L'impacte del context sociopolític en la narrativa valenciana postguerra

T1: En quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la guerra civil fins als 70 condiciona la producció narrativa de l'època? La perduda de la guerra comportà l'extinció absoluta de les institucions republicanes i l'eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Abolides les institucions democràtiques, declarats il·legals els partits polítics i anul·lats els sindicats, sense llibertat d'associació de premsa ni de pensament o expressió, la misèria intel·lectual de la postguerra fou catastròfica, i la cultura valenciana va patir un procés despanyolitzador i castellanitzant. Molts escriptors sofriren deportacions o penes de presó. El nombre dels que escolliren l'incert camí de l'exili fou també considerable. La dictadura del general Franco tallà la soca real dels escriptors que havien començat abans de la guerra civil i, d'altra banda, els que començaren a escriure a partir del 39 es trobaren amb un panorama desolador sense referències. La falta de descriptors, d'editors i de públic lector, així com l'aïllament dels models externs, féu que la producció narrativa valenciana coetània es mantingués fidel als gèneres més tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes. Els primers 20 anys de postguerra, en valencià només es van publicar 9 novel·les que responien al model del realisme del segle XIX o presentaven un estil de novel·la rosa, melodramàtic o sentimental, o bé transmetien inquietuds catòliques. Als anys 60, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s'accentuà la represa cultural salvant la quantitat enorme d'obstacles. El franquisme, pressionat per l'oposició i per la política internacional, hagué d'acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural. Fins a la fi de la dècada dels 60, els nostres narradors concretaren sobretot la novel·la psicològica i la realista amb característiques peculiars com la referència a la guerra civil, com "La plaça del Diamant" de Mercè Rodoreda, o "Incerta glòria" de Joan Sales. També s'escriviren novel·les realistes i de recreació d'un món mític com "Bélem en els horts" de Matí Domínguez i "En Bernat" de Llorenç.

T2: Enric Valor: La producció literària d'Enric Valor insta en dues grans aportacions: a) Rondalles valencianes. b) 5 novel·les i alguns relats breus. Tant en un tipus com en l'altre, usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb precisió i exactitud pel detall, tenint un gran domini de la llengua. Els recursos orals que empra provenen de la tradició popular amb el qual el lector es pot identificar; model de llengua equilibrada. Les rondalles estan confeccionades a partir d'un nucli narratiu de procedència oral sobre el qual fa una profunda transformació i reformulació del relat oral i ens proposa uns contes cultes, diferents de les rondalles tradicionals. Els relats breus, més propers a l'estil del segle XXI, no destaquen per un estil treballat, sinó per la rica llengua; petites peces amoroses i sentimentals. En la seva novel·ística, es diferencia de les rondalles perquè aboca les seves experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. Pretén fer la crònica del període històric que va viure plasmant la visió del paisatge i de la geografia, etc. "Sense la terra" és la crònica dels primers anys del segle XX i de la Primera Guerra Mundial. "MPS batuda" i "Enllaç de Lorenzo" és la crònica de la Guerra Civil. Usa la narració en primera persona. Valor és qui ha sabut crear un riquíssim registre literari amb el qual ha fet actuar totes les virtualitats expressives de la llengua i el que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana d'abans i després de la Guerra Civil.

T3: La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d'acord amb aquesta asseveració? Per què? La producció literària de Mercè Rodoreda està vinculada a la seva biografia, marcada per esdeveniments culturals i polítics que va viure. La seva obra travessa uns dels eixos de la literatura moderna occidental, ja que es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i, molt en particular, de l'exili. Les novel·les de Mercè Rodoreda són les grans novel·les de la literatura catalana moderna. La seva obra està marcada per la guerra civil espanyola, guerra que trenca vides, amors i famílies que condueix a la infelicitat, la destrucció i al desenrootament de l'exili. L'experiència de l'exili amplia els límits del realisme literari que de cap manera són suficients per a llegir a Rodoreda, ja que comparteix la memòria del món des del qual ens parlen els seus llibres, els seus personatges, encara que l'obra és també una reflexió sobre la feminitat i l'amor. L'experiència de la guerra capgira profundament la vida de la jove periodista que entre 33-34 feia periodisme polític, publicava interessants entrevistes a literats del moment i escrivia les primeres novel·les, que no són les que li han donat fama. Però la guerra presenta per a ella l'inici del seu vertader jo narratiu, "El temps de les cireres" (38), una novel·la d'inspiració autobiogràfica que l'autora reescripturà completament 30 anys més tard. Apparentment, la novel·la que li va donar èxit, "La plaça del Diamant" (62), no té res a veure amb l'exili perquè la protagonista, Colometa, forma part precisament de la massa anònima que no es va exiliar. No obstant això, la novel·la va ser el resultat de les experiències vitals, intel·lectuals, polítiques i d'aprenentatge literari que Mercè Rodoreda va fer pas a pas, ja que va haver de viure durant uns bons anys, primer a diverses poblacions de França treballant com a costurera i després a Ginebra. En els seus contes i també en les seves últimes novel·les, "Viatges" i "Flors", "Quant a la guerra", "La mutilada primavera", apareix un ventall extraordinari d'exiliats, soldats i gent desprotegida que parlen en terra de ningú. Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg i el monòleg interior en particular. L'exili travessa tota l'obra rodorediana i li dóna sentit. A Ginebra duia entre mans, al mateix temps, les primeres versions del que amb "MPS" seran "La plaça diamant", "Jardí vora el mar", "La mort i la primavera", "Mirall trencat". Entre aquestes opcions, als anys 50 va optar per escriure "La plaça diamant": una opció literària que li va permetre usar l'exili com a territori de reconstrucció de la memòria narrativa. A causa de l'exili en el terreny personal, va emprar la llibertat d'alterar el concepte de la maternitat. En el territori creatiu es va donar una gran llibertat creativa sense pensar en l'èxit.

