Filosofia Presocràtica: L'Arkhé i el Pas del Mite al Logos

Els Filòsofs Presocràtics: La Recerca de l'Arkhé

Presocràtics: Quin és el principi (arkhé) de la natura (el primer principi físic material del món)?

Segons Aristòtil (s. IV / s. III aC) a les seves obres «Metafísica» i «Física», els presocràtics són el conjunt de pensadors grecs anteriors a Sòcrates. Aquests filòsofs van ser els primers a trencar amb les formes mítiques de pensament per iniciar una reflexió racional. És a dir, van ser els pioners de l'anomenat «pas del mite al logos», un procés afavorit per les condicions socials i un esperit crític que va permetre una especulació lliure de lligams a dogmes i textos sagrats.

A partir d'aquest moment, s'inicia un tipus de pensament racional que busca un “per què” a tot allò que “És”, la qual cosa representa una novetat absoluta al món. En aquest sentit, són considerats tant filòsofs com a cosmòlegs, físics o, més generalment, «savis». Tot i compartir algunes característiques comunes, no formen un grup ben definit, sinó que es divideixen en diverses escoles de pensament, de vegades molt allunyades entre elles.

L'Escola de Milet

La filosofia neix com a tal a Milet. El primer filòsof conegut és també el primer físic i matemàtic: Thalès. A l'escola de Milet hi ha tres filòsofs importants:

• Thalès
• Anaximandre
• Anaxímenes

Pensadors Milesis

Thalès: No hi ha fragments directes d'ell. Segons les notícies que tenim, va afirmar que tot prové de l'aigua i que tota la natura està plena de déus (la naturalesa és immortal).

Anaximandre: L'origen de totes les coses no és una cosa concreta, sinó l'ápeiron (allò il·limitat, sense forma). El text suggereix que el fet que les coses tinguin un naixement i una mort és una injustícia, ja que perquè una cosa aparegui, una altra ha de morir (ex: les estacions). Per tant, s'ha de pagar amb la mort (desaparició).

Anaxímenes: El principi de totes les coses és l'aire. Va desenvolupar la teoria de la rarefacció-condensació per explicar els canvis.

El Debat sobre el Canvi: Heràclit i Parmènides

Dos filòsofs cabdals són Heràclit d’Efes, que considera el canvi com a logos (raó), i Parmènides d’Elea, que nega la possibilitat del canvi perquè no podem conèixer el no-ésser.

La Versió Metafísica del Canvi

Aquest debat representa una versió metafísica de la qüestió pitagòrica de l'arkhé. Es plantegen què significa que una cosa no sigui. Tot canvi implica un pas del ser al no-ser (néixer és morir). Es qüestionen com es produeix aquest canvi. Tot i que Heràclit i Parmènides no són complementaris, tots dos aborden la problemàtica del canvi.

Heràclit d’Efes

1. Defensa la pluralitat.

2. Tot canvia, tot s’esdevé (panta rhei).

3. L’Arkhé és el foc, i l’essència de l’energia és el Lógos.

4. La physis està fonamentada en una estructura interna contradictòria (feta de contraris); elements que s’oposen entre ells i que porten a l’harmonia.

5. Pensar és captar el Lógos.

6. ‘Ser’ i ‘no-ser’ són la mateixa cosa.

Parmènides d’Elea

1. Defensa la unicitat.

2. El canvi és una il·lusió òptica.

3. L’Arkhé és el “Ser” i és inengendrat.

4. La Physis és una realitat que sempre és igual a si mateixa. La realitat és només Una.

5. No hi ha canvi (adynamia). “Pensar” i “Ser” són el mateix.

6. No és possible el “no-ser”.