Fonts i límits del coneixement: Teories filosòfiques

Fonts del coneixement

Fonts del coneixement:

• Sensibilitat - Empiristes: (Locke, Hume, Hobbes) "L'experiència per sobre de la raó". Si un martell ens ataca la mà, no coneixem ni la mà ni el martell, només el mal.
• Raó - Racionalistes: (Plató, Aristòtil, Descartes) "La raó per sobre de l'experiència".
• Raó + Sensibilitat - Fenomenologia: Kant i Hegel. Alguna cosa que captem amb els sentits i no podem descobrir si és veritat; necessitem la raó.

Límits i possibilitats del coneixement

L'escepticisme i les seves variants

Escepticisme: Heràclit (segle V a.C.) deia que "a la natura li agrada amagar-se". A l'inici de l'escepticisme, els primers filòsofs grecs creien que hi havia alguna cosa darrere de la natura, però no sabien què era. Els sofistes (segle IV a.C.) deien que havíem de dubtar de la nostra capacitat de conèixer la realitat de les coses. Amb els sofistes entra l'escepticisme a la filosofia. Pirró d'Elis afirmava: "No podem confiar en l'existència d'una veritat absoluta".

Escepticisme radical: Gòrgies (segle V a.C.). És impossible saber la veritat de les coses. La desconfiança radical de Gòrgies i, per tant, d'aquesta branca de l'escepticisme, consisteix en la impossibilitat d'assolir un coneixement vertader. És la negació de tot el coneixement i la veritat:

• Res no existeix, perquè no podem demostrar que hi hagi una veritat absoluta.
• Si alguna cosa existís, no la podríem conèixer.
• Encara que alguna cosa existís i la poguéssim conèixer, no la podríem comunicar.

L'escepticisme radical presenta dos problemes: desorientació moral i paràlisi intel·lectual.

Escepticisme moderat: Montaigne (segle XV), Hume (segle XVIII), Carnèades (Grècia, segle IV a.C.). Per a l'escepticisme moderat, el més important és el dubte. Hem de confiar en l'existència de veritats relatives per sobreviure. Cadascú té el seu déu. Només podem confiar en algunes veritats; és a dir, només amb el dia a dia podem saber quines veritats ens serveixen.

El dogmatisme: radical i moderat

Dogmatisme radical: Doctrina que creu que hi ha veritats absolutes (com el Nazisme). Només veuen una perspectiva d'una cosa (la seva). Creuen en una capacitat il·limitada de la nostra facultat de conèixer. Això dona lloc a l'error i als prejudicis, impedeix el progrés del coneixement i de la ciència, i fa més difícil la convivència en tolerància. Tan sols admet com a vàlida la seva visió de les coses (imposar idees).

Dogmatisme moderat: Plató, Descartes i Aristòtil. Té com a diferència del dogmatisme radical el diàleg. És un dogmatisme, però es pot arribar a un cert avenç social, cultural i intel·lectual.

El criticisme i l'actitud crítica

Criticisme: Es distingeix de l'actitud natural, que consisteix en el fet que l'ésser humà accepta espontàniament com a vertader allò que capta a través dels sentits o tot allò que es pot fer compatible amb el que ja coneix. L'actitud crítica ha de començar per ser una actitud de precaució, en virtut de la qual ja no s'admet res que no estigui justificat en si mateix o en els seus fonaments.

• Fonamentar: Buscar un punt estable de la veritat en el nostre coneixement. Buscar un fonament que asseguri que els coneixements adquirits puguin ser considerats vàlids i sense errors.
• Delimitar: Exigeix establir els límits del nostre coneixement, tot posant al descobert qualsevol intent d'anar més enllà d'aquests límits.
• Purificar: No acceptar cap coneixement que abans no hagi estat analitzat críticament, rebutjant tots aquells que siguin sospitosos de dubte.