Societat i Moviments Socials al Segle XIX a Espanya

Societat i moviments socials al segle XIX

De la societat estamental a la societat de classes

Dissolució dels estaments privilegiats: Els estaments van deixar d'existir amb la configuració de l'estat liberal al segle XIX. S'imposà la igualtat jurídica. Hi havia una sola categoria jurídica: els ciutadans. La societat de classes es diferenciava segons la riquesa i no per la situació legal. Els ciutadans estaven determinats per una classe específica segons la seva riquesa.

Nova organització dels grups socials

Dos grans grups socials:

• Burgesia (posseïdora de la riquesa urbana, industrial i agrària).
• Proletariat (els qui només tenien el salari del seu treball).

A dalt de tot, l'alta noblesa (grans propietaris agrícoles, industrials i banquers; no nobles que s'havien enriquit). A baix, la mitjana i petita burgesia urbana (funcionaris, comerciants) i la classe treballadora: petits artesans, servei domèstic, treballadors del comerç i el nou proletariat sorgit del procés d'industrialització, juntament amb els llauradors pobres i els jornalers (classe antagònica de la burgesia).

Nous grups dirigents

Pervivència de la noblesa: Increment de l'alta noblesa espanyola. Conserva la majoria de les seves terres i adquireix noves propietats procedents de la desamortització. La petita noblesa va perdre el seu privilegi principal, el dret a l'exaltació. Molts militars, amb l'antiliberalisme com a motiu necessari, van mantenir la seva preeminència social fins a aconseguir que una part de la burgesia intentés imitar-la i volgués ennoblir-se.

Grups burgesos: Van ser compradors de deute públic de l'estat i grans inversors en borsa. Van passar a engrossir les files dels propietaris agrícoles i es van convertir en rendistes. Burgesia proporcionalment industrial a Catalunya i, després, al País Basc.

Classes mitjanes: Una franja intermèdia que representava menys del 5% de la població i agrupava mitjans propietaris de terres, comerciants, petits fabricants, etc. Havien de dur una vida austera i passar estretors per poder mantenir un cert estatus social i proporcionar estudis als seus fills.

Composició de la nova elit dirigent: L'elit dirigent de la societat liberal espanyola del segle XIX i principis del XX es va estructurar com una simbiosi entre l'antiga aristocràcia i els nous grups burgesos. Aquestes dues classes constituïen una nova oligarquia. Tenien el poder econòmic i imposaven les formes culturals. La implantació d'un règim liberal de caràcter censatari els va atorgar el monopoli del poder polític.

Les classes populars

Artesans i grups urbans: Hi havia un fort sector artesà que elaborava la majoria dels productes manufacturats, atès que la producció fabril continuava sent minoritària. També hi havia treballadors de serveis (petits funcionaris, empleats de banca...). Entre les classes més humils, hi predominaven les dones ocupades en el treball domèstic, seguides dels mossos de comerç i dels petits venedors automàtics.

Evolució del camperolat: La reforma agrària liberal va concretar la propietat de la terra encara més que durant l'Antic Règim. La població camperola espanyola va romandre al camp. Per tant, va augmentar la figura del llaurador sense terres (jornaler). L'any 1860 hi havia uns 2,6 milions de jornalers i, al final del segle, la situació dels agricultors pobres no havia millorat. Les difícils condicions al camp i l'augment de la conflictivitat social van donar lloc a un procés d'emigració cap a les ciutats a partir del 1860.

Sorgiment del proletariat: El sorgiment de la indústria moderna va comportar una organització de mà d'obra assalariada. Les regles eren arreu molt semblants i no tenien res a veure amb les conegudes. El patró ocupava els obrers a canvi d'un salari escàs. Les dones, que cobraven la meitat, i els infants, una quarta part. Jornada laboral de 12 a 14 hores. No es cobrava si no s'anava a treballar per estar malalt, i no es podia queixar per por a una multa. No tenien cap protecció. Límits de supervivència. Salaris justos per menjar.

Comportaments socials en l'Espanya liberal

Vida social i formes d'oci: Ostentació aristocràtica manifestada en els palaus, els vestits i les festes. Ostentació de riquesa de la burgesia, que expressava una manera de sentir i pensar pròpia d'una elit que, per mitjà de les formes d'oci i les diversions, van passar a comercialitzar-se. Freqüentaven l'òpera i els teatres (Liceu, Teatro de la Zarzuela). Van ser també el començament dels casinos i dels cercles de propietaris. En les classes populars es va estendre el costum d'anar als cabarets, als cafès amb espectacles o a les corregudes de bous. La taverna era el centre de reunió. La influència de les idees socialistes i anarquistes i l'augment de l'analfabetisme dels obrers va afavorir la fundació d'ateneus.

