Funció redistributiva i estabilitzadora de l'economia

Funció redistributiva

El mercat pot generar una assignació eficient dels recursos (en base a factors productius), però amb importants diferències en les diferents rendes dels individus. Assignació més equitativa o més justa de la renda entre els individus, traslladant renda dels individus amb major capacitat econòmica als individus amb menor capacitat econòmica.

Segon teorema del benestar: Amb una distribució adequada dels recursos inicials (impostos i transferències de suma fixa), el mercat pot aconseguir una assignació de recursos que sigui eficient i equitativa. El sector públic és l’agent econòmic amb poder de coacció per establir aquests impostos i realitzar transferències.

Intervenció del SP pot millorar la distribució de la renda
Despesa pública à Transferències monetàries y Transferències en espècie
Impostos progressius

Funció estabilitzadora

Esmorteir les fluctuacions conjunturals del cicle econòmic per aconseguir un creixement econòmic estable i sostingut. Contribuir a aconseguir un creixement equilibrat de l’economia, amb estabilitat de preus i elevats nivells d’ocupació.

Intervenció del SP à Política fiscal
- Expansiva en èpoques de recessió:
Augment de la renda disponible ( ñ G i/o ò T )
- Restrictiva en èpoques de creixement:
Disminució de la renda disponible ( ñ T i/o ò G )
Existeixen determinats impostos i despeses que pel seu disseny actuen com estabilitzadors fiscals automàtics. Són impostos i despeses que, de manera automàtica es comporten de manera anticíclica: quan l’economia creix tenen un comportament restrictiu i quan es contrau tenen un comportament expansiu. Ex. Impost sobre la renda personal i atur.

ELS PRINCIPIS IMPOSITIUS

Principi d’equitat

Es tracta del principi més important, ja que d’ell depèn, en part, l’acceptació dels impostos per part de la societat. Un sistema fiscal ha de ser equitatiu en el sentit de que la càrrega impositiva ha de repartir-se de manera justa entre els ciutadans

Principi de suficiència impositiva
Tot sistema fiscal te com a missió la recaptació de recursos suficients per a cobrir les despeses públiques, per això es necessari que els sistemes fiscals estiguin dotats de figures impositives amb un elevat potencial recaptatori. L’important d’aquest principi implica que al relació de causalitat va de despesa a ingrés no d’ingrés a despesa.

La suficiència impositiva s’ha d’entendre tant en un sentit estàtic com dinàmic:
- suficiència estàtica: significa que els impostos tinguin capacitat recaptatòria en un moment determinat del temps per a cobrir puntualment la despesa pública.
- suficiència dinàmica: implica que el sistema fiscal estigui integrat per impostos que gaudeixin de capacitat recaptatòria al llarg del temps per cobrir l’evolució de la despesa pública.

Principi d’eficiència impositiva
Segons aquest principi, els impostos han de dissenyar-se de manera que interfereixin el mínim possible a les decisions dels agents econòmics. Requereix que els impostos siguin neutrals, que no generin distorsions en els preus de mercat, i que, per tant no alterin les decisions dels agents econòmics. Un impost neutral és aquell davant el qual l’individu no pot fer res per a alterar la seva obligació tributaria, es a dir, no pot modificar la carrega tributaria modificant el seu comportament. Ex: impost de suma fixa.

Principi de flexibilitat
Implica que els sistemes impositius s’han d’adaptar a les variacions conjunturals del cicle econòmic, amb la fi que el sector públic pugui dur a terme la seva funció estabilitzadora no nomes a través de la despesa pública, sinó també a través dels ingressos.
- FLEXIBILITAT ACTIVA: es produeix quan permet la possibilitat d’adoptar de manera discrecional polítiques anticícliques mitjançant la modificació d’algun dels elements impositius (ex: de tarifes, de deduccions...)
- FLEXIBILITAT PASSIVA: s’aconsegueix quan el sistema fiscal amortigua automàticament les fluctuacions conjunturals de l’activitat econòmica a traves dels estabilitzadors automàtics (ex: impostos progressius sobre la renda)

Principi de senzillesa administrativa
Aquest principi comporta que es minimitzin els costos d’administració i de compliment vinculats a la recaptació dels impostos. Es a dir; incidir sobre els c. directes i c. indirectes.
COSTOS DIRECTES: fan referencia a la despesa en la que incorre l’administració tributaria a la hora de recaptar impostos. (ex: costos de personal, materials...)
COSTOS INDIRECTES: o de compliment fiscal, representen els costos addicionals al pagament de la quota tributaria a la qual s’ha de fer front.

