El Regnat de Felip III i la Guerra dels Trenta Anys: Anàlisi Històrica

El regnat de Felip III: el segle XVII s'inicia amb el regnat de Felip II, que va continuar amb el regnat de Carles II i Felip IV. Però va heretar un regnat enorme, però que tenia deutes i dues guerres: a) contra la independència dels flamencs. Després d'un curt període d'autonomia, havien tornat a la monarquia hispànica i al 1609 es va signar la treva dels 12 anys (1609-1621), pel qual es reconeixia el fet d'independència de les províncies unides, tot i que el territori de Romania estava sota el poder hispànic. b) contra Anglaterra. El 1604 es va signar la pau amb Anglaterra aprofitant la pujada d'un rei catòlic.
La política exterior del regnat de Felip III es pot dir que era pacífica, menys algunes incursions al nord d'Àfrica, i va ser en la guerra dels 30 anys (1618-1648) quan envia tropes a Bohemia per ajudar a l'emperador alemany. El govern va estar en mans del Duc de Lerma, aristòcrata castellà que només delegava homes de confiança destacats per la corrupció. I a finals del seu regnat, Felip III va cedir la confiança al Duc d'Uceda, fill de l'anterior favorit. En la política anterior, el fet més important es va produir al 1609 quan Felip III va decretar l'expulsió dels moriscos que habitaven la península ibèrica, amb la conseqüent ruïna de l'agricultura del Baix Aragó i València.
El regnat de Felip III va coincidir amb l'inici d'una profunda decadència econòmica de la corona de Castella, causada per: A) decadència de les ciutats industrials i comercials de la corona de Castella per la disminució de la demanda a Amèrica. B) persistència de collites dolentes que provocaven la fam i epidèmies. C) abandonament de l'agricultura a la meseta, més l'expulsió dels moriscos, que eren uns agricultors actius. D) dificultats constants de la Hisenda que s'intentaven resoldre amb l'emissió continuada de moneda de velló. Disminució de l'entrada de metalls preciosos d'Amèrica.
El regnat de Felip IV: (1621-1665): l'accés de Felip IV va implicar un canvi en la política exterior de la monarquia i va accedir un nou favorit: el comte duc d'Olivares, que pretenia la restauració de la posició internacional de la monarquia a través de la mobilització total dels seus recursos. Va combatre a tota Europa, a les mars i en alguns territoris i regnes hispànics. Però a la darrera dècada del regnat de Felip IV havien sorgit a Europa noves potències polítiques i econòmiques (Anglaterra, França i Holanda). Totes les potències lluitaren a la guerra dels trenta anys per imposar dues concepcions a Europa: els Habsburg d'Alemanya i els Àustria representaven una visió tradicional i pretenien imposar la reforma catòlica, el criteri d'universalització, el poder del pontífex i la validesa de la idea imperial: una Europa unida per una fe i sota l'autoritat d'un emperador. B) la resta de potències europees (països protestants del nord i França) defensaven un nou ordenament basat en les idees renaixentistes d'individualisme, regionalisme i triomf del nacionalisme. És a dir, una Europa dividida en diferents estats sobirans i independents.