Dones al segle XX: El seu paper era el manteniment d'una concepció tradicional que la subordinava a l'home i la privava de tot dret jurídic o polític. Condició subordinada al món masculí.

Els primers moviments socials

Naixement del moviment obrer: En la dècada del 1820, el ludisme va ser la primera expressió de rebel·lia obrera contra la introducció de noves màquines, a les quals s'atribuïa la responsabilitat de la pèrdua de llocs de treball i de la minva de jornals. L'any 1821, els treballadors de la indústria artesana de les localitats de la rodalia d'Alcoi assaltaren la ciutat i cremaren els tallers mecànics. Tot i això, l'incident més rellevant va ser l'incendi, l'agost del 1835, de la fàbrica Bonaplata a Barcelona, el primer vapor que va funcionar a Espanya. Es van adonar que el problema no eren les màquines, sinó les condicions de treball. La lluita obrera es va orientar cap a la defensa del dret d'associació i el millorament de les condicions de vida i treball. Va sorgir l'associacionisme obrer per a la defensa dels seus interessos i es va estendre. Es van crear societats de socors mutus o societats mutualistes, a les quals els obrers associats lliuraven una petita quota per assegurar-se una ajuda en cas d'atur o malaltia. La seva extensió significava l'èxit de les reivindicacions obreres, fonamentalment en referència a l'augment salarial i a la disminució del temps de treball. Les vagues van ser un instrument usat cada vegada més per pressionar els amos. Per això, els socors obrers van crear fons per ajudar els obrers en vaga, anomenades caixes de resistència.

Revoltes agràries: L'augment de la població agrària assalariada, sense el creixement paral·lel del treball i els recursos, va provocar un problema social greu, sobretot a Andalusia. En la dècada del 1840, una onada de manifestacions i ocupacions de terres va recórrer el camp andalús, on el jornalerisme era majoritari i les males anyades provocaven situacions de fam crònica i enfonsaven en la misèria els milers de llauradors. El problema es va agreujar el 1855 amb la desamortització dels béns comunals dels municipis rurals, perquè aquestes terres d'aprofitament comú van passar a mans privades. Es van reproduir insurreccions camperoles. La repressió del moviment va provocar un gran nombre de víctimes entre els llauradors revoltats.

Socialisme utòpic i republicanisme: El moviment obrer i jornaler primitiu es va veure potenciat quan les reivindicacions van poder comptar amb el recolzament de doctrines com el socialisme en les seves diferents definicions. La primera va ser l'anomenat socialisme utòpic, que pretenia crear societats igualitàries, amb propietat col·lectiva i repartiment equitatiu de la riquesa, i acabar amb les injustícies de la societat liberal. Aquestes idees van arrelar amb força entre els cercles més conscienciats dels assalariats espanyols, tant a la ciutat com al camp. L'entrada de les doctrines socialistes a Espanya es va produir gràcies a la difusió del pensament dels socialistes utòpics francesos com Saint-Simon, Cabet i Fourier. La figura més notable del socialisme espanyol al segle XIX va ser Joaquín Abreu. Des d'Andalusia, el socialisme va arribar a Madrid i Barcelona, on va sorgir el nucli de saintsimonians al voltant de Felip Monlau i un de cabetians encapçalats per Abdó Terrades i Narcís Monturiol. Hi va haver molts escriptors, generalment republicans, que van difondre el socialisme i el cooperativisme, com Fernando Garrido, Ramón de la Sagra i Francesc Pi i Margall.

Arribada de l'internacionalisme (1868-1874)

Arribada de la Internacional a Espanya: Després del triomf de la revolució de setembre del 1868, va arribar a Espanya un enviat de l'AIT, l'italià Giuseppe Fanelli, que va crear els primers nuclis d'afiliats a la Internacional. Va difondre els ideals anarquistes com si fossin els de l'AIT. Els primers afiliats espanyols a aquesta organització van creure que el programa de l'Aliança (supressió de l'estat, col·lectivització, apoliticisme) es basava en els principis generals de la Primera Internacional, un fet que va contribuir a l'expansió i l'arrelament de les idees anarquistes entre el proletariat català i els agricultors andalusos. El 1869 s'havien difós per tota Espanya i els nuclis més importants van ser Barcelona, Madrid, el Llevant i Andalusia. En el 1r Congrés de la Federació Regional Espanyola de l'AIT es van adoptar acords clarament concordants amb la línia anarquista de l'obrerisme.

