Les quatre grans cròniques i la literatura medieval catalana

Les quatre grans cròniques medievals

Les quatre grans cròniques tenen unes característiques comunes: hi trobem elements de ficció, sovint procedents de la literatura cavalleresca, que s’afegeixen a la història; llevat de la més moderna, la Crònica de Pere el Cerimoniós, la resta incorporen fets llegendaris extrets de la literatura.

• El patriotisme: és molt present en les cròniques, tant l’exaltació de l’esperit de la nació com la justificació de la política dels reis.
• El sentiment religiós: impregna el discurs de les cròniques, sobretot el providencialisme (la fe en la providència divina: la creença que les decisions del rei responen a la voluntat de Déu i que l’ajuda divina és el millor remei davant qualsevol problema o enemic).
• Intenció didàctica: les cròniques medievals tenen una clara finalitat moralitzadora.

La poesia cortesana del segle XIV

L’evolució de la societat del segle XIV cap a una mentalitat burgesa, que concebia el treball, l’esforç personal i el comerç com a base de l’ascens social, no va impedir que la poesia lírica dels àmbits cortesans encara repetís els tòpics trobadorescos que recreaven els valors propis de la noblesa feudal: el vassallatge amorós, la noblesa de sang o el valor militar.

La continuïtat dels tòpics trobadorescos en la poesia del segle XIV s’explica per la promoció que se’n feia des de la cort, ja que era una mostra del poder cultural dels reis. Amb aquest objectiu, la creació el 1393 del Consistori de Barcelona, a imitació del Consistori de Tolosa, pretengué reviscolar la poesia antiga occitana mitjançant els certàmens poètics dels Jocs Florals.

Autors destacats de la lírica medieval

Jaume i Pere Marc

Foren dos poetes germans, oncle i pare d’Ausiàs March. Jaume Marc escrigué el Llibre de concordances (un recull de preceptes literaris destinat als escriptors que participaven en els Jocs Florals), a més de composicions líriques de tema amorós i noves rimades. Pere Marc fou autor de noves rimades i de poesies que reflectien els tòpics trobadorescos.

Gilbert de Pròxida

Fou un poeta valencià i també un cavaller vinculat a la cort que va participar en les expedicions militars a Sicília i a Sardenya. De la seua obra es conserven 21 poemes de reflexió amorosa que segueixen els tòpics trobadorescos: la submissió del poeta a la dama, el vassallatge amorós, la crueltat de la dama, la dolçor del dolor que provoca l’amor o la dama com a font de virtuts.

Andreu Febrer (1375 – 1444)

Fou alhora poeta líric i traductor de la Commedia de Dante. Com a cavaller, intervingué en les expedicions a Còrsega i Sardenya. De la seua obra es conserven 15 composicions amoroses que segueixen la tradició trobadoresca i els tòpics poètics esmentats.

La prosa moralitzadora i religiosa

En els llibres escrits en prosa durant el segle XIV predomina la temàtica moralitzadora que segueix els models narratius encetats per Ramon Llull. Els escriptors i els oradors religiosos produïren abundants reculls de proverbis i exemples, relats de miracles i fets meravellosos que tractaven d’influir en la conducta moral de les persones, d’acord amb els criteris de l’Església.

Francesc Eiximenis

Fou un frare franciscà que visqué molt de temps a València i va morir a Perpinyà el 1409. La seua extensa obra gaudí d’una gran popularitat. L’obra més coneguda d’Eiximenis fou Lo Crestià, un recull de textos que pretenen orientar la conducta dels cristians.

L’estil de Lo Crestià és clar i planer, ja que les exposicions llargues i les argumentacions matisades s’acompanyen de narracions breus, exemples, faules i miracles que fan el discurs més amè i més eficaç a l’hora d’adoctrinar. També escrigué el Llibre dels àngels, el Llibre de les dones i la Vida de Jesucrist.

Sant Vicent Ferrer

Fou un frare dominicà, nascut a València, que assolí fama internacional arran de la seua tasca predicadora per terres d’Espanya, França, Suïssa i Itàlia. Fou conseller de reis i papes i intervingué directament en els principals esdeveniments religiosos i polítics de l’època, com el Cisma d’Occident i el Compromís de Casp.

Ferrer no fou escriptor, sinó un gran orador que captivava l’atenció dels oïdors amb els sermons que predicava arreu d’Europa. Encara que ell no va escriure res, conservem part dels seus sermons gràcies als reportadors, que tant feien servir la llengua romanç com el llatí. Els sermons de Sant Vicent seguien l’estructura proposada per Eiximenis (introducció, enunciació del tema i final) i feia servir recursos teatrals com gesticulacions, plors i diàlegs.

El llenguatge de Vicent Ferrer era molt viu, ple d’expressions col·loquials i alteracions sintàctiques pròpies de la llengua oral. A través de la seua obra podem observar els costums de l’època i els criteris morals amb què l’orde dominicà jutjava la societat.