen a l'emissor, al receptor, a l'espai i al moment en què es produeix la comunicació. És el mecanisme bàsic que permet incorporar al text els elements de la situació d'enunciació. (Emissor, destinatari, temps, espai = jo, tu, ara, aquí)

• Dixi personal. 1a o 2a persona.
• Dixi social. Formal (plural majestàtic: nos. Rei) Informal (hipocorístics. Pep)
• Dixi espacial. Aquest, això, aquell, allà.
• Dixi temporal. Aquesta vegada, després…

La Modalitat Oracional

És l'actitud de l'emissor: enunciatives; interrogatives; imperatives; exclamatives; dubitatives; desideratives.

La Impersonalització i la Modalització

Impersonalització: l'emissor amaga la seva presència i no hi ha dixi personal (discursos objectius). S'usen verbs impersonals, construccions amb es impersonal, construccions amb subjecte de caràcter genèric com hom, tothom, les persones…, construccions amb valor impersonal i construccions d'infinitiu.

Modalització: l'emissor vol mostrar la seva actitud, el seu pensament, la seva subjectivitat respecte al tema del qual tracta. S'usen elements lèxics valoratius (desafortunat, malament, miserable, dificultat, verbs en 1a persona, adverbis quantitatius com molt, poc, massa…); amb derivacions (diminutius, augmentatius, superlatius…); figures retòriques com la ironia, interrogacions retòriques; canvis de llengua i registres com col·loquialismes, metàfores, comparacions…).

Pràctica

• Anàfora: mecanisme fonamental de cohesió textual. És la repetició d'un significat al llarg del text en forma de pronom, determinant, sintagma o elisió (pronoms febles, demostratius, possessius).
• Catàfora: anticipació del que ha d'ocórrer, és com l'anàfora però a l'inrevés, apareix el pronom, determinant, sintagma o elisió abans de l'oració que substitueix.
• Segons la relació del tema, el títol pot ser remàtic (no mostra la idea principal del text) o temàtic (diu la idea principal del text).