El projecte polític del comte duc d'Olivares no pretenia una política de conquista i agressió; el que volia era que Europa reconegués el paper hegemònic de la monarquia hispànica. Quan Felip IV va pujar al tron, ja feia tres anys que havia començat la guerra dels 30 anys. El 1621 es va declarar la guerra dels Països Baixos, que era una república comercial que volia explotar les possessions hispàniques a Amèrica i Àsia. La posició de Castella al principi de la guerra va ser favorable amb la victòria de Breda (1626), donant l'avanç de les tropes de Felip IV a Europa. França li va declarar la guerra el 1635. Això va dur a problemes entre els regnes peninsulars. Les contínues guerres no feien més que agreujar la situació de crisi econòmica interna a Castella i afectaven la posició de manca de recursos, així que era necessari demanar tots els recursos als altres regnes. Això provocava tensions internes que posaven en perill l'estructura institucional i política de la monarquia hispànica. El descontentament va augmentar. Per afrontar la crisi, el CDO va dur a terme una sèrie de reformes amb la proposta d'Unió d'Armes per mantenir un exèrcit comú sota la monarquia hispànica i finançat pels diferents regnes i territoris. Això va xocar perquè quan tenien esplendor no volien participar i ara, en crisi, sí. El CDO volia uns canvis profunds, així que va proposar reformes: primer volia impulsar un canvi profund en les institucions de la monarquia; les volia unificar amb el model de Castella. En segon lloc, Olivares va proposar acabar amb l'exclusivitat castellana a l'administració i oferir càrrecs públics a persones de tots els regnes. I l'objectiu era construir un estat unit. El projecte del duc es basa en: A) la contribució de tots els regnes a l'esforç exterior de la monarquia. B) la centralització i l'enfrontament de la monarquia. C) la unificació legislativa dels regnes. La proposta va provocar revoltes, totes elles mostra de crisi general. L'estructura es va mantenir intacta; només es va canviar l'adveniment de la nova dinastia dels Borbó.
2. La revolta catalana: durant el segle XVI es van manifestar conflictes entre la tendència centralitzadora dels Àustria i una tendència descentralitzadora que lluitava per mantenir les lleis, furs i institucions de cada regne. Al segon terç del segle XVII es va produir la crisi política interna més greu de la monarquia dels Àustria, que comença amb les guerres de la monarquia de Felip IV que mantenia amb els països europeus i les necessitats de recursos per mantenir-la. El CDO va plantejar la Unió d'Armes, segons la qual tots els homes havien de aportar armes, que contenien abusos contra la població. Una necessitat de homes i doblers va empitjorar el conflicte. Olivares va detenir un diputat català i prendre mesures contra la població; tot això va provocar una insurrecció general. Homes i diners es van exposar a les corts al 1626; tots els regnes de la corona d'Aragó van accedir, però no hi va haver acord amb Catalunya. França va declarar la guerra a Castella; això va fer que la relació de Catalunya i la monarquia fos més dolenta. Primer, Catalunya no volia que els seus homes lluitessin fora de les fronteres catalanes i, en segon lloc, el CDO va obrir un front als Pirineus orientals dins el marc de la guerra contra França, fet que va obligar a estacionar a Catalunya els terços formats per mercenaris castellans que cometien abusos constants contra la població. Una nova necessitat de homes i doblers va empitjorar el conflicte entre Olivares i la Generalitat de Barcelona. Olivares va detenir un diputat català i va prendre mesures contra la població on hi havia hagut problemes amb els terços, en un intent de prescindir de les institucions catalanes. Tot això va provocar una insurrecció generalitzada. El 7 de juny de 1640, els segadors armats varen entrar a Barcelona, fet conegut per el Corpus de Sang. Els segadors s'enfrontaren als funcionaris del rei i el motí es va estendre a les classes populars de la ciutat. El virrei va ser assassinat i l'oligarquia política va veure la generalització de la revolta i va decidir convertir-la en revolta política, oposant-se al centralisme reial i als furs. La Generalitat va cercar el suport del rei francès Lluís XIII, amb qui va pactar la protecció de la república catalana independent. Pel tractat de França cap a Catalunya no va ser molt diferent al rebut d'Olivares, ja que França no respectaria les institucions catalanes. Les epidèmies i la fam van provocar la destrucció de les collites a causa de la guerra, que varen precipitar la rendició a Barcelona al 1652, a l'exèrcit de Felip IV comandat per Joan Josep d'Àustria.