Principi de perceptibilitat impositiva
Els impostos han de dissenyar-se de manera que els contribuents coneguin la càrrega impositiva que suporten.

Elements progressivitat legal:
- Tipus impositiu: Aquest generarà progressivitat si estem davant d’una tarifa en què el tipus marginal creixi amb la renda.
- Reduccions universals de la base imposable: el legislador pot establir reduccions en base a necessitats de despesa objectives, que afectin a tots els contribuents.

Elements progressivitat real
- Bonificacions específiques per aplicació de renda: La legislació pot incloure bonificacions per incentivar certes aplicacions de renda. Els casos més importants són; adquisició d’habitatge habitual o el de l’aportació a plans de pensions privats. La justificació no es basa en l’equitat, però depenent de l’elasticitat renda d’aquests consums, poden tenir un impacte sobre ella. Si l’elasticitat >1, tals bonificacions seran regressives. De fet, per evitar la regressivitat, el legislador sol establir límits absoluts en l’import de tals bonificacions.

- Composició de la renda: Existeixen diversos motius per gravar certs factors més que d’altres, en concret, gravar menys el capital en relació al factor treball. En la mesura en què els rendiments del capital es concentren especialment entre els individus de renda més alta, aquesta dualitat en el tracte fiscal segons l’origen de la renda factor generarà regressivitat.

- Evasió (il·legal) i elusió fiscal (legal): Si els individus que tenen més renda són els que poden dissenyar estratègies per, dins de la legalitat, pagar menys impostos (elusió), o simplement, tenen més capacitat per a acceptar el risc d’evadir impostos, aquests factors afegeixen regressivitat. Destaca el fet els incentius per a eludir o evadir els impostos són més forts quan major sigui la pressió fiscal entre els individus de renda alta, per tant, donada la presència d’aquests factors, tipus elevats acaben limitant la progressivitat formal.

- Incidència impositiva: el que determina qui acaba pagant els impostos no és el legislador, sinó el mercat, a través de la interacció entre la demanda i l’oferta. El sector públic no pots fer res en una economia de mercat per a imposar una determinada distribució de la càrrega en funció de la renda

RENDIMENT ECONÒMIC

- Renda econòmica Haig-Simons (Yi): Valor monetari de l’augment net de la capacitat de consum d’un individu durant un període de temps.Y_i = C_i±ñW_i
En l’equació s’inclou el valor dels béns i serveis adquirits durant un període de temps (acostuma a ser d’un any) i per els que paga directament un preu en el mercat, però també el valor de béns i serveis rebuts en espècie.
- Consum (C_i) à Béns i serveis adquirits (monetaris i en espècies) íntegres de manera que tot el consum s’estimi d’acord amb un criteri homogeni i representatiu de la capacitat de pagament.
- Variació en la riquesa (ñW_i) à inclou l’estalvi generat durant el període de temps, així com el valor dels béns adquirits gratuïtament com a conseqüència d’una herència o donació rebuda.

DE LA RENDA ECONÒMICA A LA LEGAL

La renda econòmica i la legal no coincidiran.
- La renda legal no considera alguns elements que conformen la renda econòmica: Autoconsu - Guanys de capital no realitzades - Herències i donacions - Consum de vivenda habitual (per exemple a Espanya)
- En altres ocasions, és precís utilitzar criteris administratius: Rendes en espècie: a Espanya, per exemple, vivenda 5-10% valor catastral - Serveis derivats utilització béns duradors (segones residències) - Despeses necessàries per a l’obtenció de rendes de treball (deducció a tant alçat) -
Malgrat la renda legal no coincideixi amb la renda econòmica, la renda High-Simons constitueix el punt de referència.