El govern de Silvela i la Mancomunitat de Catalunya

El govern de Silvela (1899)

La reina regent Maria Cristina va atorgar la confiança per formar govern a un nou líder conservador, Francisco Silvela. Aquest govern va impulsar una política reformista i va donar entrada a algunes figures alienes a polítiques anteriors com el general Polavieja i Duran i Bas. Es va proposar un projecte de descentralització administrativa i una nova política pressupostària.

Les noves càrregues fiscals imposades pel ministre Villaverde van originar una forta protesta a Catalunya quan els comerciants es van negar a pagar la contribució trimestral. Va ser la protesta coneguda com el Tancament de Caixes.

Un mes més tard, el govern va prendre la determinació d'embargar als morosos, però l'alcalde de Barcelona es va negar i va presentar la seva dimissió. El moviment va donar lloc a una vaga general de comerciants. Com a resposta, el govern va decidir empresonar a tots els morosos, va suspendre les garanties constitucionals a Barcelona durant 17 mesos i va declarar l'estat de guerra. En desacord, Polavieja i Duran i Bas van presentar la seva dimissió.

El Tancament de Caixes va iniciar una dinàmica que va significar el trencament entre les elits econòmiques de Catalunya i els partits dinàstics.

Reforma de Maura i Canalejas (1902)

Alfons XIII va pujar al tron. Va coincidir amb una renovació de lideratge dintre dels partits dinàstics. El 1903 va arribar al capdavant del partit conservador Antoni Maura, i la mort de Sagasta va consolidar José Canalejas al front del partit liberal.

Aquesta era una generació de polítics influenciada pel regeneracionisme, que va impulsar els projectes de reforma més importants des de l'interior del sistema, tot i que la por d'acceptar els riscos d'una veritable participació democràtica va mantenir el torn dinàstic i el falsejament electoral, i va fer impossible la democratització real de la política espanyola.

El 1904, Maura es va convertir en cap de govern i va impulsar un projecte polític (revolució des de dalt) que defensava la necessitat de reformar el sistema polític des del govern per impedir que ho fes una revolta popular. Va intentar dotar el sistema d'una nova base social (masses neutres), pretenien configurar un estat fort, capaç de governar de manera eficaç i d'aconseguir tant desbancar la vella casta de cacics com impedir que les classes populars adquirissin protagonisme.

En el seu segon govern (1906-1909) va promulgar una nova llei electoral (1907) que no va aconseguir desbancar la corrupció, però va fer més difícil el frau electoral. Va intentar atreure cap al règim el catalanisme moderat i es van signar alguns acords amb la Lliga Regionalista per dotar de més autonomia els ajuntaments i les diputacions (projecte de reforma de l'administració local).

Des del punt de vista social, va aprovar algunes lleis socials i va crear l'Institut Nacional de Previsió (1908). Va adoptar mesures econòmiques per reactivar la indústria i va promulgar la Llei de Colonització Interior. La defensa de l'ordre social va comportar una actitud molt intransigent en el manteniment de l'ordre públic.

El 1910, Canalejas va formar un nou govern liberal. Intentava apropar-se als sectors populars mitjançant un reformisme social més gran i la limitació del poder de l'Església. L'executiu va iniciar la reforma del finançament de l'Església i va aprofundir en la separació de l'Estat i l'Església. La negativa de la Santa Seu a qualsevol procés de reforma va comportar la promulgació de l'anomenada Ley del Candado.

Des del punt de vista social, va substituir l'impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes que va provocar la protesta de les classes benestants. Es va reformar la llei de lleves i es van promulgar un seguit de lleis per millorar les condicions laborals. Finalment, es va iniciar la negociació d'una llei de Mancomunitat.

Republicanisme i Lerrouxisme

El republicanisme va ser la força principal d'oposició, juntament amb els catalanistes. Per tal d'unir esforços, el 1903 es va crear una nova Unió Republicana. El republicanisme liderat per Lerroux va tenir molta influència entre les classes populars i va aconseguir èxits electorals notables en les eleccions de 1903 i 1905. Tenia un fort caràcter anticatalanista i anticlerical i presentava un discurs demagògic i suposadament revolucionari per atreure's el suport popular.

La Unió Republicana va voler ampliar el seu camp i es va apropar al catalanisme. Aquesta vinculació va ser rebutjada per un sector de la Unió Republicana. Lerroux se'n va separar i va formar el Partit Radical.