La pèrdua de Portugal: la unió de Portugal a Castella des de 1580 mai havia estat popular entre els portuguesos i els Àustria havien respectat les institucions portugueses. Però el CDO va modificar aquesta actitud; des del principi del seu mandat havia pressionat Portugal amb imposicions fiscals, així que el regne de Portugal havia mostrat abans del 1640 el seu rebuig a la política unificadora del CDO. Per una altra banda, la debilitat de la monarquia hispànica no assegurava la seguretat de l'imperi portuguès d'ultramar. Les classes dirigents portugueses veien com els seus interessos comercials i colonials en sortien perjudicats i no dubtaven a conspirar contra la monarquia hispànica. La rebel·lia de 1640 a Catalunya va proporcionar l'alçament, la victòria del qual va ser fàcil per l'absència de tropes a Portugal. Les corts de Portugal van proclamar rei al Duc de Bragança amb el nom de Joan IV. Les potències europees que estaven en guerra amb la monarquia hispànica li varen donar suport a Portugal i tots els intents diplomàtics i militars de Felip IV per recuperar el domini van fracassar (derrota de Villaviciosa 1665).

Guerra dels 30 anys: els conflictes religiosos del segle XVI no es van resoldre mai entre catòlics i protestants, així que torna a esclatar al 1618 a Bohemia, quan els protestants iniciaren una rebel·lia contra l'imperi dels Habsburg. Felip II va mantenir una política exterior pacífica, però va optar per la intervenció de la monarquia hispànica a favor dels Habsburg contra els protestants. El conflicte entre la Lliga Catòlica i la Unió Evangèlica es va generalitzar a tota Europa quan s'hi varen mesclar motivacions polítiques i va donar lloc a la guerra dels 30 anys, la darrera i definitiva guerra religiosa a Europa del segle XVII (1618-48). Varen participar la majoria de països europeus. A partir de 1621, tot es va complicar; és l'any que Felip IV va pujar al tron. El conflicte es va generalitzar a centreeuropeus: els reis de Dinamarca i de Suècia varen entrar en el conflicte per donar suport al bàndol protestant. 2) els calvinistes holandesos varen fer un aixecament contra Felip IV, que els va declarar la guerra, de forma que es trencava la treva dels 12 anys.
En una primera fase, la Lliga Catòlica va aconseguir victòries importants contra els calvinistes holandesos (Breda 1626) i contra Suècia i Dinamarca (1634), aprofitant que França estava al marge del conflicte. Aquesta victòria va preocupar a França, que es veia envoltada pels Habsburg. En la segona fase, l'any 1635, França declara la guerra a la monarquia hispànica; l'esgotament econòmic i humà de la monarquia hispànica i les revoltes internes varen afavorir el camí triomfal de França, que donava suport als protestants. Els enfrontaments es varen desenvolupar a França i al nord de França. Felip IV va ser derrotat per França a la batalla naval de les Dunas (1639) i a Rocroi (1643). Arran d'aquesta derrota, el CDO va ser destituit el 1642 per un nou favorit, Luis de Haro, que va optar per arribar a la pau amb els calvinistes per així concentrar els recursos monàrquics hispànics en la lluita contra França. Va significar la Pau de Westfàlia (1648), que posava fi a 30 anys de guerra. Va significar el fracàs de la tendència catòlica i universal enfront de l'oposició nacionalista protestant; així es va reconèixer el pluralisme europeu. Els acords de pau van suposar: Felip IV va reconèixer la independència definitiva del territori nord de Flandes (Països Baixos) i el reconeixement del principi de religió sobre l'imperi germànic.
L'exèrcit de Felip V va continuar la guerra amb França en un intent de recuperar Portugal i Catalunya i per impedir l'hegemonia de França, que va durar fins al 1659, quan es va signar la pau dels Pirineus, per la qual Felip IV accepta les cessió a França: 1) Rosselló i Cerdanya i el territori flamenc d'Artois. Amb aquesta pau, la monarquia hispànica perdia l'hegemonia en el continent europeu a favor de França i només mantenia el sud de Flandes, el franc comtat i els territoris italians. França aconseguia concessions per les pesqueres franceses en els regnes hispànics i Amèrica i el matrimoni entre Lluís XIV de França i Maria Teresa, filla de Felip IV. L'expansió francesa va durar fins al regnat de Carles II i va provocar enfrontaments a les terres hispàniques de Flandes. Durant aquest regnat es van firmar molts tractats i el 1700 va culminar el procés d'expansionisme.