Crisi i escissió a la FRE: L'any 1871 va arribar a Espanya Paul Lafargue, que va impulsar el grup d'internacionalistes madrilenys favorables a les posicions marxistes. Les discrepàncies entre els dos corrents internacionalistes van culminar l'any 1872 amb l'expulsió del grup madrileny de la FRE i amb la fundació de la Nueva Federación Madrileña, de caràcter marxista. L'internacionalisme va tenir el seu moment àlgid durant la Primera República, quan diferents grups d'anarquistes van adoptar una posició insurreccional per provocar la revolució i l'enfonsament de l'estat. Després, la FRE de l'AIT va perdre força i el seu declivi definitiu va tenir lloc a partir del 1874, quan el nou règim de la Restauració la va declarar il·legal i es va haver de moure en la clandestinitat.

Anarquisme i socialisme (1874-1900)

Anarquisme apolític: El 1881, la secció espanyola de la Internacional, de tendència bakuninista, va canviar el seu nom per Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) a causa de la necessitat d'adaptar-se a la nova legalitat que prohibia les organitzacions de caràcter internacional dirigides des de l'estranger. Els desacords dins d'aquesta organització i la repressió constant sobre el moviment obrer i camperol van afavorir que una part de l'anarquisme optés per l'acció directa i organitzés grups autònoms revolucionaris amb l'objectiu d'atemptar contra els fonaments del capitalisme: estat, burgesia i església. Durant l'etapa 1893-1897 es van produir els actes més remarcables de violència social: atemptats, com el llançament de bombes al Liceu de Barcelona. L'anarquisme va ser acusat d'estar darrere de la Mano Negra, una associació clandestina que va actuar a Andalusia a la darreria del segle XIX i a la qual es van atribuir assassinats i l'incendi de collites i edificis. El moment clau van ser els processos de Montjuïc, celebrats el 1897 a Barcelona, en els quals van ser condemnats i executats cinc anarquistes. La proliferació d'atemptats va aprofundir la divisió de l'anarquisme entre els partidaris de continuar amb l'acció directa i els que propugnaven una acció de masses. Es van manifestar contraris al terrorisme. En conseqüència, van plantejar la revolució social com a objectiu a mitjà termini i van propugnar la necessitat de fundar organitzacions de caràcter sindical. Aquesta nova tendència d'orientació anarcosindicalista va començar a donar els seus fruits a l'inici del segle XX amb la creació de Solidaritat Obrera (1907) i de la CNT (1910).

Socialisme obrer: La Nueva Federación Madrileña de l'AIT, creada per obrers de tendència marxista, va tenir una vida efímera. El 1879, els seus membres van decidir constituir un partit polític. Un grup d'obrers madrilenys, entre els quals hi havia Pablo Iglesias, van fundar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). Festa del Treball l'1 de maig. El 1890 i el 1888, el partit va celebrar el seu primer congrés a Barcelona i el mateix any es va fundar la Unión General de Trabajadores (UGT).

Restauració monàrquica (1874-1923)

Cop d'estat de Pavía. Regnat d'Alfons XII, la regència de Maria Cristina d'Habsburg i el regnat d'Alfons XIII. Es restaura la monarquia borbònica, un model d'estat liberal doctrinari i oligàrquic dominant. La Restauració va ser la conspiració més gran d'Espanya. Va durar sis anys. Cánovas va tenir el recolzament de l'aristocràcia, partits monàrquics i moderats, part de l'exèrcit i França i Gran Bretanya. Manifest de Sandhurst: integració de tots els partits, monarquia constitucional i catolicisme. 1874, primera pronunciació.

Constitució del 1876

Recull idees procedents de la Constitució del 1845 i del 1869. És una mostra clara del liberalisme doctrinari. Característiques:

• Sobirania compartida entre el rei i les Corts.
• Declaració de drets, que remet a les lleis ordinàries.
• Estat confessional (llibertat de religió, però no de culte).
• Independència del poder judicial, resposta a una idea centralista, uniformitat de codis i abolició dels furs bascos.
• La Constitució considerava la monarquia com una institució superior, inqüestionable, que romania al marge de qualsevol decisió política.
• Constituïa un poder moderador que havia d'exercir com a àrbitre en la vida política i garantir la bona entesa i l'alternança entre els partits polítics. Per això, sobirania compartida.
• Poder executiu: el rei nomena el cap de govern, té iniciativa legislativa, aprova i veta lleis, pot nomenar càrrecs, pot obrir i dissoldre les Corts (fer caure) i és àrbitre en els partits.
• Legislatiu: Corts bicamerals. Senat (per dret propi, per designació reial i grans contribuents). Cambra de Diputats (per sufragi censatari quan estan els conservadors el 1878 i universal quan estan els liberals el 1890).

Bipartidisme

Cánovas del Castillo va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i en l'alternança en el poder. Representació a través de dos partits que aglutinen les ideologies majoritàries (model anglès).

• Partit Conservador (Cánovas): ideologia moderada tradicional recolzada per les classes més altes.
• Partit Liberal (fusionista) (Sagasta): progressistes, demòcrates i alguns republicans.

