La crisi de l'Antic Règim a Espanya (1808-1814)

La crisi de l'Antic Règim (1808-1814)

La crisi de la monarquia borbònica

Davant de la Revolució Francesa, el rei Carles IV, temorós de l'expansió de les idees liberals per Espanya, va declarar la guerra a França (1793-1795). La guerra va ser un fracàs i a partir del 1799 Manuel Godoy, el ministre més influent, va donar un gir radical a la política exterior. Es va aliar a Napoleó per enfrontar-se a Gran Bretanya i va autoritzar l'exèrcit francès a travessar Espanya per atacar Portugal (Tractat de Fontainebleau, 1807). El descontentament d'una part de la població amb les decisions de Godoy va provocar l'esclat del Motí d'Aranjuez (1808), que va forçar la dimissió del ministre i l'abdicació del rei en el seu fill Ferran VII. Davant d'aquesta situació, Napoleó va decidir convocar Carles IV i Ferran VII a Baiona, on els va fer abdicar i va nomenar el seu germà Josep Bonaparte com a nou rei d'Espanya.

La Guerra del Francès

Aquests esdeveniments van provocar una rebel·lió popular, i el 2 de maig del 1808 es va produir a Madrid un aixecament contra les tropes franceses. El seu exemple va ser seguit a molts altres llocs. Es van crear juntes per dirigir la resistència, coordinades per una Junta Suprema Central, mentre grups de patriotes es van organitzar en guerrilles per lluitar contra els francesos. Al juny del 1808 ja s'havia creat la Junta Suprema de Catalunya, que va coordinar la formació dels sometents populars, que aconseguiren derrotar els francesos a la Batalla del Bruc. La resistència de ciutats com Girona o Saragossa a rendir-se davant els francesos també va contribuir al desgast de les tropes invasores. El curs de la guerra va canviar l'any 1812 quan la campanya de Rússia va obligar Napoleó a desplaçar part del seu exèrcit a aquell país. L'ajuda de les tropes britàniques sota el comandament de Wellington va ser decisiva per vèncer els francesos. A la darreria del 1813 es va firmar el Tractat de Valençay, pel qual Ferran VII recuperava la corona i Napoleó retirava les seves tropes d'Espanya.

Les Corts de Cadis

Les abdicacions de Baiona van deixar un buit de poder perquè el rei Josep I no va gaudir mai de l'acceptació dels espanyols. Per això, el 1810, la Junta Central va convocar una reunió de Corts a la ciutat de Cadis, l'únic territori no ocupat pels francesos. Amb grans dificultats s'hi van reunir representants de tots els territoris i la majoria va defensar a les Corts les noves idees del liberalisme, imposant les seves opinions al sector més absolutista. La primera decisió presa per les Corts va ser revolucionària: tots els presents, fos quin fos el seu origen, es reunien en una assemblea única i el seu vot tenia el mateix pes. Aquesta nova cambra es va erigir, per tant, en representació de la nació espanyola, i va redactar una Constitució, aprovada el 1812, que reflectia els principis bàsics del liberalisme polític: sobirania nacional, divisió de poders, sufragi universal masculí i una declaració àmplia de drets. Les Corts de Cadis també van aprovar unes lleis destinades a abolir l'Antic Règim: supressió de les senyories, abolició dels gremis, supressió de la Inquisició i igualtat de tots els espanyols davant la llei i els impostos. Però la situació bèl·lica va impedir l'aplicació d'allò legislat a Cadis. Enfront dels liberals que van impulsar les Corts i la Constitució, els antics privilegiats només volien el retorn a la situació anterior al 1808.