El problema de successió a la monarquia hispànica de Carles II: el regnat de Carles II va continuar amb la línia dels seus antecessors, és a dir, delegar les funcions de govern en favorits. Durant la regència, el favorit va ser Nihard; a partir de 1675 (majoria d'edat), es succeïren els favorits durant 25 anys: Fernando de Valenzuela, Juan Josep d'Àustria i, a partir de 1680, el Duc de Medinaceli i el Comte d'Oropesa. El regnat de Carles II va patir les constants agressions de França, que varen suposar pèrdues territorials per la monarquia hispànica. La manca de descendència va provocar dins la cort la constitució de bàndols al voltant dels candidats: Josep Ferran de Baviera, però la seva mort va facilitar el canvi al segon candidat: Felip d'Anjou, nét del rei francès Lluís XIV, i l'arxiduc Carles, fill de l'emperador Carles d'Àustria. La corona de Castella va prendre part pel candidat francès perquè se considerava que evitaria el desmembrament de la monarquia; en canvi, la corona d'Aragó i Catalunya principalment van donar suport a l'arxiduc Carles perquè veien perillar els seus furs si arribava a implantar el model centralista francès. Just abans de morir, Carles II va nomenar hereu a Felip d'Anjou amb la condició que no heretés el tron de França. Quan Carles II va morir, Felip d'Anjou va ser acceptat com a rei per les potències europees, però Lluís XIV va mantenir el dret de successió i les potències europees formaren una aliança antifrancesa per defensar els drets de l'arxiduc Carles d'Àustria.

Desenvolupament de la guerra de successió: la guerra de successió va ser una confrontació internacional i un conflicte intern perquè els regnes hispànics varen adoptar per candidats diferents les batalles més importants. Es varen produir quan els Àustria atacaven les posicions italianes d'Espanya. Mentrestant, Lluís XIV va entrar dins l'imperi austriac amb la intenció d'ocupar Viena, però va fracassar i l'exèrcit francès va haver de fugir. Al 1705 es va produir un canvi important amb el desembarcament d'un exèrcit aliat a les costes de València i Catalunya. Aquest fet va afavorir la rebel·lia d'aquests territoris contra Felip V i la seva adhesió a l'arxiduc Carles. Un any després, oferien els regnes de Mallorca i Aragó. Felip V, atacat pels anglesos que havien entrat per Portugal i pels exèrcits austríacs des de l'est, va haver d'abandonar Madrid. L'arxiduc va aprofitar per entrar a Madrid al 1706. L'exèrcit hispanofrancès va derrotar les tropes aliades a la batalla d'Almansa, fet que va obrir el camí de Felip V a València. A partir d'aquest moment, la guerra es va decantar a favor dels interessos dels Borbons. Aquí, Felip V va ocupar València i Aragó i anul·lar els seus furs. Al final de la guerra de successió, va quedar determinat per la mort de l'emperador Josep I al 1711, fet que va convertir l'arxiduc Carles en emperador d'Àustria. Aquesta nova situació va fer que els membres de la gran aliança perdessin interès en el conflicte davant el temor que a una superioritat francesa li succeís un predomini austríac que tornés a la situació del segle anterior. Per això es van iniciar les converses de pau entre els contendents, que van concloure en el Tractat d'Utrecht (1713) i Rastatt (1714). A Espanya, la guerra va continuar fins al setembre de 1714, quan les tropes de Felip V varen pretendre Barcelona, i al juny de 1715, quan varen entrar a Palma. Acords de pau que varen posar fi a la guerra de successió van establir un nou mapa polític d'Europa: - Els Borbons de França i Espanya a una possible unió dels dos regnes. - Àustria va adquirir la major part del territori hispànic a Europa: Milà, Flandes, Luxemburg, Nàpols i Cerdanya. - Gran Bretanya: es va quedar amb Menorca i Gibraltar, alguns territoris d'Amèrica (Terranova) i, sobretot, importants concessions comercials a Amèrica en l'exclusivitat del comerç negre i l'autorització per enviar vaixells comercials. - Sàvia: República de Sicília. - Espanya: va ser la gran derrota perquè va cedir totes les possessions europees, va perdre enclavaments estratègics i, amb l'ordre intern, a part de l'ordre dinàstic, es va implantar l'absolutisme centralista i uniforme, segons el model castellà i francès, la qual cosa va dur a terme l'abolició dels furs dels regnes de la corona d'Aragó.