Tenen en comú: l'acceptació de la monarquia (partits dinàstics), l'ordre i la propietat privada, la unitat pàtria, l'antirevolució i l'antirepublicanisme. Partits de minoria d'elitista.

Turnisme

O torn de partits, alternança pacífica entre els dos partits dinàstics. Manipulació electoral per tres sistemes:

• Trampa o "pucherazo".
• "Encasellament".
• Caciquisme: figures típiques de designació prèvia que ha de guanyar el sistema de la Restauració.

Pacte d'El Pardo. Alternança: en principi, es va aconseguir una gran estabilitat amb Alfons XII (regnat del 1874 al 1885): Pau de Zanjón, amnistia, abolició de l'esclavitud i representació. Pacificació: fi de la Tercera Guerra Carlina, abolició dels furs bascos però amb un concert en matèria fiscal. Guerra Llarga a Cuba (1868-1878).

Contradiccions del sistema

La Restauració no va ser mai un sistema democràtic:

• Manipulació de dalt a baix, es tracta d'una farsa, interessos de l'oligarquia.
• Major part del temps té sufragi censatari (5% de la població).
• Quan hi ha sufragi universal, hi ha la llei de l'embut.
• Abstencionisme.
• Partits exclosos del sistema.

a) Republicans

Castelar va evolucionar cap a postures cada vegada més moderades. Postura moderada que considerava possible que la monarquia assumís alguns dels principis democràtics i va crear el Partido Republicano Posibilista. Postura tradicional, contrari a la monarquia: Ruiz Zorrilla, que gira cap a un republicanisme radical que no descartava l'acció violenta contra la monarquia (Partido Republicano Progresista). L'any 1883, intent fracassat d'insurrecció que va provocar el trencament de Salmerón amb el partit de Zorrilla i la creació del Partido Republicano Centralista. Postura federalista: Pi i Margall, comptava amb el suport d'una part important de les classes populars (Partido Republicano Federal).

b) Carlins

Després de la derrota dels carlins, es prohibeix l'entrada a Espanya del pretendent Carles de Borbó i el carlisme entra en crisi. La Constitució del 1876 descartava la successió al tron de tota la branca carlina dels Borbó.

Nacionalisme

Grups d'intel·lectuals, polítics, periodistes i homes de negocis van començar a defensar certes regions espanyoles.

Nacionalisme català

Havia tingut lloc un creixement econòmic superior al de qualsevol altra regió espanyola. La industrialització havia fet de Barcelona i de la seva rodalia la primera zona industrial d'Espanya. Aquest nou grup social sentia que els seus interessos econòmics estaven poc representats en els diferents governs i va fer de la defensa del proteccionisme un element aglutinador. El desenvolupament socioeconòmic de Catalunya va dur també aparellat un renaixement notable de la cultura catalana, la Renaixença. En la dècada dels 1880 es va desenvolupar el catalanisme polític, basat en el tradicionalisme i va tenir en el bisbe Torras i Bages el màxim representant. Un altre era de caràcter progressista, de base popular i amb principis federalistes, i va estar encoratjat per Valentí Almirall, que sol ser considerat com el pare del catalanisme polític. Almirall va fundar el 1882 el Centre Català, que va començar a defensar l'autonomia de Catalunya. Un pas important va ser l'elaboració de les Bases de Manresa l'any 1892, un document produït per la Unió Catalanista que proposava la consecució d'un poder català com a resultat d'un pacte amb la Corona i la consideració de Catalunya com a entitat autònoma dins d'Espanya. El regionalisme va passar aleshores a convertir-se en un veritable nacionalisme. L'any 1901 es va crear la Lliga Regionalista, obra d'Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. El nou partit aspirava a participar activament en la política. L'èxit electoral va convertir la Lliga en el primer partit de Catalunya al llarg del primer terç del segle XX. La Lliga Regionalista va ser un partit moderat de base burgesa que acceptava sense cap problema la monarquia i volia una autonomia per a Catalunya. Va ser el partit hegemònic a Catalunya.

Nacionalisme basc

Va sorgir en la dècada del 1890. El gran propulsor va ser Sabino Arana, que sentia una gran passió per la cultura autòctona d'Euskal Herria. Va considerar un gran perill per a la substància de la cultura basca l'arribada d'immigrants procedents d'altres regions d'Espanya. Pensava que aquesta població de "maketos" posava en perill la llengua basca, les tradicions i l'ètnia. Les propostes d'Arana van arrelar en diferents sectors, sobretot en la petita burgesia, i l'any 1895 es va crear el Partit Nacionalista Basc a Bilbao. Arana va popularitzar un nom per a la seva pàtria, Euzkadi, una bandera pròpia i va proposar un lema: "Déu i llei antiga".