T4: Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l'actualitat? Novetats tècniques... Al principi de la dècada dels 70, la producció novel·listica valenciana no presentava símptomes de vitalitat (72 Joan Fuster, "Carència singular"), però a mesura que joves escriptors valencians van poder conèixer altres models del nostre àmbit lingüístic, el panorama començà a canviar. A partir del 74 aparegueren dues tendències en la narrativa valenciana: la novel·la del canvi (Amadeu Fabregat, "Assaig d'aproximació a Falles, folles fetes foc") i la novel·la realista evolucionada (Joan F. Mira, "El bou de foc"). La novel·la de Candí altera la norma narrativa utilitzant dos procediments transgressors: la manipulació del codi textual i la postulació de temes ideològics oposats a l'ordre vigent. Manipulant el codi textual, el novel·lista pretenia introduir el lector dins del text o discurs que conformaven l'escriptura mateixa, la qual cosa no calia que vingués amb un argument massa explícit. La narrativa moderna de l'època considerava el text com un discurs autònom, aliè a l'estil realista. En les novel·les de Candí, que tenien un argument més definit, els temes oposats a l'ordre vigent van ser: - La crítica política i exigència de llibertat (condemna del franquisme). - Reivindicació de la dissidència (defensa homosexual). - Ruptura amb els valors de tradició cultural, familiar i social normativa i coercitiva (l'exaltació de la marginalitat, joventut i llibertat sexual). El desig de modernitat i d'universalitat (el món s'estava transformant en una aldea global). Altres narradors van optar per aprofundir en el llegat del realisme, explicant històries comprensibles per a un públic lector normal. Empraren un llenguatge intel·ligible i estructuraren la novel·la d'una forma més clara. En aquest grup tenim sobretot narracions nostàlgiques que situen l'argument en els records de la infantesa perduda. L'espai narratiu sol situar-se en l'àmbit rural preindustrial. La recuperació de la infantesa i de la societat desapareguda provoca un exercici de memòria que té també com a objectiu recuperar l'idioma. A partir del 80, diverses causes van propiciar que els narradors valencians tingueren una concepció narrativa més eclèctica, gràcies a: - La introducció de l'ensenyament reglamentat del valencià i, en conseqüència, l'aparició d'un nou públic lector. - Tendència a la normalització social de l'idioma. - La consolidació del sector editorial i llibrer. - Coneixença mútua dels escriptors del nostre domini lingüístic. - Tendència a la professionalització dels escriptors. Amb la novel·la històrica de Josep Lozano (80), "Crim de Germania", i la novel·la generacional de Joan Mira (81), "Desig dels dies", s'inicia un període en la narrativa valenciana: - Liquidació de l'experimentisme de les novel·les de Candí de la dècada precedent. - Continuació del model evolutiu del realisme. - Publicació de molt diverses novel·les de gènere: novel·les històriques, negres o eròtiques.

T5: Quim Monzó: Autor d'uns quants contes que no va usar aquella llengua ortopèdica que va convertir bona part de la literatura catalana en cadàver encarcarat. Sorprenen i pertorben. Cada paraula és insubstituïble i fascinadora. La seva prosa captiva perquè no tendeix a l'ornament ni a la retòrica, sinó perquè cada paraula, cada frase aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre. Són un reflex de la societat contemporània perquè bona part se centra al voltant dels conflictes sentimentals, tant per l'espai dedicat a narrar la solitud de les parelles com per fixar-se en els trasbalsos o les contrarietats que ha de patir un individu solitari per aconseguir qualsevol companyia. Exhibeixen qualsevol temptació melodramàtica i opten per una mirada seca i violenta que narra els trasbalsos quotidians del sexe i l'amor amb fredor. Usa també veins i clients dels bars que solen convertir-se en una barreja indefinida de ritual i joc, estratègies per retardar la bogeria i la desolació. Un altre grup temàtic és la faula moral, així com els que exploren l'activitat de descriure i crear, les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen l'acte de fer literatura.

T8: Salvador Espriu: Poeta, dramaturg i novel·lista català. La seva obra es caracteritza per la mescla d'un intelectualisme extrem i d'un descriptivisme càustic, té una gran singularitat, riquesa idiomàtica, complexitat temàtica i de fonts. La capacitat per descriure en termes transcendents la història col·lectiva ha fet que sigui considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX. "Cementiri de Sinera" (46) evoca el món destruït per la guerra. Després, quatre llibres que formaren el cicle líric. Traça un camí d'introspecció que culmina amb l'experiència mística de "Final del laberint", on Espriu segueix els principis íntimament lligats a la teologia negativa segons la qual Déu es comporta com a excés respecte a la humanitat. "Pell de brau" (60) va ser el llibre de més ressonància. La seva poesia era qualificada com a realista. Tot i que va sonar modern, a pesar de la vaguedat del discurs del poeta. "La pell..." abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància i tècniques antigues. Va adquirir caràcter de discurs cívic a causa del clima que es vivia en la societat catalana del moment. Poemes musicats i cantats per Raimon, amb gran ressonància, contribueixen a que es llegeixi.