Decret de nova planta: la nova dinastia borbònica va centrar els esforços en la renovació interior i va dur a terme una profunda reforma de l'estat amb l'aplicació de noves formes de govern. El final de la guerra va suposar el triomf de l'absolutisme centralista i uniformador. Es va iniciar una nova forma d'entendre l'estat, l'organització interna i la política exterior. En els regnes que resultaren derrotats en la guerra de successió (corona d'Aragó), es va establir una nova organització de la monarquia, l'abolició dels furs en cada un d'aquests regnes va suposar el desmantellament de les institucions i la implantació d'una monarquia absoluta molt centralitzada. Era la millor manera de governar els regnes: mateixes lleis i institucions semblants, totalment dependents de la corona. Aquesta nova forma de govern es va articular mitjançant els decrets de nova planta. El 1707 es van abolir els furs d'Aragó i València, imposant una legislació i institucions molt semblants a les de Castella. El segon decret es va promulgar al 1715 pel regne de Mallorca, que va conservar algunes de les institucions tradicionals. Al 1716 es va publicar el tercer decret destinat a Catalunya, on es varen mantenir els seus furs com a premi a la seva fidelitat a Felip V. L'organització política d'Espanya va seguir el model de les institucions castellanes amb unes influències franceses: 1) el virrei va ser substituït pels capitans generals, que exercien funcions militars i governatives. 2) les audiències s'encarregaven dels assumptes judicials i d'assessorar els capitans generals. 3) els intendents es van crear per fiscalitzar l'administració del territori que se'ls havia assignat, s'encarregaven d'assumptes econòmics i tenien atribucions diferents. 4) es va implantar un sistema de contribució única, basada en la contribució d'una quantitat fixa per a cada regne: la contribució única d'Aragó, l'equivalent a València, Ratalla a Mallorca i el cadastre a Catalunya. Aquests nous tipus impositius varen contribuir a la modernització de l'economia i la varen dotar d'una certa estabilitat. 5) l'obligació de l'ús del castellà en l'administració. Consequències del Decret de Nova Planta a Mallorca: Les principals transformacions polítiques pel regne de Mallorca es varen concretar en: 1. La desaparició del regnat. Així, Mallorca i les Pitiüses varen esdevenir una província. 2. El virrei es va desplaçar pel capità general, màxima autoritat política i militar. 3. La reial audiència subsistia al gran i general consell, que estava format per castellans. 4. Els jurats municipals varen ser substituïts per l'ajuntament, format per religiosos, nomenats per l'administració central. El càrrec de regidor era vitalici.

Favorits: és una institució política pròpia de l'Antic Règim de la Monarquia Hispànica que va arribar al seu màxim desenvolupament sota els últims reis Habsburg al segle XVII. Ser favorit era el càrrec de major confiança del monarca en qüestions territorials. La seva funció era la presa de decisions polítiques de màxim nivell; era qui prenia les decisions d'un rei. Com a exemple, podem parlar del Comte Duc d'Olivares.
Treva dels 12 anys: suspensió d'hostilitats establerta entre Felip III de Castella i les Províncies Unides (1609-21) en el transcurs de la guerra de Flandes. Castella exigia el lliure exercici de la religió catòlica a llurs estats i l'abstenció de comerciar amb les Índies, però les Províncies Unides aconseguiren una independència de facto. Diversos avantatges comercials i la retenció de les conquestes fetes durant la guerra.
Guerra dels Trenta Anys: (1618-1648) fou un conflicte europeu que modificà contínuament les fronteres de nombrosos estats i que es prolongà entre França i la monarquia hispànica fins al 1659. Va finalitzar l'any 1648 amb la Pau de Westfàlia. La Pau dels Pirineus va posar fi a la guerra entre Castella i França.