Les forces obreres (socialisme i anarquisme)

En el primer terç del segle XX, els socialistes i els anarquistes, forces dominants de l'obrerisme, van augmentar el nombre dels seus militants i les seves actuacions en defensa d'unes millors condicions de treball. Els socialistes mantenien la seva força a Madrid, i els anarquistes continuaven sent majoritaris entre les classes obreres catalanes.

Partit i el sindicat socialista

En les primeres dècades del segle XX, el PSOE va incrementar el seu nombre d'afiliats. El partit defensava l'acció política i era partidari d'aprofitar les oportunitats que donava el sistema parlamentari i no defugia les aliances electorals amb els partits burgesos. Ben aviat va participar en les eleccions i el 1910 Pablo Iglesias va aconseguir acta de diputat.

El sindicat socialista, UGT, era partidari de l'acció política per aconseguir reformes socials i laborals i defensava la participació de representants obrers en els organismes estatals. Entre els seus líders destacava Francisco Largo Caballero.

Impacte de la Setmana Tràgica

El trist record de la guerra de Cuba havia deixat entre les classes populars va comportar que el 1909 esclatés una violenta protesta popular a diferents indrets de Catalunya, però sobretot a Barcelona.

Conflicte al Marroc (1906): Espanya va consolidar la seva penetració al nord d'Àfrica. La Conferència d'Algesires va establir un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya li corresponia el territori del Rif. La presència espanyola en aquesta àrea es va veure contestada pels atacs continuats dels rifenys. El 1909, els rifenys van infligir una derrota important a les tropes espanyoles. Aleshores es va decidir augmentar el nombre de soldats al Rif.

La mobilització contra la guerra es va iniciar al port de Barcelona. La revolta popular es va allargar durant una setmana i va adquirir un fort comportament antimilitarista i de rebuig a l'hegemonia social i cultural de l'Església. Al carrer es van aixecar barricades, es van produir enfrontaments amb les forces de l'ordre. Les autoritats hi van respondre declarant l'estat de guerra i enviant reforços per reprimir les manifestacions. El nombre elevat de morts i ferits va radicalitzar el moviment insurreccional però la falta de direcció i de coordinació política va derivar cap a l'acció incontrolada de grups que actuaven indiscriminadament. La repressió va ser molt dura per part del govern de Maura. Entre els executats hi havia Ferrer i Guàrdia. L'actuació del govern va aixecar una onada de protestes que va fer caure el govern de Maura.

A Catalunya també van tenir conseqüències polítiques.

Mancomunitat

El seu procés de formació va ser llarg i difícil. Els seus precedents cal cercar-los en les actuacions desenvolupades des dels ajuntaments i les diputacions catalanes. Els polítics catalanistes eren conscients que la regeneració de Catalunya necessitava un programa de millora de les seves infraestructures, la modernització del sistema educatiu i el foment de la llengua i cultura catalanes. Aquests objectius van convertir-se en el programa de la Diputació de Barcelona.

Amb la voluntat de dotar Catalunya d'òrgans propis, l'any 1911 la Diputació de Barcelona va promoure la iniciativa de mancomunar les quatre diputacions catalanes i va presentar una proposta en aquesta direcció al govern liberal de Madrid. Canalejas es va comprometre a tirar endavant aquest projecte, però les circumstàncies no el van acompanyar.

Constitució de la Mancomunitat: Es va constituir el 6 d'abril de 1914. El nou òrgan constava d'una presidència per a la qual va ser elegit Enric Prat de la Riba. La Mancomunitat designava un consell permanent integrat per vuit membres. La Mancomunitat no va ser una delegació de les diputacions. No hi va haver mai ni cessió de noves competències de govern ni modificacions pressupostàries que n'augmentessin els recursos. En qualsevol moment el govern podia suspendre la Mancomunitat. La Lliga Regionalista va tenir una presència majoritària.

L'obra de govern: L'actuació de la Mancomunitat va seguir la política iniciada per la Lliga des de la Diputació de Barcelona i va tenir dues direccions fonamentals: creació d'una infraestructura de serveis públics i administratius bàsics que potenciessin el desenvolupament econòmic, i el foment de la llengua i la cultura catalanes.

Pel que fa al desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va invertir bona part dels seus recursos en un pla de millora de la xarxa viària i també dels sistemes postal i telefònic. També va endegar un pla d'acció agrària.

Pel que fa a la cultura i l'ensenyament, es va iniciar un ambiciós projecte centrat en la reafirmació de la llengua i la cultura catalanes.