Duc de Lerma: títol nobiliari espanyol creat l'11 de novembre de 1599 pel rei Felip III i atorgat al V marquès de Denia i VI comte de Lerma, don Francisco Gómez de la Sandoval-Rojas i Borja, qui va posar a aquesta villa com a cap d'estat. Va ser el primer favorit de Felip III.
Duc d'Uceda: aristòcrata espanyol i favorit de Felip III. Va ser el fill gran del duc de Lerma i va ostentar els títols de marquès de Lerna, primer duc d'Uceda i sommelier de corps. El duc d'Uceda es va oposar a la política del seu pare i la del seu partidari, i va intentar contrarestar la influència que tots dos pretenien augmentar.
Comte duc d'Olivares: valido del rei Felip IV (1587-1645). El 1615 es converteix en un gentilhome de cambra del príncep i es va guanyar la confiança del futur rei. Quan el 1621, Felip IV va accedir al tron, Olivares va passar a controlar la situació, acumulant múltiples càrrecs palatins i regulant l'accés a la persona del monarca. El seu objectiu era la recuperació del prestigi europeu que els Àustria havien tingut al segle XVI, tot mobilitzant tots els recursos de la monarquia. Va proposar la Unió d'Armes a tots els regnes hispànics per assolir el seu objectiu.
Unió d'Armes: fou un organisme militar instaurat pel decret el 25 de juliol de 1626 pel comte duc d'Olivares amb la finalitat de fer contribuir tots els regnes de la monarquia hispànica al manteniment d'un exèrcit comú.
Corpus de Sang: revolta dels pagesos catalans que es va produir el dia del Corpus, el 7 de juny de 1640, en contra dels abusos de l'exèrcit de Felip IV i de la política del Comte Duc d'Olivares en referència a la Unió d'Armes. Va continuar amb la proclamació de la república independent catalana. La revolta va finalitzar l'any 1652 quan Joan Josep d'Àustria va vèncer el setge de Barcelona.
Pau de Westfàlia: sèries de tractats que van acabar la Guerra dels Trenta Anys i oficialment reconeixen les Províncies Unides Holandeses i la Confederació Suïssa. El tractat es va signar el 24 d'octubre de 1648 entre el Sacre Emperador Romanogermànic Ferran III, els altres prínceps del Sacre Romanogermànic, França i Suècia.
Pau dels Pirineus: va ser signada el 9 de novembre de 1659 pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, i els de Lluís XIV de França, a l'illa dels Faisans, i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat de Rosselló i part del de Cerdanya. Va representar la fi de l'hegemonia hispànica a Europa a favor de França.
Felip d'Anjou: fou rei d'Espanya, rei de Nàpols, rei de Sicília i duc de Milà. Amb el seu nomenament com a rei d'Espanya a la mort de Carles II, va esdevenir el primer rei de la dinastia Borbó al tron del Regne d'Espanya i va instaurar el centralisme a l'estil de l'absolutisme borbònic instaurat a França.
Arxiduc Carles d'Habsburg: va ser pretendent al tron de la Monarquia Hispànica durant la Guerra de Successió Espanyola, aconseguint el suport d'Aragó, València, Mallorca, Sardenya i Catalunya, on va governar amb el nom de Carles III, i de Sicília i Nàpols, on va ser Carles IV. Mentre la guerra tenia lloc, va recaure en ella la corona imperial, sent nomenat Carles IV del Sacre Imperi Romanogermànic, fet que va precipitar la fi de la guerra de Successió.
Decrets de Nova Planta: són un conjunt de decrets signats per Felip IV després de la Guerra de Successió, en virtut dels quals s'aboliren els furs i constitucions dels territoris de la Corona d'Aragó i es canvià l'organització territorial de la Monarquia Hispànica. Formalment es tracta d'una sèrie de Reials Cèdules que establiren una nova planta de les Reials Audiències dels territoris de la Corona d'Aragó i de la Corona de Castella. Varen suposar la centralització i uniformització de l'administració borbònica, així com la prohibició del català en l'àmbit públic.